L'epitafi de Joan Fuster

Aquests dies que s'acosta Tots Sants, immersa en els vapors d'una pseudogrip, m'ha vingut al cap la fina ironia de Joan Fuster.

Al seu Diccionari per a ociosos, a l'entrada que correspon a la lletra "E", per definir "Epitafi", escriu:

 Ací jau

JF

va morir

com va viure:

sense ganes

(cal llegir JF amb el nom complet de l'autor per mantenir el ritme "breu, breu, llarga" de l'anapest (o: àtona, àtona, tònica).

De fet, té gràcia. Qui té ganes de viure la crisi? I més encara, qui té ganes de morir-se?

Salut, mestre Fuster.

València: història d'amor i odi amb l'abat de Poblet.

Avui hem passat amb el pare Josep Alegre, abat de Poblet, per davant de l'antic monestir de Sant Vicent de la Roqueta, al barri de Russafa, a València. Acció Cultural del País Valencià l'havia convidat a participar ahir en els actes acadèmics en record dels 800 anys del naixement de Jaume I i a la nit li va fer un homenatge en el marc dels Premis d'Octubre, per tal com Poblet, que acull la tomba del rei, és el punt de confluència de tots els Països Catalans, que el rei va articular al llarg de la seva vida, ara fa 800 anys, a través de les conquestes.

Així ho va dir el Pare Alegre en el seu discurs: va remarcar la necessitat de buscar, en el món que vivim, els punts de diàleg entre els Països Catalans, la col.laboració, en lloc de la confrontació, per construir un futur solidari i harmònic. Altra cosa, va dir, no és que no sigui cristiana, és que no és ni tan sols humana.

Aleshores va ser quan em van explicar uns fets que vaig trobar esgarrifosos: fa quinze dies, per la Festa Nacional valenciana, i tenint en compte que aquest any es commemora el naixement i conquesta de València per Jaume I, s'havia previst dir una missa concelebrada a la parròquia de Sant Vicent Màrtir, a l'altre costat del carrer de l'antic monestir de Sant Vicent de la Roqueta, que va ser un dels punts d'arribada de les tropes de Jaume I a la ciutat. La jurisdicció del monestir havia pertangut al monestir de Poblet (juntament amb altres possessions, com per exemple "Quart de Poblet") des de 1287 fins a la desamortització de Mendizábal, el 1835.

Doncs bé, el bisbe de València va prohibir que el Pare Josep Alegre participés en la missa concelebrada perquè era català! I el pare Josep Alegre (aragonès de naixement i, per damunt de tot, home d'església) va haver de llegir als diaris que no li hi volien.

Avui l'hem anat a veure per fora, com a curiositat, sense cap rancúnia.

Es dóna la circumstància que l'abat de Poblet, al llarg dels segles, i fins a la Nova Planta, va ser repetidament diputat a la Generalitat Valenciana, representant el braç eclesiàstic i, com a tal, en va ser President en diverses ocasions.

Mala memòria, la de les autoritats valencianes, que no reconeixen la seva història, mala peça al teler la de la jerarquia eclesiàstica valenciana que deixa que l'odi anticatalà guiï la seva acció pastoral fins al punt de no voler ni compartir l'Eucaristia.

Agafant per meves les paraules de l'abat, el gest de barrar-li el pas a la concelebració d'una missa fa quinze dies no només no és cristià, sinó que dista molt fins i tot de ser humà.

L'home que no es podia jubilar: Joan Baptista Xuriguera

Ahir, a la llibreria Claret de Barcelona, vaig tenir el plaer de participar en un acte d'homenatge a Joan Baptista Xuriguera, amb motiu del centenari del seu naixement i, sobretot, perquè la seva obra més coneguda:  Els verbs catalans conjugats (la Bíblia de tots els catalans, va dir algú), havia arribat a la xifra d'un milió d'exemplars venuts.

Resulta que en Xuriguera, tal com el coneixem tots familiarment, es va haver d'exiliar com molts altres catalans al final de la guerra, va viure a Montauban i va tornar a Catalunya, a les terres de Lleida, d'on procedia, on va fer tota mena de tasques d'animació cultural i literària.

Dos anys després de la mort de Franco hi va haver una llei d'amnistia, a partir de la qual (entre altres coses) es rehabilitava en les seves feines els funcionaris del temps de la República que havien estat acomiadats o represaliats per motiu del seu ideari polític.

