dimecres, 24 de desembre del 2008

Any Francesc Macià


Aquest migdia, al Palau de la Generalitat, s'ha iniciat "l'any Francesc Macià", ja que el dia 25 de desembre, dia de Nadal, farà 75 anys de la mort del que va ser el primer President de la Generalitat restaurada (i 122è del seu còmput total) i el 21 d'octubre de 2009 en farà 150 del seu naixement.

Els actes d'homenatge a Francesc Macià continuen demà, amb l'ofrena floral de les autoritats a la seva tomba. I el dia de sant Esteve, en què l'Orfeó Català li dedicarà el seu concert habitual al Palau de la Música, que retransmetrà el Canal 33.

dissabte, 20 de desembre del 2008

La segona entrega de Stieg Larsson

Vaig acabar de llegir La noia que somniava un llumí i un bidó de gasolina la matinada passada. Més encara que la primera de la sèrie, vaig haver de llegir la novel.la sense poder-la deixar, maleint els ossos a l'horari de la jornada laboral que em treia del tren o del sofà de casa per posar-me a la taula del despatx. Sortosament la feina va consistir aquesta setmana en un parell de desplaçaments llargs que em van permetre llegir mentre arribava al lloc on m'esperaven.

Res a retreure. Agilitat, trama ben lligada, emocions fortes i aquella punta d'excés que situa l'argument entre l'inversemblant i allò que et posa la pell de gallina. Els personatges, com a la tragèdia grega, sofreixen a la pròpia carn l'acarnissament del fat o dels déus, el MAL s'escriu amb majúscules i l'ètica i la moral s'escriuen amb cal.ligrafies particulars.

No hi ha pretensions de fer "literatura" en el sentit d'art del llenguatge, o del que en una època se'n va dir llenguatge artístic. Però sí que hi ha una gran tasca de treballar el discurs des de tots els punts de vista: que té en compte que a l'altra banda de la veu que explica hi ha uns ulls que llegeixen i una emoció que s'ha de conquerir. Per tant, fins i tot en això aquesta literatura està plenament conjuntada amb les tesis del postestructuralisme. La literatuta és l'art en la ficció, la manera de fer versemblant la il.lusió i que el lector la visqui plenament, emotivament, en el seu imaginari, tal com deia Aristòtil a la Poètica.

També els grecs (i els antics romans) n'eren uns mestres, d'això de segrestar els afectes i moure les emocions dels destinataris fins a apropiar-se'n totalment.

Arribats aquí, només em queda una pregunta: per què a l'edició en català la Lisbeth Salander (o el dibuix que la representa) porta un vestit verd, i a l'edició en castellà el porta vermell?

És innocent, el detall, o també té una doble lectura?

dijous, 18 de desembre del 2008

El dinar de Nadal en un restaurant


Fa anys que per Nadal preparo la sopa de galets (colzes farcits de boletes de pilota amb pinyons), carn d'olla, pollastre de pagès farcit, torrons i neules, acompanyat tot plegat d'un bon vi.

Fa anys que per Nadal érem diverses generacions a taula, senzillament perquè a casa convivíem persones de diverses generacions. I encara que alguna vegada havíem canviat de lloc, sempre érem la pinya de sempre a escudellar la sopa i repartir el pollastre.

Ara, a casa, només quedem els d'una mateixa generació i, atzars de la feina i de la vida, aquest Nadal ens diuen que a taula serem els mateixos que la setmana abans i la setmana després, és a dir, els de la mateixa generació que hi som cada dia.
El dinar de Nadal em continua caient bé. I cuinar continua agradant-me molt. Però per primera vegada m'he plantejat positivament el sentit que el dia de Nadal hi hagi restaurants oberts. No per plorar d'enyorament els temps passats. No per haver de pensar en els que ja no hi són. Sinó per experimentar una sensació nova.


Se'm fa estrany pensar que de cop i volta no em pesa gens prescindir de la tradició. Encara que els menús dels restaurants que hi ha oberts per Nadal siguin... idèntics a tot arreu!

divendres, 12 de desembre del 2008

El vent d'aram de la tardor, Vinyoli

Per la temperatura sembla l'hivern, però miro a través dels vidres i els arbres encara no han perdut totes les fulles.

