divendres, 25 de juny del 2010

El Retrobament amb l'Alguer, 50 anys després (2)





Ja som a l'Alguer. I, tal com imaginava, no hi ha temps de tancar-se a escriure el bloc, tot és al carrer, el contacte humà és massa important per compartir-lo amb l'escriptura.


Aporto fotografies, retalls de realitats viscudes amb emoció, mentre al carrer continua la meravella d'una nova redescoberta entre germans de parla a banda i banda de la mar.







Carme Dalmau ha rebut els homenatges adreçats a l'amic Pere Català Roca, el seu espòs, que va ser l'ànima del retrobament d'ara fa 50 anys





Detalls d'actes diversos fets al llarg de la nit del dia de sant Joan i del dia 25... i queda encara la tarda/nit


Pasqual Mel.lai i Conrad Valls, parlen dels seus records del Retrobament de 1960



Joan Mayoral fotografia els detalls del Retrobament de 2010

dimecres, 23 de juny del 2010

El Retrobament amb l'Alguer, 50 anys després (1)

(Foto de Conrad Valls)
Enguany fa 50 anys del "Viatge del Retrobament". Era l'any 1960. Franco era viu i era viva la dictadura. Pocs mesos abans s'havien produït els fets del Palau de la Música. A finals d'agost, més d'un centenar de persones, a bord del vaixell "Virginia de Churruca", amb la mare de Déu de Montserrat a coll (la Moreneta aplanava aleshores moltes fronteres de censura), se'n van anar a retrobar-se amb els seus germans algueresos, una gent de Sardenya que també parlava català.

Va impulsar aquell viatge el fotògraf i historiador Pere Català Roca (a la fotografia, amb la càmera a coll).

Avui a la nit una altra colla de catalans emprendrem un nou "Viatge del Retrobament".

Aquesta vegada, en Pere ja no ens hi pot acompanyar. Però hi haurà la Carme Dalmau, la seva dona, i una bona representació de la seva família. També gent de les ciutats agermanades d'Encamp i Tarragona.

Des de l'Alguer anirem fent la crònica d'aquesta trobada, emotiva, sentimental, cultural. Però també amb vincles en l'àmbit de les relacions econòmiques. Perquè no és només el sentiment el que ens fa germans, sinó les ganes de ser-ho, perquè tenim una sèrie de projectes que podem compartir.


D'aquí a poques hores ens embarquem, aquest cop no necessitem la justificació de la censura i no hi portarem cap marededéu. Demà al matí, al port de l'Alguer, els germans de Llevant esperaran, com aleshores, amb joia, els seus germans de Ponent.

dissabte, 12 de juny del 2010

"La maleta sarda" i les teories de la lectura

Una vegada hi havia una mestressa que havia criat un gos. N'estava orgullosa i se'n va anar al mercat per oferir-lo. Quan feia una estona que hi era, va passar un jove i li va dir: bona dona, me'l deixeu provar, aquest gos? Com que el brivall feia cara de bona persona, la mestressa li va dir que sí. Al cap del dia, el jove va comparèixer amb el gos i li va dir: llàstima, semblava un bon gos, té planta, però no serveix. Com que no serveix?, va respondre la mestressa. No, allà on un altre de la seva mena em troba un cistell de tòfones, aquest només me n'ha portat tres o quatre.
La dona es va quedar pensant. Ni tan sols no va tenir esma de dir al jove que no li havia pas ofert un buscador de tòfones.
La setmana següent va tornar al mercat. Se li va acostar una parella, que va estar fent festes al gos durant una bona estona. Se'l van endur i el van passejar tot el dia. Al vespre l'hi van tornar. S'hi havien divertit. Trobeu que és un bon gos?, els va preguntar. Ells van somriure. Ni idea, nosaltres no hi entenem de gossos.
Al mercat següent la dona va tornar a portar el gos. Tenia pressa per col.locar-lo, encara que li dolia desprendre-se'n. Un home gran li va demanar si li deixava provar-lo, i la mestressa s'hi va avenir. A primera hora de la tarda li va tornar la bèstia: és un mal pigall, li va dir, enlloc de guiar la meva mare, que és cega, s'entreté a llepar-li les mans...
La mestressa tampoc no va tenir esma de dir-li que no l'havia ensinistrat com a pigall, però que era carinyós, dòcil, fidel i tenia una bona estampa... Tampoc no va gosar a descriure'l més, perquè li havia dit el de les tòfones que un gos es guanya la seva qualitat d'animal de categoria no pel que en digui un altre, sinó pels seus actes. I potser era veritat.
Al mercat següent, va veure, un darrere l'altre, diversos pretendents del gos que el descartaven: quin és el seu pedigrí?, no em servirà pas per guanyar un concurs de races. Menja massa, segur, deia un altre, em serà molt car de mantenir. Trobo que corre poc, amb ell mai no guanyaré la cursa al canòdrom...
La dona estava abatuda. Aquell pobre gos potser no servia per a res...
Aleshores va tornar a passar aquella parella que s'hi havia divertit. Anaven amb una àvia i dos vailets. S'hi van aturar una estona a fer festes a l'animal. Es van tornar a divertir. A la fi la mestressa els va dir: trobeu que és un bon gos? I ells li van respondre: no ho sabem, nosaltres no hi entenem, de gossos.
Això se'm va acudir després de llegir la crítica de dijous passat al suplement de Cultura del diari "Avui", signada per Pere Antoni Pons. Una crítica honesta i respectuosa, sens dubte, no hi ha res a dir. Vaig pensar en les teories de la lectura, que explicava a les meves classes a la universitat. I vaig recordar el conte de la dona i el gos.