En Joan Baptista Xuriguera, que tenia 69 anys, diu que va pensar: un any més i em jubilo. Ell havia estat funcionari de l'Ajuntament de Barcelona i com a tal es va tornar a incorporar a l'administració en una edat que ja tots voldríem per prendre la fresca i pintar aquarel.les a l'ombra d'un lilà amb un refresc a la vora... 

Doncs bé, el cas és que en aquells temps, a l'Ajuntament de Barcelona, es veu que era l'únic que d'una manera o altra dominava la llengua catalana i podia fer esplèndids discursos per a l'alcalde en una època que ja tornava a ser de bon to parlar en català als actes, i només ell, de la munió de funcionaris que hi prestaven servei, era capaç d'usar un bon discurs en català per escrit. No en debades també és  autor d'un dels primers (i utilíssims) diccionaris terminològics de l'Administració.

Va trigar deu anys a poder-se jubilar. Segons en Josep Camps i Arbós, que en va fer la semblança biogràfica, va ser en Joan de Sagarra el qui va retenir el bon Xuriguera encadenat a la feina fins cinc mesos justos abans de la seva mort. En tenia 79! No sé si ara seríem capaços de fer-ho...

Ho corroborava el seu fill, en Pau Xuriguera, mentre ens mostrava una excel.lent exposició fotogràfica i documental visitable a la sala "Pere Casaldàguila" de la llibreria Claret (C. Llúria, 5).

Precarietats d'una època que no ens ha permès acabar de conèixer del tot els nostres millors valors intel.lectuals. I que encara ara, quan parlem d'en Xuriguera, ens fa pensar que era només un lingüista, especialista en verbs. El centenari ens pot servir per redescobrir aquest autor plural i, amb ell, tota una generació de persones que, amb els seus fills adolescents, van viure l'obscuritat del franquisme i van arribar a la transició amb poques possibilitats de fer-se visibles per altra cosa que no fos "tapar forats".

I a fe que els devien tapar bé, els forats. Quan obres com els seus diccionaris són encara els bestsellers del segle XXI. 

A mi no m'agradaven els animals...

No és broma, els gossos, o em feien por o em feien posar nerviosa perquè llepaven i saltaven, els gats m'estripaven mitges i mitjons... 

I ara, a la meitat del camí de la vida, com deia el Dant a l'inici de la Divina Comèdia (i sort que l'esperança de vida s'ha allargat molt a mesura que em feia gran, que si no ja tindria l'esperança, i la vida, gastades!!!), em trobo que no només trobo agradables persones i animals, sinó que, d'animals, en tinc una bona colla.

Va començar el Xaloc, el gos d'atura... la meva mare, que tenia una resistència visceral als animals, el va acabar estimant.I quan estava molt malalta, tant que em semblava que a cada passa cauria, el Xaloc li feia companyia.  Ella deia: anem, Xaloc, i anaven a passeig, cent, dos-cents metres, i a ella no li saltava al damunt amb els seus trenta quilos, tal com feia amb nosaltres. 

El Jordi va fer amb el Xaloc una campanya electoral a l'alcaldia de Valls, i va guanyar!

  

Després va venir el Nevat, el golden retriever. Era un cadellet blanc, ara ja fa més de trenta quilos i és un gos esplèndid. El vespre que va morir el meu pare li feia companyia, damunt del llit, al costat d'ell quan el vam trobar, ara té nou mesos però ningú no diria que encara és un gos-criatura si no el veiés jugar amb els altres cadells, la Fosca i el Pispa.

El Manuel, el gat tigrat, com abansho havia fet l'Otxe, el siamès, sempre dormia sobre l'anorac del padrí, i encara l'enyora.

Al Pol, el meu fill, des de sempre, li agradava el Xaloc, i després el Nevat , i els gats (va ser ell qui va dur l'Otxe a casa, amb la Laia), encara que de vegades ens fan alèrgia... a la Bea, la seva companya, li agraden molt els animals.

Quan va arribar la Queralt, de la mà de la Laia, la meva filla, i el Pep, també va arribar una apassionada dels gats, gossos, tortugues.

 Va fer festa major quan vam decidir anar a buscar la Fosca, el gos creuat de husky i pastor belga i el Pispa, el gatet de carrer...

 

Ara tinc la sensació que, a partir de totes les persones que he estimat i estimo, se m'ha omplert la casa de bèsties. Avui a la nit me'ls mirava mentre feien gresca. És estrany. A mi no m'agradaven els animals... ara no sabria estar sense.