El paisatge i la vida em porten a Vinyoli, un cop més. A Pel camí dels mesos de l'any, escrivia:

...heus ací que tot d'una el vent d'aram de la tardor tremola sobre les muntanyes. Les ombres i teranyines del bosc ens criden ara amb més pura veu. Les fulles grogues vacil.len o ja encatifen els camins humits, vora torrents amagats al fons de les clotades.

Surto fora, al matí gelat. Al fons, la muntanya de Miramar és coronada d'una pelussa morada. Sento el vent d'aram que s'enduu les poques fulles de la morera i del palosanto.

dilluns, 8 de desembre del 2008

Descobrint Crumley (i II)

Vaig acabar de llegir L'ós dansaire abans d'aquests dies de festa. Aquí el personatge del detectiu Milodràgovitch està del tot ben perfilada, és un dur autèntic, que es mou a la frontera de l'autodestrucció amb alcohol i cocaïna, esperant arribar a l'edat de 52 anys, que és quan podrà entrar en possessió de l'herència fabulosa de son pare, de la qual l'han privat fins ara precisament tement que si tenia diners, a la vida no hi faria res de bo.

Ha fet de tot i poc li importa qualsevol feina. És bo, perquè és dur i la mort no li importa, fent seguiments, vigilant gent, ficant-se en embolics... sobrevivint malgrat ell mateix, peotser perquè té com a objectiu mantenir-se al límit de la ratlla almenys fins als 52. Quan no està del tot penjat, fins i tot fa footing... i es manté en una forma envejable més enllà dels quaranta...

Continuo pensant que és un dels autors més atractius que he llegit a l'excel.lent col.lecció de "La cua de palla", en la seva segona etapa, tenint en compte tots els números publicats des que va aparèixer la col.lecció. Buscaré més obres de Crumley.

D'aquesta novel.la i de l'anterior m'ha cridat l'atenció la fascinació pels personatges femenins, la presència de dones més que estupendes, descrites amb una fascinació sensual que m'esborra el mal gust de boca que tinc de vegades en aquest tipus de novel.les davant l'aparició d'una dona objecte. Potser aquí les dones, que són voluptuoses i estupendes, bellíssimes, d'una bellesa que de vegades fins i tot s'amaga a primera vista, però a més a més se'ls demana cervell, estan vistes a través dels efluvis de la cocaïna o els vapors de l'alcohol, de manera que tal vegada tenen aquell punt d'ideal que les acosta més a Plató que a Aristòtil.

En reprodueixo un parell de fragments:
"La cara ampla i esmussada de la Carolyn Fitzgerald era massa esmussada per ser bonica, però tenia uns pits grossos i sense traves que es movien amunt i avall i en onades sota el suau jersei gris, i una cosa millor, una cosa que les dones que controlen la seva pròpia vida troben sovint cap als trenta, una mentalitat intel.ligent i alegre, un somriure generós, i un riure honest".

L'home que escriu això sap escriure: no va al gra de qualsevol manera, busca amb els detalls del llenguatge, els adjectius, els detalls superflus, reproduir la sensació, busca l'emoció del llenguatge, que es pot endevinar fins i tot a través del text traduït.

"A dos quarts de set una dona rossa i alta amb una bata de vellut vermella sortia a la porta principal, es va estirar enrera amb tanta força que els grans i feixucs pits se li van aixecar com si tinguessin ales, després es doblegà amb gràcia per la cintura com una ballarina per recollir l'"Avalanche Express" de Meriwther. Es movia amb la mateixa lleugeresa que una brisa sobre l'aigua, la Cassandra al matí, i quan es doblegava, els cabells llargs i llisos se li ondulaven per les espatlles. El telescopi arreplegà la llum de l'albada, i vaig veure la seva cara, els pòmuls alts d'una model, la boca ampla i ferma i els ulls foscos d'una amant, el front ample i llis d'una dona en pau amb ella mateixa".
Al costat de fragments d'una gran sensualitat, d'altres de la més estricta cruesa i una trama ben ordida que manté l'atenció fins a la sorpresa final. Una bona dosificació de la informació i de les pistes. Una novel.la negra de les que fan lectors.

