dimecres, 24 de desembre del 2008

Any Francesc Macià


Aquest migdia, al Palau de la Generalitat, s'ha iniciat "l'any Francesc Macià", ja que el dia 25 de desembre, dia de Nadal, farà 75 anys de la mort del que va ser el primer President de la Generalitat restaurada (i 122è del seu còmput total) i el 21 d'octubre de 2009 en farà 150 del seu naixement.

Els actes d'homenatge a Francesc Macià continuen demà, amb l'ofrena floral de les autoritats a la seva tomba. I el dia de sant Esteve, en què l'Orfeó Català li dedicarà el seu concert habitual al Palau de la Música, que retransmetrà el Canal 33.

dissabte, 20 de desembre del 2008

La segona entrega de Stieg Larsson

Vaig acabar de llegir La noia que somniava un llumí i un bidó de gasolina la matinada passada. Més encara que la primera de la sèrie, vaig haver de llegir la novel.la sense poder-la deixar, maleint els ossos a l'horari de la jornada laboral que em treia del tren o del sofà de casa per posar-me a la taula del despatx. Sortosament la feina va consistir aquesta setmana en un parell de desplaçaments llargs que em van permetre llegir mentre arribava al lloc on m'esperaven.

Res a retreure. Agilitat, trama ben lligada, emocions fortes i aquella punta d'excés que situa l'argument entre l'inversemblant i allò que et posa la pell de gallina. Els personatges, com a la tragèdia grega, sofreixen a la pròpia carn l'acarnissament del fat o dels déus, el MAL s'escriu amb majúscules i l'ètica i la moral s'escriuen amb cal.ligrafies particulars.

No hi ha pretensions de fer "literatura" en el sentit d'art del llenguatge, o del que en una època se'n va dir llenguatge artístic. Però sí que hi ha una gran tasca de treballar el discurs des de tots els punts de vista: que té en compte que a l'altra banda de la veu que explica hi ha uns ulls que llegeixen i una emoció que s'ha de conquerir. Per tant, fins i tot en això aquesta literatura està plenament conjuntada amb les tesis del postestructuralisme. La literatuta és l'art en la ficció, la manera de fer versemblant la il.lusió i que el lector la visqui plenament, emotivament, en el seu imaginari, tal com deia Aristòtil a la Poètica.

També els grecs (i els antics romans) n'eren uns mestres, d'això de segrestar els afectes i moure les emocions dels destinataris fins a apropiar-se'n totalment.

Arribats aquí, només em queda una pregunta: per què a l'edició en català la Lisbeth Salander (o el dibuix que la representa) porta un vestit verd, i a l'edició en castellà el porta vermell?

És innocent, el detall, o també té una doble lectura?

dijous, 18 de desembre del 2008

El dinar de Nadal en un restaurant


Fa anys que per Nadal preparo la sopa de galets (colzes farcits de boletes de pilota amb pinyons), carn d'olla, pollastre de pagès farcit, torrons i neules, acompanyat tot plegat d'un bon vi.

Fa anys que per Nadal érem diverses generacions a taula, senzillament perquè a casa convivíem persones de diverses generacions. I encara que alguna vegada havíem canviat de lloc, sempre érem la pinya de sempre a escudellar la sopa i repartir el pollastre.

Ara, a casa, només quedem els d'una mateixa generació i, atzars de la feina i de la vida, aquest Nadal ens diuen que a taula serem els mateixos que la setmana abans i la setmana després, és a dir, els de la mateixa generació que hi som cada dia.
El dinar de Nadal em continua caient bé. I cuinar continua agradant-me molt. Però per primera vegada m'he plantejat positivament el sentit que el dia de Nadal hi hagi restaurants oberts. No per plorar d'enyorament els temps passats. No per haver de pensar en els que ja no hi són. Sinó per experimentar una sensació nova.


Se'm fa estrany pensar que de cop i volta no em pesa gens prescindir de la tradició. Encara que els menús dels restaurants que hi ha oberts per Nadal siguin... idèntics a tot arreu!

divendres, 12 de desembre del 2008

El vent d'aram de la tardor, Vinyoli

Per la temperatura sembla l'hivern, però miro a través dels vidres i els arbres encara no han perdut totes les fulles.

El paisatge i la vida em porten a Vinyoli, un cop més. A Pel camí dels mesos de l'any, escrivia:

...heus ací que tot d'una el vent d'aram de la tardor tremola sobre les muntanyes. Les ombres i teranyines del bosc ens criden ara amb més pura veu. Les fulles grogues vacil.len o ja encatifen els camins humits, vora torrents amagats al fons de les clotades.

Surto fora, al matí gelat. Al fons, la muntanya de Miramar és coronada d'una pelussa morada. Sento el vent d'aram que s'enduu les poques fulles de la morera i del palosanto.

dilluns, 8 de desembre del 2008

Descobrint Crumley (i II)

Vaig acabar de llegir L'ós dansaire abans d'aquests dies de festa. Aquí el personatge del detectiu Milodràgovitch està del tot ben perfilada, és un dur autèntic, que es mou a la frontera de l'autodestrucció amb alcohol i cocaïna, esperant arribar a l'edat de 52 anys, que és quan podrà entrar en possessió de l'herència fabulosa de son pare, de la qual l'han privat fins ara precisament tement que si tenia diners, a la vida no hi faria res de bo.

