dilluns, 30 de març del 2009

Breviari de ciutadania, de Carles Rahola


Fa poc més d'una setmana l'amic Josep Maria Terricabras m'obsequiava amb el volum Breviari de ciutadania. La pena de mort a Girona, de Carles Rahola, amb un estudi preliminar del mateix Terricabras. L'historiador de Girona Genís Barnosell en parlava al seu bloc.

Carles Rahola va ser assassinat, ara fa setanta anys, a la tàpia del cementiri de Girona. D'aquest fet i dels punts més destacats del seu ideari ens podem assabentar en les pàgines inicials en què en Josep Maria Terricabras situa el personatge en el context cultural i polític de l'època.

De mica en mica allunyat de Nietzsche, malgrat els noucentistes i el mateix Eugeni d'Ors, Carles Rahola es construeix a si mateix com un home de sólides conviccions ètiques i una gran dimensió moral, entre altres coses, a través de la publicació de "El Autonomista".

Si amenes són les pàgines inicials, i instructives, tal com sabia de la prosa didàctica de Terricabras, les pàgines de Rahola, que no coneixia en absolut, m'han meravellat.

És cert que es tracta d'un dels estils més àgils i més bells que he llegit en assaig català (malgrat el temps transcorregut el seu llenguatge no se'ns fa gens arcaic). Però també és cert que al darrere d'aquesta fluïdesa del llenguatge hi ha una solidesa de pensament i de valors que me'l fa del tot contemporani.

Recomano la seva lectura. No com la d'un clàssic, que ens parla des del passat amb els valors de sempre. Sinó com la d'un contemporani lúcid, que fa una crida als joves a posar-se les piles en la tasca cívica de construir un país de drets i llibertats.

En els propers posts desenvoluparé algunes de les seves idees que m'han cridat l'atenció i que me'l mostren com rabiosament actual.

dimarts, 24 de març del 2009

Ricard Salvat, l'amic, el mestre

Avui ha mort Ricard Salvat. L'home de teatre, director conegut arreu, home de caràcter i geni de l'escena. En molts llocs trobareu informació sobre la seva trajectòria professional, des de la fundació de l'Escola d'Art Dramàtic Adrià Gual, passant per les seves posades en escena d'Espriu... però també de grans clàssics mundials. Fins a la darrera obra que va portar al Borràs la tardor de l'any passat (que jo anunciava en un post), coincidint amb l'any Rodoreda.

Per mi ha estat també unes altres coses.

Va ser el primer professor que, a la Universitat de Barcelona, l'any 1971, ens va sacsejar per les orelles fins al moll de l'os a una generació d'estudiants que no havíem sentit a parlar mai de res de la literatura catalana, ni havíem llegit res, ni havíem anat al teatre... va ser, a la universitat, el nostre revulsiu i la nostra primera escola. Ell em va obrir els ulls a la meva ignorància i a la profunditat del seu saber. "Vostès han llegit tal, i tal altre?", ens preguntava. "Han vist que aquests dies ha sortit publicat...? Però, com pot ser, encara no han vist aquesta representació"?

Vèiem créixer al nostre davant, enduts per la força del seu discurs, tota la potència d'una tradició just estroncada per les seqüeles d'una guerra que ja ens quedava lluny, vèiem, de la seva mà, la possibilitat d'embastar els ponts amb unes generacions d'homes i de dones que ens cridaven per passar-nos el relleu.

I ell va ser també això: l'amic, la persona afable i propera (exigent, sobretot amb si mateix, de caràcter fort), la persona capaç d'enllaçar els més alts desafiaments de l'exigència estètica (donava gust discutir-hi de teoria de l'art) amb els detalls més elementals de la vida quotidiana.

Ens havíem citat fa poc més d'una setmana per a una calçotada a casa. Dos dies abans em va dir que no se sentia amb força. Però vàrem parlar per telèfon sobre literatura, sobre el món actual i la voràgines de les publicacions literàries. I vàrem quedar citats per a la presentació d'una obra seva, a primers d'abril (reedició d'una antiga publicació que pràcticament no s'havia conegut en el seu dia), i per a la presentació de la meva darrera novel.la.