dimarts, 2 de desembre del 2008

descobrint Crumley (I)


Ara m'assabento que James Crumley va morir aquest mes de setembre. Em sap greu haver trigat tant a llegir les seves novel.les i que, després d'anar per la meitat de la segona, quan he buscat informació sobre l'autor, m'he assabentat que acabava de morir.

Vaig agafar "L'últim petó autèntic"per llegir al tren, i em va sorprendre el protagonista i la tècnica narrativa. Hauria de dir que el detectiu alcohòlic, al límit de l'addicció, en una situació extraordinàriament dura (sexe, alcohol, drogues, violència extrema, etc) em va cridar l'atenció. Fa molt de temps havia llegit una novel.la quebequesa, el títol de la qual no recordo, que explicava la història d'amor entre una dona pretesament normal i un alcohòlic, i com l'amor transformava la sordidesa d'aquella relació en una lluita per la vida. Potser em recordaré del títol.

Però l'important és aquest protagonista absolutament engolit per l'alcohol que, en les poques estones de lucidesa, aconsegueix arrossegar el lector. L'altra cosa és la riquesa de referents d'una novel.la pretesament superficial amb protagonista embrutit: té un passat d'una certa riquesa i lucidesa cultural, i la veu narrativa es permet luxes.No només en les referències i cites literàries, sinó en la riquesa de les imatges que utilitza per descriure escenes pretesament banals. Res no és banal a les novel.les de Crumley. Ni només violent o embrutit. La línia entre la cultura i la natura (brutalitat)  no és una frontera, sinó una zona lliscosa on floreix la literatura.
Vaig començar per L'últim petó autèntic, i ara vaig per L'ós dansaire. Lectures del tot recomanables als amants de la bona novel.la negra.

dissabte, 29 de novembre del 2008

La novel.la i l'autor

Que la persona que escriu una novel.la i la novel.la tenen alguna mena de relació és indiscutible. Però, tal com comentàvem en la darrera sessió de fòrum de lectura, una de les coses més atractives per als lectors és imaginar què hi ha de "cert", d'autèntic, a cada llibre de ficció.

Per això les rutes literàries tenen tant d'èxit.

Suposar que a través de la finestreta d'una novel.la accedirem a zona secreta de la personalitat d'un autor, a les intimitats de la seva vida, és una de les fantasies més gratuïtes i alhora més gratificants que ens podem concedir quan abordem una novel.la.

Tinc dos casos recents a la memòria: Narcís Oller, amb Vilaniu, quan presenta el personatge del jove advocat nascut a la vila. O Khaled Hosseini, l'autor de El caçador d'estels, del qual parlava ahir. El protagonista afganès, que acaba essent escriptor, i un punt de vista narratiu adequat (el relat en primera persona i un registre lingüístic molt reeixit) fan creure el lector ingenu que està assistint a una revelació íntima.

Però l'autor sempre menteix, almenys sobre si mateix. Cosa que no vol dir que molt del material que utilitza en el relat de ficció no sigui autèntic. Però és el seu art el que li permet capgirar, tergiversar, reutilitzar, recrear, fer un món nou amb materials antics. I és aquest mateix art el que li permet crear la il.lusió de realitat.

No us cregueu que la novel.la és la vida. Tot i que una bona novel.la ens parla de la vida i, a través de la lectura, ens retorna a la vida.

És com les pintures de Marc Chagall: la recomposició en el somni.

Potser va ser per això que en una de les primeres novel.les que vaig publicar, quan encara els autors triàvem els motius de les portades, vaig elegir  un gall d'un dels quadres de Marc Chagall.

Els fòrums de lectura: el caçador d'estels

La darrera obra que hem comentat al nostre fòrum de lectura del Palau de la Generalitat és El caçador d'estels. Vam començar parlant del tòpic que hi ha a totes les cròniques, crítiques i comentaris del llibre: sobre l'amistat.