Perfum d'almesc, novel.la de Montserrat Morera

Perfum d'Almesc, a  Pagès edicions

La novel.la encara es troba en la seva fase de presentació i promoció, però el cert és que ja fa temps que es va presentar a Valls i només unes poques setmanes que ho feia a Barcelona, aquesta vegada de la mà de l'amic Ramon Solsona, que oficiava el ritual.

La novel.la porta el subtítol d'"històries de Valls", i ben certament ho són: d'una banda tres generacions de dones (Maries, Candeles, com s'escau a Valls), des de l'àvia a la néta passant per la mare, que és la que viu a la pell els canvis de valors d'un món amb el qual encara li toca batallar. I de l'altra banda, la història de la reina Elionor de Xipre, que va ser senyora de Valls davant la irascibilitat dels seus súbdits, que no va 

aconseguir doblegar mai, amb totes les intrigues pròpies de la cort d'una dona forta, decidida, però que no deixava de ser una dona.

Com que sóc de Valls, de tota la vida, puc dir que la novel.la hauria de ser quasi de lectura obligatòria per a vallenques i vallencs, perquè mostra d'una manera amena una galeria de personatges que descriuen bé la manera de ser de la gent d'aquí, una evolució de paisatges i costums, el contrast entre un món que s'ha perdut o està a punt de perdre's, amb una realitat que els qui ja tenim una certa edat no pot sinó sorprendre'ns.

El motiu que lliga passat remot i peripècia personal de les diverses dones (Elionor i les Maries), és la transfromació de la plaça del Pati, el punt més emblemàtic de Valls, que al segle XIV era el pati del castell on senyorejava Elionor de Xipre, però que fa molt pocs anys vam veure com els constructors l'esventraven per fer-hi un aparcament subterrani. Circumstància que serveix perquè l'autora busqui en les excavacions i les obres (que són una metàfora excel.lent aplicable als personatges) el punt de troballa i de misteri que manté la lectura atenta fins al final.

Descobrim, per exemple, que va ser Elionor qui va regalar a la població l'àliga, i que passava l'estiu a la Torratxa i l'hivern al castell (l'edifici del Pati que ja no existeix, com la mateixa torratxa), així com encara avui dia molts marxem així que fa calor cap a les masies.

Però allò que lliga en realitat passat i present és la lectura de gènere: el plantejament de les personalitats de les protagonistes que exposen d'una manera transparent les seves certeses, els seus dubtes, la seva vulnerabilitat pel fet de ser dones i, també, la manera com tenen per tal de tirar endavant, cadascuna a la seva manera, el seu projecte vital.

Malgrat que són tres generacions de dones (i la d'Elionor) i s'avénen, la lectura de gènere és possible per contrast, veient que les coses no són ni blanques ni negres, i que el context i les circumstàncies no són elements banals a l'hora de construir la pròpia personalitat: les dones tenen gruix i interès. I la manera d'explicar-les, amb un punt de sensualitat atrevida, és atractiu i agradable de llegir. La manera de plantejar la multiplicitat d'ètnies i cultures que han canviat la fesomia de Valls (així com les obres del Pati) també està plantejada amb valentia, tot i que potser no tothom viu la qüestió de la mateixa manera, tal com les mateixes protagonistes reflecteixen. El resultat fa de bon llegir. Un llenguatge àgil i un bon domini de la prosa, hi ajuden.

A mi, però, m'hauria agradat més que el subtítol no hi fos... Perquè, tocats com estem pel vici de les etiquetes, pot fer creure que es tracta només d'una novel.la local i pot fer enretirar algun lector d'encarar-se a la lectura. Quan des de la portada es diu que són històries de Valls, sembla d'una banda que piqui l'ullet a les vallenques i vallencs, cosa que està bé. Però el llibre s'aguanta bé igualment si qui el té a les mans és de Kuala Lumpur, posem per cas, i el subtítol aleshores hi és sobrer. En fi, qüestió de gustos.

Segurament també serà discutit l'ús que l'autora fa de la documentació històrica: el llibre està molt ben documentat, sovint hi ha excursos cap al passat amb una sèrie de detalls i referències bibliogràfiques fidels i precises que han requerit la seva feina. Qui busqui aquests detalls, n'agrairà la profusió i l'exactitud (com alguns costums actuals: les masies a l'estiu, les calçotades, etc), perquè a part d'una novel.la, el text funciona com un document agradable sobre moltes coses de Valls. El qui busqui la lectura trepidant, l'aventura, trobarà a faltar una mica de barra a l'hora de decidir-se a deixar una mica de banda la història documentable per entrar més a sac en el personatge de la reina de Xipre, que és molt i molt atractiva per ella mateixa. A sac en l'aventura (just insinuada delicadament) entre Elionor de Xipre i el seu fervent i secret enamorat i, per tant, el seu possible secret, que descobreixen (tal vegada) les obres del Pati.