La primera vegada que en Ricard Salvat i la Núria van venir a la masia per una calçotada, hi va haver un incendi just a la terra del costat. Vam haver de sortir corrents i començar a apagar foc mentre arribaven els bombers, perquè les flames no arribessin als pins i a la casa. Els recordo a ell i a la Núria, amb les galledes d'aigua, mentre el gos bordava desesperat... Després, quan tot va acabar bé i ens vam acabar d'asseure a taula, vam fer la broma que li havíem preparat una bona escenografia.

Gràcies, al Ricard, per la seva saviesa. Per la seva amistat. Pel seu mestratge. 

dilluns, 23 de març del 2009

"bunyetes" i "orelletes"

Escriu en Lionel al Facebook que dissabte van fer la calçotada i van anar a comprar "bunyetes" a Millàs, a la Catalunya nord. I em pregunta: "No sé si és una especialitat únicament d'aquí o de tot Catalunya?"

No sé si existeix a tot Catalunya, però els meus avis, que eren de la Segarra i de l'Urgell (terres de Lleida) en feien i les anomenaven "orelletes". També n'he menjat de boníssimes al Priorat... però no em sona que en altres zones de Catalunya en facin.

A Valls, el lloc on visc, almenys els dies de mercat, se'n troben en un forn que hi ha de camí de la plaça del Portal Nou cap a la plaça de les Garrofes, anant al mercat.


Les dues primeres fotografies són de "bunyetes", i les altres dues són d'"orelletes". En realitat, les diferències em sembla que són degudes a la diferència d'estils de la persona que cuina...

Per qui no n'hagi menjat, no sap el que es perd!

divendres, 20 de març del 2009

Les senyoretes de Lourdes, de Pep Coll


Quan va sortir la novel.la, tot i que estem subscrits a les novetats de Proa, no la vaig llegir, la vaig deixar a la pila per a més endavant.

D'aquell moment, me'n queda el record d'una polèmica a l'entorn d'un contingut pretesament escandalós, que fins i tot va denunciar un mossèn des de la trona, i una associació d'idees ara veig que totalment desencaminada entre les "senyoretes" d'aquest llibre i les "senyoretes" d'Avinyó d'un quadre de Picaso. Em pensava que el mossèn s'havia escandalitzat per això, perquè la Bernardeta de Lourdes era tractada com una noia de vida "lleugera".

Però res més lluny de la realitat. Aquí, "senyoreta" és un tracte de respecte, una expressió antiga, com la que feien servir les minyones (que anaven a servir) i les dones pobres, amb les dones de les cases riques. 

Perquè tot el llenguatge, tot el discurs de la novel.la que refà la biografia de la nena que havia fet de pastora i que va veure la mare de Déu, que va ser la causa i origen del sidral que més tard va néixer a Lourdes (pelegrins, penitents, ofrenes votives, ampolletes d'aigua miraculosa, excursions amb els trens de malalts que s'anaven a banyar a la piscina, estampes, ciris i demés, show i negoci que encara dura), doncs això, el llenguatge que explica la vida d'aquesta nena de família pobríssima, de butxaca i de cervell, és el propi d'una època llunyana i una gent senzilla, que parla patuès...

Molt bona, excel.lent, la recreació del món del Lourdes de l'època, la gent del Béarn, de la muntanya, i de la peripècia de les aparicions. M'ha semblat una història molt ben documentada explicada des del realisme, sense prejudicis... en la major part de pàgines del text. No cal ser creient, ni ateu, ni del camí del mig, per llegir-la amb gust, perquè és una novel.la històrica que s'aguanta per ella mateixa i mostra de manera magistral l'escenari i el clima d'una època.

Les reflexions a l'entorn de la llengua del poble senzill (bearnès) que va sent abandonada de la gent que se'n pot desempallegar, per oposició al francès imposat per l'administració, que significa el prestigi i l'ascens social, són molt interessants.

El que no m'ha agradat gens, i que em perdoni l'autor, és el pretext narratiu i el final. És com si l'autor vulgui demanar disculpes per haver triat el tema de la nena visionària, amb la qual el lector ha simpatitzat, per la seva simplesa, i, abans que abandonem el llibre, ens vulgui recordar que en el fons ell és un menjacapellans de socarrel.