I aviat vam arribar a la conclusió que els nens protagonistes de la novel.la, en realitat, no són amics. 

La seva relació es basa en una altra cosa i té unes arrels profundament culturals, pròpies de la "seva", de cultura, però no pas transplantables a la nostra, tot i que hi ha sentiments i sensacions que són universals. Però el que els uneix no és pròpiament el que aquí coneixem com a amistat.

També ens vàrem fixar en un detall per trobar el sentit de la lectura. I que consti que no teníem intenció de seguir les pautes crítiques de la desconstrucció, de Derrida.
En realitat estàvem passant una molt bona estona a la cafeteria-restaurant de l'Auditori, prop de la Plaça de les Glòries, a Barcelona, amb unes safates d'encenalls de pernil ibèric i de foie, acompanyades d'un vi adequat.

Però enmig dels topics ens vàrem fixar en el detall d'un personatge secundari: per què el nen mimat de bona família, el torturador (fins i tot dels seus pares), el violador, el futur dirigent del règim talibà, esgrimeix el Mein Kampf i la seva veneració per Hitler a l'Afganistan dels anys 70?

El missatge no va adreçat als afganesos. Ni tan sols, només, als que han emigrat als USA, com el protagonista. 
És un missatge als lectors, als occidentals acuals, una mena de crida en un codi que els occidentals podem entendre.

El petit tirà és un genocida en potència quan és un nen. Arriba a genocida quan és gran. l'Afganistan és una qüestió de tots. Els aliats van aturar Hitler a la segona guerra mundial. Els occidentals amb un mínim de consciència som cridats a alliberar l'Afganistant de les urpes d'alguna mena de feixisme, admirador d'aquells genocides del segle passat, que només el món democràtic aliat va ser capaç d'alliberar amb la segona guerra mundial.

És aquest el missatge subliminal del llibre? O només és literatura?
Ens vam esgarrifar una mica.
Però el foie i el pernil eren boníssims i el vi i l'amistat (el que vam començar dient que era el tòpic de la novel.la) van fer la resta.

Al capdavall, ens vam dir, només és literatura.

O potser no?

dimecres, 26 de novembre del 2008

Angels a voladúries: Verdaguer i Oller




En el decurs de les jornades sobre el Vilaniu de Narcís Oller, En Ricard Torrents, president de la Societat Verdaguer, va fer notar diversos elements de proximitat entre un i altre autor.

Recordo que en un moment donat va fer esment d'un passatge en què el jove advocat Albert Merly acompanya la Isabel Galceran, a petició seva, a l'habitació dels nens.

Mentre la mare despulla una criatura, l'altra es despulla sola. I el que podia haver estat una escena escabrosa, se soluciona amb una cita de Verdaguer.


La carn nua de les criatures suscita l'evocació de la frase verdagueriana "àngels a voladúries" que vénen a trencar (qui sap si a redimir) qualsevol mirada lasciva del personatge o qualsevol tèrbola imaginació del lector.


Feia uns quants dies, per damunt dels núvols i camí d'Estrasburg, vaig fer unes fotos i vaig comentar que allà devien viure els angelets de culet rodó i galtes rosades... 






La Cèlia em demanava que quan trobés els angelets, avisés.

Poc em pensava que els trobaria a les Jornades sobre Narcís Oller.

dilluns, 24 de novembre del 2008

Ja ve el fred, ja vénen els calçots!

Avui me n'he adonat: del fred i dels calçots.

Del fred, ha estat a primera hora, mentre esperava el tren i fins a l'andana baixava un griso acanalat que desvetllava l'esperit, tot i ser dilluns.
Dels calçots, me n'he adonat a l'hora de dinar, quan he demanat verdures a la brasa i m'han portat calçots i carxofes.

M'agraden les verdures d'hivern: les cols arrissades, les carxofes... ara és quan em ve de gust la crema de carbassa, el trinxat de Cerdanya, l'escudella amb bé de verdures.