El resultat és molt correcte i del tot recomanable, d'una agilitat que sorprèn en una autora encara amb poc bagatge de llibres publicats. I que en fa esperar més en el futur. Des d'aquí, si això encara és possible, vull felicitar l'autora i encoratjar la lectura del seu llibre, si encara no ho heu fet.

És un goig veure que des que Narcís Oller va novel.lar la nostra ciutat a través de Vilaniu, les bones aportacions (que no tenen totes les poblacions que ho voldrien) converteixen Valls una vegada més en espai apte per a una altra ruta literària.

El caminant al mur

Aquest microrelat participa en el 77 joc literari de Jesús M. Tibau

No em sento el cap, el pensament em fuig. Deu ser per això que imagino que em vaig desmuntant a trossos i se m’ha desenganxat la cama del mig. Però sé del cert que no és veritat, jo travessava un pas de zebra quan em van segar el genoll. Què s’ha fet del tros que falta? Fa anys que el busco, mentre el món no ha parat d’encongir-se’m al damunt, com una tenda de campanya de paper arrugat dibuixada a l’espai sideral d’una pissarra. L’aire es filtra pels esvorancs, el cel s’escrostona en panots de gel brut. Uns nens, amb guix, m’hi han escrit un missatge, però el cap em roda, la vista em flaqueja, les lletres s’esborren, no aconseguiré llegir-lo. Necessito el tros de cama per acabar de travessar el carrer i fugir d’una vegada d’aquest aparador que ensenya a tothom, impúdicament, la meva decadència.

Toqui, toqui!

Aquesta matrona metàl.lica, de formes arrodonides, tal com és propi de l'estil de Botero, jau en un dels espais de trànsit de l'aeroport de Palma de Mallorca.

Abans li haurien dit, amb admiració, que estava matxutxa, tot i que ara aquests palpissos es veu que no són moda en les dones de debò. Però alguna cosa deu fallar en les modes. No cal tenir la vista gaire fina per adonar-se que més d'un, tot passant, li ha pres la mida del pit amb la cassoleta de la mà.

El metall és traïdor: mostra el desgast amb una brillantor més aguda com més se'l refrega. No sé si tocar pit deu donar sort com abans diu que en donava refregar el gep d'un geperut. No sé si es deu fer sospirant, mastegant una oració o tancant els ulls i cagant-se en la crisi. No vaig veure ningú que ho fes... però que deu tenir morbo passar la ma pel meló de la moreneta, és indiscutible: la prova és a la foto.

Mercè Rodoreda: "La meva Cristina" o el desig sense esperança

"La meva Cristina" és un relat molt ric de l'escriptora Mercè Rodoreda, que suporta múltiples interpretacions, tal com exposava fa alguns dies en aquest bloc.

Aquesta setmana, a Andorra, he explorat alguns d'aquests camins interpretatius  en el marc de l’Any Rodoreda, en un acte organitzat pel Centre de la Cultura Catalana d’Andorra.

En faig un breu resum: al llarg de "La meva Cristina", es poden trobar punts de confluència amb algunes obres modernes i es pot assajar la lectura des de la perspectiva de la guerra i l'exili, com també des de la maternitat i del gènere. Però, sorprenentment, també es pot anar fent una lectura en paral.lel amb la Bíblia: Antic Testament (Gènesi, Llibre de Jonàs), Nou Testament (Evangelis: sant sopar, eucaristia, passió i resurrecció de Crist, Apocalipsi). I sobretot amb la Divina Comèdia del Dant, pel que fa als recorreguts pels Llimbs, l'Infern i el Purgatori. No és desencaminat trobar-li punts de contacte amb la història mítica del Leviatan, que té el seu origen a la Bíblia, però que té un desenvolupament propi en la tradició jueva.

La conclusió de la conferència és que l'home-perla protagonista del conte, així com Virgili a la Comèdia, ha estat cridat a travessar els més diversos graus de turment (l'infern i el purgatori/ el ventre de la balena, el poble on ningú no l'accepta quan torna del naufragi), però que li falta alguna cosa essencial (a Virgili, el baptisme, al nàufrag una identitat amb la resta: papers) per poder gaudir dels privilegis del Paradís/el poble d'acollida: per això estan abocats, un i altre, a viure en un estat de desig sense esperança.