De veritat, ni la carta del capellà pecador ni l'estratagema de l'escriptora tramposa que s'aprofita una vegada més d'una Bernardette que sempre va ser una mica il.lusa, no calien. Més aviat espatllen una bona novel.la que, per ella sola, funcionava bé. Està bé el pretext de fer explicar la història a la Bernardette un cop és morta, perquè això ens situa en el futur del mite i en un temps, apte, per desmitificar-lo si cal. Però a les darreres pàgines, amb els personatges moderns en diàleg, el llenguatge  perd tensió i l'argument, que es fa trivial, ja no m'interessa gens: és una banalitat absoluta. Llàstima.

De tota manera, la novel.la és molt recomanable. Jo penso que quan la "santa" està fent els darrers badalls, podeu tancar el llibre. Al capdavall, com el Titànic, que sabem que sempre s'ensorra, ella acaba morint-se. I del Purgatori, encara que el llibre no ho resolgui, segons la tradició de la Divina Comèdia del Dant, sempre se n'acaba sortint... 

Aquí, però, la pobra noia no va trobar pas la guia de Virgili. De tota manera... ara que hi penso, Virgili tampoc no va poder entrar al cel!

dilluns, 16 de març del 2009

Recepta de la salsa de la calçotada

Cadascú la fa com vol. Però a casa sempre ens ha quedat bé, ja quan la feia la iaia, que va néixer abans que tragués en nas el segle vint.
 
Ingredients (per 6 persones):
- 200 gr. d'ametlla marcona torrada (no massa torrada)
- 6 tomacons de penjar escalivats (o d'una classe que tingui algun sabor, si pot ser), de la mida d'un ou de gallina o més grossets (és a dir, un per persona)
- 6 grans d'all escalivats (un per persona). Si es deixa cru, retorna.
- 1 nyora seca (o l'equivalent en pols): es remulla, es treu la pell i es trinxa. Si es compra en pols, no cal tanta feina. Si no en trobeu, fa el fet una culleradeta de pebre vermell dolç.
- un bocinet de bitxo, si agrada la salsa coent.
-un ramellet de julivert (millor trinxar-lo, perquè no s'emboliqui amb el pímer)
- un rajolí de vinagre
- sal al gust
- oli d'oliva o de girasol, 1/4 de l. mínim

L'oli d'oliva dóna molt de sabor a la salsa. A nosaltres ens hi agrada.Però també queda una salsa de molta qualitat amb un oli neutre, de girasol o moresc, si l'ametlla i el tomàquet són de qualitat. Si no tenen cap gust (cosa que pot passar, segons on es comprin), s'ha de reforçar una mica amb el sabor d'alguna cosa: bitxo, oli, nyora...

Eines:
recipient fondo (o olla) d'una capacitat de 2 o 3 l. per poder manipular a gust
un pímer
(també es pot fer en un túrmix o una termomix en fred)

Preparació:
Es trituren les ametlles ben fines i se separen (en venen en pols, o molt esmicolades, i ja les acaba de moldre el pímer)
Es pelen els tomàquets escalivats i es trituren. Cal triturar-los bé per eliminar les llavors (sovint els trituro a part en una "picadora"). Un cop fet, es posen al recipient on s'ha de fer la salsa. S'hi afegeixen els alls escalivats pelats, el julivert, la sal i el vinagre i es tritura.
S'hi afegeix l'oli, la nyora, el bitxo (si n'hi poseu), l'ametlla triturada. I es va barrejant tot amb el túrmix o el pímer a velocitat alta. Si és amb el pímer, acompanyeu-lo amb un moviment de rotació. La pasta es va barrejant. És bo fer-ho uns quants minuts. Si la màquina s'escalfa, no us la carregueu, no passa res si s'atura un moment.
S'ha d'anar comprovant com és d'espessa i rectificar d'oli. Tastar-lo i rectificar de sal i de vinagre.
Hi ha qui la prefereix més espessa o més clara (és millor que tingui consistència, perquè si no no s'enganxa als calçots), més granelluda o més fina.

És millor si es deixa reposar d'un dia per a l'endemà, perquè l'ametlla absorbeix millor l'oli, i aleshores normalment cal aclarir-la una mica abans de servir-la, afegint oli i remenant amb el pímer (o amb una cullera).

Hi ha persones que diuen que se'ls nega, com l'allioli, ho he sentit a dir i n'he vist de negada, però a mi no m'ha passat mai i no sé en quins casos passa una cosa semblant... diria que si hi poseu més ametlla, deu tornar a agafar consistència i la podeu anar aclarint de mica en mica, lligant l'oli, afegit a poc a poc... però no és complicada de fer. La prova és que amb túrmix o termomix queda perfecta!