diumenge, 6 de juny del 2010

Notes a partir d'"El xal", de Cynthia Ozick

Fa setmanes que vaig llegint (ja me'ls acabo) els llibres fantàsticament editats del Cercle de Viena. El Jordi, un bon dia, els va comprar tots, potser cansat de tants llibres d'aquells que se't desmunten als dits. Cadascun d'aquests volums de la col.lecció s'ofereix als lectors com una petita joia. Alguns títols m'ho han semblat. A part que la cura en l'edició i la selecció d'autors i obres és una cosa que s'agraeix.
Aquesta setmana em vaig prendre a París El xal, de Cynthia Ozick, i la lectura d'aquest parell de relats curts de factura meravellosa, inquietant, em va fer pensar en la pregunta que em van fer en un IES de Malgrat de Mar: has escrit o escrius sobre la teva vida a les novel.les?

Ràpidament, immediatament, vaig respondre que no, que de cap manera. La meva vida és prou vulgar i corrent com perquè algú es pugui interessar per una història que vagi sobre mi... i si m'hi posés, el cert és que no sabria què explicar. Jo explico vides d'altra gent, retalls robats de realitats o d'invencions que prenen vida a les pàgines, vaig dir. Aquestes històries són també la meva vida, perquè he passat prou hores, dies, setmanes, de vegades anys, amb aquesta gent que m'ha arribat a ser tan entranyable com la meva mateixa vida: són dies i dies de posar-me a la seva pell, d'imaginar el que senten, el que veuen, el que miren, de fer-los parlar, plorar, estimar, embogir...

A El xal, el lector ho veu tot (ho sent tot) a través de la Rosa, una dona nascuda a Varsòvia, que, a diferència dels gats (diu ella) només té tres vides: l'abans, que no és sinó un somni; el durant (que en realitat no és vida); i el després, que no és sinó una broma.

Les imatges delicades, descarnades, ens mostren al primer conte una part del "durant" de la Rosa (l'instant que la Magda surt del xal per "volar" com una papallona cap a la mort) en un camp de concentració. I al segon conte, un retall del després, aquesta broma viscuda sota el sol roent de Miami molts anys més tard, en un barri poblat de vells desubicats, sota el sol roent, en l'absurd (o la follia) d'una vida que fa temps que ha perdut el seu sentit. Un cop més, aquí, el vell xal, li mostra a la Rosa la impossibilitat de retenir la Magda, de retenir la vida...

Poques vegades tantes coses s'han explicat en tan poques pàgines. Ja ho deia el semiòleg Iuri Lotman: aquest és el poder de l'art. Mostrar en poques pàgines tota la profunditat que necessitaria d'uns quants volums escrits de la mà d'un professional de la psicologia.

Qui necessita explicar la pròpia vida? L'important és aquesta capacitat de seduir algú amb una història que pot imaginar com a certa. Qui sabrà mai si ho és? Quan vaig publicar L'herència de Cuba, un crític (Valentí Puig) va venir a dir que no tenia glamour, que li faltava aquell punt d'heroisme que no tenia cap dels meus personatges, tan pobres, en un ambient tan vulgar d'arròs covat... No, no en tenia gens, de glamour, perquè era la història certa dels meus avis, que van viure prou tragèdies i misèria, com la major part dels immigrants que lluny de casa no es fan rics! Però no vaig dir aleshores que era una història de persones reals. Hi ha gent que, en llegir-la, ha plorat. La meva mare va plorar quan la va llegir, perquè parlava dels seus pares i d'ella mateixa. Això fa millor o pitjor un llibre?

La manera de dir. Les emocions atrapades en el llenguatge. Recuperades en la lectura.

Aquesta és la grandesa de la literatura. I dels grans escriptors. Com la Cynthia Ozick.