TEXT SENCER de la conferència (amb el resum del relat)

Una dona a Jerusalem, o l'antienigma

Val a dir que he llegit d'una tirada Una dona Jerusalem, d'Abraham Ben Yehoshua. Sens dubte una part de l'eficàcia del relat resideix en la traducció àgil i llisquent de la Roser Lluch.

Després de llegir la contraportada, imaginava una història trepidant, apta per a lectures al tren. I, per sorpresa, em trobo amb una història minimalista, feta de culpes i expiacions, que gira al voltant de la identitat de la dona morta, una estrangera (qui sap si il.legal) en una Jerusalem fa molts anys trasbalsada, un lloc on la dona ha volgut viure i treballar al preu d'haver de renunciar a tot el que té (la capacitació professional, però fins i tot la família i la vida). 

Mor en un atemptat absurd i d'una manera també absurda, es converteix en l'instrument del pelegrinatge d'un cap de recursos humans d'una empresa panificadora (cap antiheroi no podia aspirar a tan poc glamour), assetjat per un periodista d'un setmanari... d'anuncis!, que anirà obrint petits interruptors de sensacions petites però delicades dels replecs de les ànimes humanes que es va posant pel camí.

M'ha convençut? Sí, malgrat que no és gens el tipus de lectura de tren que buscava. La lleugera ironia a l'entorn de les idees de culpa, càstig, reparació (i què diran) molt propi, segurament, d'alguna societat jueva, però també de sectors que conec bé de la societat de cultura cristiana laica (al capdavall compartim la Bíblia), m'ha acabat guanyant.

És una història petita, de gent petita en un món on les grans aventures ja només passen a la borsa... i mireu com els va. Tota una garantia de plaer plàcid, d'una punta d'humor mentre ens examinem la consciència, motor indiscutible de totes les coses, sobretot les més absurdes.

Lluís Companys: Catalunya espera una reparació

Matinada del dia 15 d'octubre de 1940, castell de Montjuïc. Barcelona.

Lluís Companys és afusellat pel règim de Franco després d'una farsa de judici. Lluís Companys i Jové era culpable de ser el President de la Generalitat. És per això que els feixistes alemanys, amb l'ajut dels col.laboracionistes francesos, el van detenir i deportar a finals d'agost del 1940 i el van lliurar al feixisme espanyol. És per això que se'l va condemnar i se'l va afusellar.

Més enllà de les reparacions de l'honor de caràcter familiar i privat que mereixen totes les persones que van ser víctimes de la violència feixista, que no nego, hi ha una reparació col.lectiva que se'ns deu: l'assassinat d'un President elegit democràticament pel poble no pot passar com un afer particular, ni tan sols seguir els passos d'un procediment jurídic qualsevol.

Cap altre país democràtic d'Europa no suporta una ignomínia semblant, després de tants anys, sense una reparació institucional.

Per molt que el seu bust estigui situat en un lloc distingit del Pati dels Tarongers del Palau de la Generalitat, al càrrec de President de la Generalitat, assassinat pel franquisme en la persona de Lluís Companys, encara no li ha arribat la democràcia. Tots sentim una mica a la pell aquesta ignomínia col.lectiva.

Ja en fa 68 anys. La seva veu, el seu testimoni encara són vius entre nosaltres.

la "mani" del 12 d'octubre i les comparacions ingènues

Aquest matí sentia aRAC1 que a l'Ajuntament de Tarragona estan preocupats per la convocatòria (i autorització per part del govern de l'estat) d'una manifestació filofeixista amb motiu de la "Fiesta de la Raza", que és així com s'anomenava durant el règim de Franco la festa del 12 d'octubre, en memòria de l'arribada de Colom a terres americanes. I pels aldarulls i violència que una provocació d'aquest tipus pot ocasionar.

També he escoltat, a la tertúlia de quarts de nou d'aquesta mateixa emissora (es pot baixar completa per internet), com un tertulià innocent comentava que una manifestació d'aquest tipus, amb banderes espanyoles amb l'àguila imperial (ara en diuen inconstitucionals en lloc d'anomenar-les feixistes com el que són), seria impensable en altres estats europeus, i ha dit, a Alemanya seria impensable una manifestació amb creus gammades.