Si en sobra, és excel.lent per a l'escarola (romesco) i el bacallà esqueixat. Es pot congelar i quan es torna a necessitar es descongela amb una certa rapidesa.

També en venen de preparada. N'hi ha al mercat d'una certa qualitat.

diumenge, 15 de març del 2009

La ruta de la Batalla dels Prats de Rei

Avui s'ha inaugurat la ruta de la Batalla dels Prats de Rei, que va tenir lloc la tardor de 1711, durant la Guerra de Successió, en un acte oficiat a la Torre de la Manresana per l'alcalde, Francesc Duocastella. Annexo el text de la meva intervenció en l'acte, en la qual he representat la Generalitat de Catalunya.

Per què una batalla? Per què una batalla de fa tres-cents anys?
Els Prats de Rei va ser l’escenari d’una de les batalles més importants de l’anomenada Guerra de Sucessió. Aquesta guerra va començar després que el darrer rei de la dinastia d’Àustria morís sense descendència. El rei, que ho era de la corona de Castella i de la Corona d’Aragó (que tenien administracions independents), per ser acceptat com a rei dels catalans havia de jurar els Drets de Catalunya i ser reconegut per la Generalitat, que era el parlament del país.

Quan es va morir Carles II, el darrer Àustria, es van disputar la corona un Borbó, Felip, nét de Lluís XIV, i un Àustria, l’Arxiduc Carles. Però aquest no era un problema local. I per això la batalla dels Prats de Rei, que va enfrontar més de 57.000 homes durant tota la tardor de 1711, no va ser una batalla local.

Les potències europees, que en aquells temps eren les potències mundials, s’hi jugaven l’equilibri polític del món. S’hi jugaven el domini. Per això els partidaris de Felip o els partidaris de Carles no eren castellans o catalans en disputa per un model de país, centralitzat els castellans, a la manera de Lluís XIV de França, o parlamentari els catalans, a la manera del model anglès, sinó que els qui lluitaven als camps de batalla eren directament soldats i generals francesos, anglesos, holandesos, austríacs, hongaresos, alemanys...

Els catalans havien pres partit pel candidat que semblava que havia de respectar millor els seus drets i la seva organització sobirana, representada per la Generalitat. Durant la tardor de 1711, l’exèrcit que defensava aquesta causa va defensar el lloc estratègic dels Prats de Rei. I va aconseguir fer fora les tropes borbòniques, que a finals de desembre es retiraven cap a Lleida.

Les batalles de la Guerra de Successió no són gens conegudes pels catalans. Perquè van perdre la guerra, amb la caiguda de Barcelona l’11 de setembre de 1714, i amb ella les seves llibertats. Però en canvi, són conegudes pels països europeus que hi varen participar, perquè a ells ningú no els ha obligat a oblidar la seva història, i no se n’amaguen ni se n’avergonyeixen, tant si les han guanyades com si les han perdudes, perquè això és el que els ha fet tal com són.

Si hi pensem una mica, ens adonarem que el nostre imaginari és ple de recreacions de batalles i de guerres antigues d’arreu del món. Abans en feien poemes, novel.les i obres de teatre. Ara en fan pel.lícules, sèries de televisió: dels temps antics, o modernes, com les de la Primera Guerra Mundial o la Segona Guerra mundial... sense oblidar les que tenen de protagonistes els americans, que n’han fet un munt, per explicar el seu passat, des dels westerns, o les mítiques (el Álamo), fins a la guerra del Vietnam o de l’Irak...

Per què en el nostre cas hauria de ser diferent? Per que nosaltres no hauríem de recordar les batalles en què els catalans van lluitar, colze a colze, amb les grans potències del món com un país lliure i sobirà, com un més dels aliats?
Perquè, en propietat, aquesta ja va ser una primera versió de guerra mundial, una guerra en què les potències es distribuïen el seu pes al món. I va ser aquest equilibri de forces al món, al final, el que va decidir la sort de la guerra, al tractat d’Utrech, i no pas la força real dels exèrcits d’un bàndol i altre. Perquè aquesta no era una guerra local.