I la calçotada.

Per tot el que té de festa, de trobada amical a la vora d'una foguera, de gresca amb les mans empastifades de carbonissa, amb una salsa ben feta, tal com la feia la meva àvia i em va traslladar la mare.
Encara que oficialment la temporada comença a Valls el darrer cap de setmana de gener, ja arriba la temporada dels calçots en algunes  taules de restaurant.

És una activitat que ha revolucionat l'economia de la contrada i ha donat estímul a pagesos i comerços, restaurants i particulars.

No em sap greu haver perdut l'exclusiva dels calçots, compartir pràcticament a nivell de país aquesta troballa que és la calçotada: una filosofia de vida, l'aprofitament d'allò que és elemental en una economia de supervivència.

I mentre el "menú" de la calçotada no para de créixer (llonganissa, botifarra, fesols, carxofes, escalivada, pa torrat, crema amb rifaclis, taronja i pastissos, vi, cava i copes després del cafè), és bo recordar que l'essència de l'àpat són ceballots escalivats sucats en salsa feta amb tomàquets i alls escalivats, ametlles i avellanes, nyora o pebre vermell, oli, vinagre i sal... i pa. Un menjar frugal i senzill com la terra on va néixer, acostat a la supervivència, a l'esperit dels avis d'aprofitar-ho tot.

No cal perdre-ho de vista ara que torna a venir la temporada de calçots i la tendència a l'excés.

diumenge, 23 de novembre del 2008

Els topònims de Vilaniu

Aquest cap de setmana la Societat Narcís Oller ha organitzat unes jornades per parlar sobre Vilaniu, la novel.la de Narcís Oller, amb motiu de l'edició d'aquesta obra per part de Cossetània, que s'encarrega d'anar publicant les obres de Narcís Oller.

 Ahir en Jordi Ferré resumia al seu bloc el sentit de les intervencions. Avui hem presentat en societat el llibre, cosa que suposa una fita històrica, donats els desencontres que la novel.la va ocasionar entre l'autor i la seva ciutat natal.

Una de les coses curioses de la lectura és la identificació dels topònims de la novel.la, que donen lloc a la ruta literària. Topònims que vaig relacionar al llarg de les jornades i que adjunto aquí, perquè siguin d'utilitat a tothom que els vulgui aprofitar (els mapes sobre els que he dibuixat són de l'Institut Cartogràfic de Catalunya):
  1. Portal de Baix..................Portal Nou
  2. Can Galceran...................Cooperativa agrícola
  3. Plaça de les Monges........Plaça del Carme
  4. Carrer de Santa Maria....Carrer del Carme
  5. Can Rodon........................Ca Mercadé
  6. Casino................................al carrer Major: ca Meriquildo
  7. Ca Montellà......................Can Sagarra
  8. Porta de les Campanes
  9. Entrada posterior a ca Montellà
  10.  Hostal (a la Muralla)
  11.  Can Merly...............Ca Moragas (carrer Forn Nou)
  12. En blau: arribada a Vilaniu: un carruatge a l’Hostal i l'altre carruatge a can Galceran

    En vermell: anada a Ofici i al Casino (queda pel camí)

    En morat, de can Merly a can Galceran

Del Portal de Dalt, els Galceran van a la Maiola (Els Boscos), a estiuejar (ruta marcada amb blau).

Detall de la zona dels Boscos amb els topònims de la ficció en vermell
Més ampliat, per adonar-se dels voltants

Més amunt, el recer de la muntanya de Miramar (Bondelit a la novel.la), que cresteja entre l'Alt Camp i la Conca de Barberà


Amb un fragment més extens de terreny, els topònims de la Valls de Flors, la plana que s'estén al peu de la serra de Miramar entre el riu Francolí i la Rasa del Serraller

Aquesta exactitud en els topònims contrasta amb la manera com l'autor capgira les referències als personatges reals. Algunes fotos aquí.

divendres, 21 de novembre del 2008

Crema per a tothom!