Aleshores, molt correctes políticament tots els tertulians, han dit que no que no, que no s'havia de prohibir cap manifestació en nom de la democràcia, però no s'explicaven per què una concentració antidemocràtica era possible aquí i no a Alemanya.

Jo aleshores conduïa i no podia intervenir, però la resposta m'ha semblat evident,  com també m'ha semblant estrany que tan doctes criatures no hi caiguessin: a Alemanya, l'estat ha demanat perdó pels crims del nazisme i s'ha proposat que mai més no tornin a ser possibles. A l'Espanya "democràtica" ningú no ha assumit encara en nom de l'estat que calia condemnar el règim de Franco pels seus crims, i no hi ha hagut cap denúncia de la dictadura com a tal.

Ara bé, tenim jutges insignes especialitzats a denunciar tots els dictadors del món, com més lluny siguin els seus països, millor.

Per tant, aquí tenim banderes "inconstitucionals" o "preconstitucionals" (i senyeres, que juguen en una altra categoria de cara a l'ordenament jurídic i institucional), però no tenim un règim condemnat (amb la seva bandera) com a antidemocràtic.

Només un detall: fa pocs dies, al Palau de la Generalitat, la cònsol alemanya demanava perdó en nom del seu pais per haver detingut i llurat al règim de Franco el President de la Generalitat, Lluís Companys, l'agost de 1940. Companys va ser afusellat/assassinat a Montjuïc el 15 d'octubre del mateix any perquè era President de la Generalitat, no pas per cap altra cosa. L'estat espanyol, que és qui el va afusellar, encara no ha reconegut la seva responsabilitat, tal com ha fet Alemanya per haver-lo detingut i deportat.

I encara algú es pregunta amb innocència per què no som com a Alemanya...

El Llibre dels feits

Un dels bons esdeveniments editorials d'aquesta commemoració dels 800 anys de la naixença del rei Jaume I és l'edició del Llibre dels Feits, la crònica que, diuen, va dictar el mateix rei, en què s'expliquen les gestes del seu regnat, des del seu naixement "miraculós" (o com a mínim, singular) fins a les seves conquestes (Mallorca i València), que van eixamplar els territoris de la corona quasi fins a la màxima amplitud territorial que abasta encara avui la llengua catalana, amb la qual es crea una comunitat de cultura amb un passat compartit i, si es vol, amb projectes en comú.

L'edició, a càrrec de l'editorial Moll, ha nascut a l'empara de l'exposició conjunta que han organitzat el Consell Insular de Mallorca i la Generalitat de Catalunya. I parteix de dues molt bones aportacions anteriors:  la que ja havien preparat Agnès i Robert Vinas (pronunciat Vinyes), amb notes al marge, contextualització i una gran riquesa d'il.lustracions per a l'edició del Llibre dels feits en francès. I de la versió en català actual de la crònica, la millor edició que se n'ha fet, que correspon al company i amic, professor de la URV, Josep Maria Pujol.

Agnès i Robert Vinas ja havien preparat l'edició de la Conquesta de Mallorca, en francès i en català (interessats pel Regne de Mallorca, al qual va pertànyer el Rosselló, i, doncs, Perpinyà).

En dates properes se n'aniran fent les presentacions, i el llibre (que substitueix els catàlegs convencionals) acompanyarà les exposicions de Palma i de Santes Creus respectivament. De moment, ens felicitem per l'oportunitat que ens dóna l'anniversari de veure en edició il.lustrada un text clàssic en una excel.lent versió contemporània. Un llibre per als qui agraden els llibres. I un llibre per regalar, a causa del seu format i la seva bellesa.

Jaume I, exposició conjunta Mallorca-Catalunya

Avui assistia a la inauguració de l'exposició sobre Jaume I, amb motiu dels 800 anys del seu naixement, que han preparat a mitges el Consell insular de Mallorca i la Generalitat de Catalunya. Estarà oberta fins al desembre al Centre Cultural de Sa Nostra (carrer de la Concepció, 12, Ciutat de Mallorca) i després viatjarà a Catalunya, on estarà oberta fins a setmana santa, al monestir de Santes Creus.

Dues coses curioses d'aquesta exposició que inaugurava la presidenta del Consell Insular, l'Honorable Francina Armengol: segons paraules del productor de l'exposició, es la primera vegada que es materialitza un acord entre la institució mallorquina i la catalana, per la qual es fa i es paga un projecte a mitges. Abans hi havia hagut col.laboracions que s'acabaven amb aportacions unilaterals, però mai amb projectes compartits. I segona, i més grossa: aquesta exposició s'ha inaugurat a Mallorca i després vindrà a Catalunya. És a dir, ells són els primers a veure-la...