Posar la batalla dels Prats del Rei al mapa és recuperar la memòria. I, tal com diu l'històriador F Xavier Hernàndez Cardona, "Les variables militars, defensives, estratègiques i de seguretat són absolutament necessàries per entendre una situació històrica, i encara més, per compendre una guerra." Tots els països democràtics ho fan. Convertir la història en material pedagògic és la millor manera de construir la pau, de viure plenament la llibertat.

Però també és una manera intel.ligent de posar el poble en disposició de participar en un projecte turístic que, més enllà dels valors del sol i el clima, busca els valors culturals com a oferta per als visitants. Locals i europeus. Que austríacs, anglesos, francesos, holandesos, etc. puguin retrobar l’escenari de les batalles on varen participar els seus països, és un al.licient més a l’hora de recórrer el territori, a l’hora de degustar la seva gastronomia o tastar el caràcter acollidor dels seus habitants actuals.

Aquesta iniciativa de l’alcalde, que he de felicitar, va en aquesta línia de potenciar tot allò que suposi creixement per al poble, de posar-lo en la xarxa de llocs emblemàtics de la Guerra de Successió, amb Moià, Cardona, la Seu vella de Lleida... d’oferir un recorregut ben senyalitzat i agradable, tant per a les escoles com per a les famílies, o per als amants de l’estratègia militar de les batalles antigues, que al món n’hi ha un munt.

En aquest sentit cal felicitar la tasca excel.lent que han fet i fan l’il.lustrador Francesc Riart, autor dels dibuixos del tríptic que anuncia aquest acte, però també de material que podreu trobar àmpliament a internet, i de l’historiador Francesc Xavier Hernàndez Cardona, especialista en història de l’estratègia militar i pedagog, que adapten d’una manera excel.lent aquestes informacions al públic.

Gràcies per oferir-nos, doncs, un espai de memòria i per preparar-lo per rebre tots aquells visitants que vulguin recórrer els escenaris de les grans conteses mundials que un dia varen tenir el vostre poble, la vostra contrada, com a protagonista.

dimecres, 11 de març del 2009

La bugaderia CATALANA de l'Alguer, ha tancat


En Pasqual i la Natalina Mel·lai, en Pasqualino i la Natalina, tal com els coneixen els que en un moment a l'altre han anat a parar a la Bugaderia Catalana de l'Alguer, s'han jubilat.


L'espai de tertúlia, la rebotiga de la sastreria, ara és silenciosa.




L'Alguer ha perdut un dels espais més entranyables per on han passat generacions de catalans de totes les condicions i colors polítics, que descobrien amb fascinació la història i els secrets d'una gent de l'illa de Sardenya que parlen com nosaltres.



La botiga és tancada, però el seu cor és obert. L'espai del diàleg continua, encara que la reixa de l'edifici que hi ha enfront de la catedral pugui fer pensar una altra cosa.


Mentre recordàvem la memòria d'un dels grans amics de l'Alguer, el vallenc fotògraf i historiador Pere Català Roca (que hi va anar per primera vegada ara fa més de cinquanta anys i va ser un dels seus millors ambaixadors al món),

amb en Pasqual Mel.lai, la Natalina i la Marina Sari (que vaig conèixer en un col.loqui universitari de catalanística a Roma el 1982 o 1983), franquejàvem de nou la porta de la botiga i del diàleg i degustàvem les delícies dels pescadors de l'illa en una casa de menjars propera.



No cal dir que el dia i la companyia varen ser esplèndids!

diumenge, 8 de març del 2009

Dones i treballadores, avui no fem festa!

Avui, en commemoració d'uns fets esgarrifosos ocorreguts contra unes dones que reivindicaven els seus drets laborals ara fa més de cent anys, vivim "el dia de la dona treballadora".

He volgut fer un patchwork d'impressions, molt petit: un cartell històric d'espècies "Carmencita", que en deien que era "la buena cocinera", una altra Carmencita de primera comunió, imatge tòpica, del pintor hiperrealista Antonio López Garcia, i per contrarrestar tant d'estereotip, el poema "Vuit de març" de Maria Mercè Marçal.

On llegiu "bruixes", entengueu "dones que no en tenen prou amb un món claustrofòbic, on algú pensa el que les dones haurien de ser, o de fer, o de dir..."
Vuit de març

Amb totes dues mans
alçades a la lluna, obrim una finestra
en aquest cel tancat.

