dimecres, 23 de març del 2011

"La maleta sarda" camina per Sardenya
















"La maleta sarda", traduïda a l'italià, camina per Sardenya. A la llibreria Il Labirinto de l'Alguer, comprateix prestatge amb els llibres de Grazia Deledda.

Tot un privilegi i tota una sintonia amb el contingut de la novel.la.

La foto és del Joan Elies Adell, corresponsal de Catalunya (i València) a l'Alguer...

divendres, 18 de març del 2011

Un fragment de "El pou"

16 de gener de 1947
Masia Cardellà, Valls




Han acabat de sopar i seuen una estona a la vora del foc abans d’anar a dormir. Fa fred a tot arreu, el vent del nord-oest, el Mestral, es filtra per les juntures de les finestres i per sota les portes. Saben que trobaran les flassades i els llençols encarcarats i les habitacions inhòspites, fa dies que és així, perquè aquest hivern és especialment fred.
-Diu que a Europa fa un fred que pela –comenta el Xavier-, i que potser a Rússia i a Polònia es tornaran a perdre les collites de gra.
-Qui no s’aconsola és perquè no vol –fa el vell, que és l’únic pagès.
-P’ro això vol dir que’ls preus tornaran a pujar.
-Hi haurà més revolta obrera, no patiu, és ben clar que qui paga els plats trencats quan comença a faltar el menjar som els obrers. Així avancen les revolucions.
-Quin any que ens espera...
Els vailets fa estona que són al llit. Segur que ja dormen.
El vent xiula inclement sobre la teulada, s’escola entre les fulles de l’ullastre i remou la brancada dels pins.
-Sí, diu que a Europa no para de nevar.
-Oh, allò sí que és fred!
Parlen d’Europa com si fos un altre món, com si a ells els haguessin desenganxat del mapa dels països aliats, esperant que vinguin a ajudar-los.
-P’ro potser no hi fot tant de vent, a Europa...
Apleguen l’escalfor de la llar encesa a les rajoles que col.loquen prop dels tions. Quan seran calentes, cadascú embolicarà la seva amb un drap i se la ficarà dins del llit per temperar la roba mentre es despulla. En nits així fa ganes de dormir vestit.
El Xavier s’està repenjat a la paret de pedra mirant les flames quan en Jaume Prats se li acosta amb un paquet de llibres.
-Són els que et va portar la mare de Barcelona?
-Sí. Et vull demanar un favor.
En Xavier se’l mira i es mira els llibres. Són tres volums gruixuts.
-Me’ls pots guardar? –li pregunta allargant-li els exemplars-. Em vas dir que t’agradava la història. I potser a la teva nòvia li agradarà la novel.la... jo n’havia demanat una altra, que aquesta no és gaire de noies, però potser ja no la tenien, hi ha moments que no pots triar.
-Oh, no, els vas fer anar a buscar per'mi?
-No, home, diguem que te’ls deixo en préstec. Jo també me’ls llegiré. Els comunistes hem de compartir les coses, això de la propietat... no vam quedar que s’havia d’abolir?
Riuen. A la vora del foc només hi queden en Xavier i els dos guerrillers.
El xicot es mira els tres exemplars. Una novel.la, Los tres mosqueteros, d’Alexandre Dumas, publicada abans de la guerra a la Biblioteca de Grandes Novelas de l’editorial Ramon Sopena de Barcelona, i dos llibres d’història d’un tal Jaume Vicens Vives.
-Qui és? –pregunta en Xavier-, un feixista?
Les dates d’edició dels llibres, 1945 i 1946, no fan esperar altra cosa.
-És un home que hi toca, ja m’ho sabràs dir amb el temps.
-Oh, el temps no l’ha vist mai dingú.
La Historia de los remensas en el siglo XV té 380 pàgines i l’ha publicat l’Instituto Jerónimo Zurita de Barcelona fa dos anys. L’altre és de l’any passat: Rumbos oceánicos: los navegantes hispanos, és el volum tercer de la Colección histórica Laie.
-Aquest dels remences parla dels pagesos a Catalunya, de com van fer una revolta que va canviar la història i com van aconseguir transformar la propietat de la terra amb la seva lluita –explica en Jaume Prats.
-Cony, que l’has llegit?
-No, però ara el llegiré. Me’n va parlar la mare, que ha de saber què hi diu als llibres quan els ven a la llibreria.
-L’hauré d’explicar al pare quan l’hauré llegit jo –diu en Xavier-, a ell no li agraden gaire els llibres d’història, només li agraden les coses que donen profit.
-Doncs la història sempre en dóna, de profit.
-Jo ja m’entenc –diu en Xavier, recordant una de les frases preferides de la seva xicota-, ell sempre mesura el profit amb una frase.
-I quina és?
-Fica’n un bon tros a l’olla.
-Bona! D’això se’n diu un home pràctic, quasi un filòsof.
-Yo me voy a leer “Los tres mosqueteros” –diu el madrilenyo fullejant la novel.la-, uno para todos, todos para uno, como nosotros.
-Igual! –riu en Jaume Prats-, ja em veig amb la capa i l’espasa.
-¿Sabíais que los tres mosqueteros en realidad eran cuatro?
-Cony, i tant, té raó... com vosaltres! –en Xavier.
-Pues por eso... Ah, y lo siento –diu mirant-se en Xavier-, tú no sales...