El conjunt és interessant. Així ho reconeixia l'Agustí Alcoberro, director del Museu d'Història de Catalunya, que serà l'encarregat de dur-la a Santes Creus. I, a part de les peces originals i de diversos materials interactius molt didàctics i agradables, d'un audiovisual amb molta informació i uns ambients amb tendes de guerra suggeridors, el que m'ha agradat més perquè desborda totes les fronteres de les exposicions, és la presentació del WEB amb informació i recursos didàctics sobre Jaume I, perquè és d'utilitat immediata fins i tot al Principat i no cal esperar que hi arribi l'exposició.

Continuaré parlant de Jaume I, perquè amb el curs escolar comencen diverses activitats, i la commemoració no s'acabarà fins a la tardor del 2009, quan la gran exposició sobre Catalunya-Hongria (amb el record de la reina Violant d'Hongria, muller de Jaume I), es traslladarà a la capital hongaresa després de passar la primavera a Barcelona.

gat i gos

Tinc un gat petit (Pispa), una gossa petita (Fosca) i un gos mitjà (Nevat) que encara no han descobert que són enemics. Es faran grans i ja no jugaran com fins ara, que no se'n cansen.

De moment, els més menuts ja assagen posicions: de cara i de cul.

Quan el gos mitjà arriba el primer al cabàs (té nou mesos), la situació es fa una mica angoixosa, però el gat encara troba la manera de ficar-s'hi, mentre la petita agafa el matalàs del gran...

Hi ha persones humanes visiblement enfrontades que no conviuen d'una manera tan pacífica.

"La mort i la primavera" i l'infern del Dant

Dijous passat, en un col.loqui sobre Mercè Rodoreda, la professora Maria Campillo va parlar d'algunes fonts bíbliques en la narrativa de Mercè Rodoreda. En la seva intervenció, i referint-se a la novel.la "Quanta quanta guerra", va fer notar que, a més a més de referències bíbliques, hi havia punts de contacte amb l'Infern, de la Divina Comèdia, de Dant. Arribant a casa vaig agafar "l'infern" (tinc la traducció de Josep Maria de Sagarra i, tot i que n'hi ha de més modernes, em va semblar que feia al cas) amb la intenció de trobar-hi alguna cosa que em cridés l'atenció i m'evoqués lectures de la Mercè Rodoreda. I, efectivament, n'hi vaig trobar un munt.

Ja fa temps havia comentat que a la novel.la pòstuma i inacabada de l'autora, "La mort i la primavera" hi trobava imatges que em recordaven les meves lectures de JV Foix, en concret Gertrudis i KRTU. Certament, els escenaris d'aquesta novel.la són de somni, i sovint de malson. D'aquí que imatges surrealistes ens hi puguin semblar properes. Em va sorprendre, però, la proximitat d'imatges i referències entre el bosc dels morts de la novel.la i la selva dels suïcides del Cant XIII de l'infern del Dant: "Cercle setè, rotllo segon: la selva adolorida". Aquí, Virgili, que fa de guia al poeta, ja l'avisa:

I ara guaita ben bé, que allò que es veu
semblaria mentida en el teu món.

Els arbres, retorts, es queixen, però no es veu que hi hagi ningú amagat entre les branques: el poeta, a instàncies del seu guia, n'esqueixa una branqueta i aleshores el damnat que viu a l'arbre li mostra obertament que aquells troncs són habitats per suïcides:

Homes fórem, i avui som plantes dures

Virgili insta al tronc on viu el condemnat a explicar la seva pena:

parla encara si pots, que tenim ganes

de saber com arriben dins del tronc,

i si en surten, les ànimes humanes.

I aleshores li respon el condemnat des de dins de l'arbre:

Quan surt l'ànima, encesa de follia,

del cos que ella mateixa s'ha llevat,
al cercle que fa set Minos l'envia.

Cau dins la selva en lloc que no ha triat,

i tant si és un grumoll destre o maldestre,

allì germina com un gra de blat.

Creix plançó i esdevé planta silvestre,

i en picar les Harpies els seus brots,
fent-li dolor, fan al dolor finestra.

