Que la persona que escriu una novel.la i la novel.la tenen alguna mena de relació és indiscutible. Però, tal com comentàvem en la darrera sessió de fòrum de lectura, una de les coses més atractives per als lectors és imaginar què hi ha de "cert", d'autèntic, a cada llibre de ficció.
Per això les rutes literàries tenen tant d'èxit.
Suposar que a través de la finestreta d'una novel.la accedirem a zona secreta de la personalitat d'un autor, a les intimitats de la seva vida, és una de les fantasies més gratuïtes i alhora més gratificants que ens podem concedir quan abordem una novel.la.
Tinc dos casos recents a la memòria: Narcís Oller, amb Vilaniu, quan presenta el personatge del jove advocat nascut a la vila. O Khaled Hosseini, l'autor de El caçador d'estels, del qual parlava ahir. El protagonista afganès, que acaba essent escriptor, i un punt de vista narratiu adequat (el relat en primera persona i un registre lingüístic molt reeixit) fan creure el lector ingenu que està assistint a una revelació íntima.
Però l'autor sempre menteix, almenys sobre si mateix. Cosa que no vol dir que molt del material que utilitza en el relat de ficció no sigui autèntic. Però és el seu art el que li permet capgirar, tergiversar, reutilitzar, recrear, fer un món nou amb materials antics. I és aquest mateix art el que li permet crear la il.lusió de realitat.
No us cregueu que la novel.la és la vida. Tot i que una bona novel.la ens parla de la vida i, a través de la lectura, ens retorna a la vida.
És com les pintures de Marc Chagall: la recomposició en el somni.
Potser va ser per això que en una de les primeres novel.les que vaig publicar, quan encara els autors triàvem els motius de les portades, vaig elegir un gall d'un dels quadres de Marc Chagall.