Avui, a Girona, després de l'acte institucional en què els 25 socis de l'Espai Català Transfronterer s'han compromès a començar el procés estatutari i d'acords de governança d'una Agrupació Europea de Cooperació Territorial, tècnics i responsables catalans i europeus dels organismes de cooperació transfronterera hem anat a dinar (hora catalana del sud).

Després de la glòria d'un acte oficial, la veritat és que teníem gana i molts teníem un llarg recorregut fins a casa.

Travessant la Devesa, que estava esplèndida en un migdia assolellat de tardor, hem buscat un lloc per menjar (érem una dotzena) i hem confraternitzat al voltant de la taula. A les postres hi ha hagut unanimitat a l'hora de demanar crema per a tothom. A la fi, la crema no ha arribat, i una companya del nord s'ha quedat sense.

Hem acordat que això no tornarà a passar.

La cooperació transfronterera començarà per procurar que en el futur no ens asseurem enlloc sense garantir que hi haurà prou crema per a tothom.

dijous, 20 de novembre del 2008

Les fronteres a Europa busquen solucions

Ahir, per motius de feina, vaig ser en una reunió a Estrasbourg, al Parlament Europeu, on es parlava dels processos que ciutats i conurbacions urbanes transfrontereres estan seguint per tal de trobar formes de governança comuna que ajudin els ciutadans a pal.liar els efectes de la frontera: perquè en una Europa en què sembla que han desaparegut les fronteres físiques, la gent que viu a la vora d'aquestes línies virtuals que dissenyen àmbits legals i administratius sovint incompatibles, busca formes de resoldre una realitat que només justificaven segles de guerres.

Ara, l'Europa dels pobles ofereix la possibilitat d'organitzar ens territorials de gestió comuna on es puguin beneficiar d'ajuts econòmics a programes europeus i on puguin implementar mesures que permetin, per exemple, que una empresa pugui treballar en l'àmbit de la frontera a cavall de les administracions de diversos estats, o que els ciutadans no es vegin penalitzats a l'hora de rebre serveis com la sanitat, els transports, les comunicacions, que sovint veuen duplicats i encarits els preus en un espai de gran proximitat.

Strasbourg i Ortenau a l'Alsàcia, Slubice i Frankfurt, separats per l'Oder, Lille-Kortrijk-Tournai entre francesos, valons i flamencs, Chaves i Verín, entre Galícia i Portugal, l'eurocitat basca, etc. són alguns exemples de les moltes ciutats que es mouen.

L'alcalde polonès de Slubice, Ryszard Bodziacki (a l'esquerra, a la foto de dalt), deia al costat d'un somrient alcalde de Frankfurt (Oder), Martin Patzetlt :

"La història ens ha separat amb fronteres, però estem en condicions de demostrar que som perfectament capaços d'entendre'ns". I tot seguit deia: "volem ser un exemple per als altres".

Demà al matí,  i també per motius de feina, assistiré a Girona a la reunió de 25 socis institucionals d'una banda i altra de la frontera per començar el procés de redactar els estatuts de l'Eurodistricte de l'Espai Català Transfronterer, que posarà a casa nostra, entre catalans del nord i del sud, les bases d'aquesta cooperació que recorre les fronteres de la vella Europa. És un privilegi assistir al naixement d'una nova època.


dimarts, 18 de novembre del 2008

Desigs de tardor


Trepitjar les fulles que l'aire arremolina a les voreres, sentir-les encara tendres sota els peus, ensorrar les mans, els braços, fins als colzes, en un matalàs de fulles acabades de caure com si fos un cossi de bugada tèbia... 

rodolar per les muntanyes d'escuma de núvol que floten sota l'ala de l'avió. Submergir-me en aquesta cotonada flonja on diu que habiten els angelets de cul rodó i galtes rosades.


Tot això pensava avui, revisant les fotos que he anat fent al llarg de la tarda, mentre menjava un plat combinat en una braseria, lluny de casa.

La majoria dels clients érem dones, estrangeres, que sopàvem soles. He pensat: va malament el món. I tot de sobte, mirant les fotos, m'he corregit: no, és ara que começa a anar bé.