Ha fet de tot i poc li importa qualsevol feina. És bo, perquè és dur i la mort no li importa, fent seguiments, vigilant gent, ficant-se en embolics... sobrevivint malgrat ell mateix, peotser perquè té com a objectiu mantenir-se al límit de la ratlla almenys fins als 52. Quan no està del tot penjat, fins i tot fa footing... i es manté en una forma envejable més enllà dels quaranta...

Continuo pensant que és un dels autors més atractius que he llegit a l'excel.lent col.lecció de "La cua de palla", en la seva segona etapa, tenint en compte tots els números publicats des que va aparèixer la col.lecció. Buscaré més obres de Crumley.

D'aquesta novel.la i de l'anterior m'ha cridat l'atenció la fascinació pels personatges femenins, la presència de dones més que estupendes, descrites amb una fascinació sensual que m'esborra el mal gust de boca que tinc de vegades en aquest tipus de novel.les davant l'aparició d'una dona objecte. Potser aquí les dones, que són voluptuoses i estupendes, bellíssimes, d'una bellesa que de vegades fins i tot s'amaga a primera vista, però a més a més se'ls demana cervell, estan vistes a través dels efluvis de la cocaïna o els vapors de l'alcohol, de manera que tal vegada tenen aquell punt d'ideal que les acosta més a Plató que a Aristòtil.

En reprodueixo un parell de fragments:
"La cara ampla i esmussada de la Carolyn Fitzgerald era massa esmussada per ser bonica, però tenia uns pits grossos i sense traves que es movien amunt i avall i en onades sota el suau jersei gris, i una cosa millor, una cosa que les dones que controlen la seva pròpia vida troben sovint cap als trenta, una mentalitat intel.ligent i alegre, un somriure generós, i un riure honest".

L'home que escriu això sap escriure: no va al gra de qualsevol manera, busca amb els detalls del llenguatge, els adjectius, els detalls superflus, reproduir la sensació, busca l'emoció del llenguatge, que es pot endevinar fins i tot a través del text traduït.

"A dos quarts de set una dona rossa i alta amb una bata de vellut vermella sortia a la porta principal, es va estirar enrera amb tanta força que els grans i feixucs pits se li van aixecar com si tinguessin ales, després es doblegà amb gràcia per la cintura com una ballarina per recollir l'"Avalanche Express" de Meriwther. Es movia amb la mateixa lleugeresa que una brisa sobre l'aigua, la Cassandra al matí, i quan es doblegava, els cabells llargs i llisos se li ondulaven per les espatlles. El telescopi arreplegà la llum de l'albada, i vaig veure la seva cara, els pòmuls alts d'una model, la boca ampla i ferma i els ulls foscos d'una amant, el front ample i llis d'una dona en pau amb ella mateixa".
Al costat de fragments d'una gran sensualitat, d'altres de la més estricta cruesa i una trama ben ordida que manté l'atenció fins a la sorpresa final. Una bona dosificació de la informació i de les pistes. Una novel.la negra de les que fan lectors.

dimarts, 2 de desembre del 2008

descobrint Crumley (I)


Ara m'assabento que James Crumley va morir aquest mes de setembre. Em sap greu haver trigat tant a llegir les seves novel.les i que, després d'anar per la meitat de la segona, quan he buscat informació sobre l'autor, m'he assabentat que acabava de morir.

Vaig agafar "L'últim petó autèntic"per llegir al tren, i em va sorprendre el protagonista i la tècnica narrativa. Hauria de dir que el detectiu alcohòlic, al límit de l'addicció, en una situació extraordinàriament dura (sexe, alcohol, drogues, violència extrema, etc) em va cridar l'atenció. Fa molt de temps havia llegit una novel.la quebequesa, el títol de la qual no recordo, que explicava la història d'amor entre una dona pretesament normal i un alcohòlic, i com l'amor transformava la sordidesa d'aquella relació en una lluita per la vida. Potser em recordaré del títol.

Però l'important és aquest protagonista absolutament engolit per l'alcohol que, en les poques estones de lucidesa, aconsegueix arrossegar el lector. L'altra cosa és la riquesa de referents d'una novel.la pretesament superficial amb protagonista embrutit: té un passat d'una certa riquesa i lucidesa cultural, i la veu narrativa es permet luxes.No només en les referències i cites literàries, sinó en la riquesa de les imatges que utilitza per descriure escenes pretesament banals. Res no és banal a les novel.les de Crumley. Ni només violent o embrutit. La línia entre la cultura i la natura (brutalitat)  no és una frontera, sinó una zona lliscosa on floreix la literatura.
Vaig començar per L'últim petó autèntic, i ara vaig per L'ós dansaire. Lectures del tot recomanables als amants de la bona novel.la negra.