Hereves de les dones
que cremaren ahir
farem una foguera
amb l’estrall i la por.
Hi acudiran les bruixes
de totes les edats.
Deixaran les escombres
per pastura del foc,
cossis i draps de cuina
el sabó i el blauet,
els pots i les cassoles
el fregall i els bolquers.

Deixarem les escombres
per pastura del foc,
els pots i les cassoles,
el blauet i el sabó
I la cendra que resti
no la canviarem
ni per l’or ni pel ferro
per ceptres ni punyals.
Sorgida de la flama
sols tindrem ja la vida
per arma i per escut
a totes dues mans.

El fum dibuixarà 
l’inici de la història
com una heura de joia
entorn del nostre cos
i plourà i farà sol
i dansarem a l’aire
de les noves cançons
que la terra rebrà.
Vindicarem la nit
i la paraula DONA.
Llavors creixerà l’arbre
de l’alliberament.

Escriure segons les modes


Estic avançant en la lectura dels Assaigs de Montaigne. Els vull tenir llegits pel maig, que anirem a fer la ruta literària pel Perigord.

Em crida l'atenció que en diverses ocasions del primer i el segon volum (no he arribat al tercer), Montaigne diu que no sap escriure. Més ben dit, que els seus escrits no s'ajusten a la moda de l'època i que ell no té ni idea d'escriure de la manera que es porta, ja que fa servir un llenguatge "massa" senzill, unes frases massa directes, que no intenten reproduir la realitat o la veritat dels objectes, i del món, sinó només allò que ell ha après del món, a través dels llibres o de la seva experiència.

És curiós de constatar com a les escoles, quan encara s'estudiava Montaigne, se'l presentava com un mestre d'escriptura (a part del fet que és el "creador" modern del gènere literari dels assaigs), un mestre de la prosa.

Com perquè anem fent cas de les modes! I de les opinions dels mestretites de torn, que prediquen què ha d'entrar al cel i què s'ha de condemnar a l'infern!

Encara que el seu bagatge de referents em sigui obsolet i el seu model faci més d'un segle que ha estat reformulat...  caram, sí que afina.

divendres, 6 de març del 2009

Constrïm el paradís... o: la cultura et fa fer goig!


Al segle dinou, diversos pensadors van imaginar utopies, societats felices, en diversos indrets del món. Van situar els seus paradisos imaginaris a Europa, Amèrica, Austràlia... Avui dia, en els darrers deu anys, un milió de persones han cregut que el paradís era a Catalunya i han vingut per viure-hi. Construïm, doncs, aquest paradís.

Això deia avui al vespre Joan Manuel Treserras, conseller de Cultura de la Generalitat de Catalunya. Ha fet una conferència a la Societat Econòmica Barcelonesa d'Amics del País, que ha presentat l'escriptor Carles Duarte. Ha parlat de la creativitat en la cultura, i dels reptes i les oportunitats actuals en l'àmbit de la cultura.

La cultura no és allò que es fa quan tenim temps o diners de sobres... Recordava, el conseller, que aspectes aparentment "superflus" a la societat s'han convertit en agents de negoci, en mitjans de crear riquesa, com el culte al cos (alimentació, gimnasos, etc). El món ha canviat. La cultura, deia, ha passar de ser considerada un excedent, allò que es fa de més a més, un luxe... perquè pot ser motor generador de riquesa, de progrés. La cultura és l'element que ens defineix al món com a país.

En Miquel Roca i Junyent, president de l'entitat amfitriona, comentava a la cloenda que ben possiblement caldria trobar un eslògan com "la cultura et fa fer goig". Tal vegada, a més d'un gimnàs o unes cremes, consumiríem cultura...

La idea és voler ser bons, voler ser competitius, conquerir el mercat, eliminar complexos d'inferioritat que ens fan imaginar febleses.

diumenge, 1 de març del 2009

Les fotos de la Batalla del Pont de Goi


Ahir, sortint de l'escenari commemoratiu de la Batalla de Valls, vaig penjar les meves fotos i la meva impressió del lloc.

Avui recomano el reportatge fotogràfic i els comentaris de la Cèlia Marcos, al seu Bloc Transparència. Tal com diu allà, la riba del Francolí és un espai esplèndid que podríem aprofitar una mica més... no caldria esperar les ocasions especials, de cent anys en cent anys.