Condemnats a buscar sempre les despulles mortals, les ànimes presoneres dels arbres són condemnades a no abastar-les mai, perquè no els és permès recuperar allò que s'han llevat, i pengen el seu cos a l'ombra de l'arbre:

(...) on cadascú el seu cos

penjarà a l'esbarzer de l'ombra seva.

I conegut això, el poeta s'allunya, amb el seu guia, mentre gossos i senglars irrompen a la selva.

Vist aquest passatge de l'infern, rellegiré amb més plaer "La mort i la primavera", amb la satisfacció de trobar en els textos d'aquesta gran autora motius per al viatge literari cap als clàssics, que em retornen a les seves novel.les.

Múltiples lectures de "La meva Cristina", de Mercè Rodoreda

Avui comencen a Barcelona unes jornades sobre l'obra de Mercè Rodoreda que organitzen la Fundació Mercè Rodoreda de l'IEC i la Institució de les Lletres Catalanes. També he rebut avui un programa molt interessant que començarà ben aviat al Palau de la Virreina, de la mà del PEN Club. Com que jo mateixa m'afegeixo a l'any del centenari de Mercè Rodoreda amb una conferència a Andorra aquest proper 15 d'octubre, avui he començat el meu exercici particular d'homenatge i m'he emportat al tren el volum de contes de la Mercè Rodoreda, per anar-los rellegint.

Els relats de la Rodoreda suporten múltiples i diverses lectures, com en general ocorre amb les obres sòlides de tots els temps. He començat a rellegir "La meva Cristina" tan aviat com ha arrencat  el tren. El conte dóna títol a un volumet de relats certament singulars, que marquen un abans i un després en la trajectòria de l'escriptora. I, amb llapis i llibreta, anotava allò que ja sabia que hi trobaria i el que m'ha fet descobrir aquesta nova lectura.

Per qui no l'hagi llegit encara, resumeixo quina és la història del conte: un mariner, nàufrag del "Cristina", és qui explica una peripècia certament extraordinària, a partir del moment que es troba a la cua d'una finestreta per aconseguir  papers, perquè quan ha "tornat" del naufragi ha descobert que no en té. El cas no és banal, perquè entre el naufragi i la tornada va ser engolit per una balena i va viure a la panxa de l'animal un temps indeterminat... anys, tant de temps com per canviar la seva naturalesa: es va adaptar a respirar per les orelles (una mena de brànquies) per viure sota l'aigua i la balena, maternal, el va anar recobrint de nacre, fins a convertir-lo en home-perla. Lluitant amb la balena des de dintre, com un infant que vol néixer des del ventre de la mare (igual que Ahab lluitava, des de fora amb Moby Dick), alimentant-se de la seva sang i la seva carn, aconsegueix sortir-ne en un esforç titànic que mata... anava a dir "la mare".

Retornat al món que no reconeix i que no el reconeix, convertit en un foraster, ha d'anar a pidolar papers, viure de la caritat pública i suportar el "torni demà" que ja escrivia Larra. El mariner, que no ha volgut viure presoner de qui el va arrabassar del seu medi, allunyat dels seus, incapaç d'assimilar el retorn, acaba el conte enyorat d'un miratge, d'aquell espai impossible (ell senyorejant la balena, solcant la mar pels camins de la lluna reflectida a l'aigua).

És un conte que dóna molt de si per als clubs de lectura. De seguida se li troba punts de contacte amb el relat bíblic de Jonàs (qui conegui l'Antic Testament), però també amb contes clàssics: Pinotxo, el Soldadet de plom. I relats com Robinson Crusoe (dóna nom al seu únic company, marca els dies que passen...), sense ignorar el contrapunt de Moby Dick.

Al tren, pensant en els programes d'homenatge a l'escriptora, en concret el que ha organitzat el PEN Club sobre l'autora i l'exili, he pensat que, a més d'aquestes òptiques clàssiques de la lectura, el relat es pot llegir també des de la perspectiva d'algú que, a conseqüència dels estralls de la guerra, perseguit per la dictadura, ha viscut el desarrelament d'un exili... lluitant per tornar a un món que, quan hi arriba (el bigotet del funcionari és molt franquista) ni el reconeix ni li dóna cap facilitat.

Lectores, lectors de "La meva Cristina", proveu aquesta nova aproximació lectora. Falten quatre mesos per commemorar els 70 anys del final de la guerra i la fugida a l'exili de milers i milers de republicanes i republicans, de l'inici d'una nit fosca, irrespirable, per als catalans, que va durar massa i que encara no ha estat convenientment reparada.