dissabte, 28 de febrer del 2009

200 anys de la Batalla del Pont de Goi


Avui, al Pont de Goi, prop de Valls i al llarg de la llera del riu Francolí, han tingut lloc els actes de commemoració de la Batalla del Pont de Goi, que s'esdevenia el 25 de febrer de 1809, en el marc de la Guerra del Francès.

Com que hi he intervingut amb un parlament, en representació del Govern de la Generalitat, aporto el text per qui vulgui llegir-lo en aquest enllaç.

També enllaço l'àlbum de fotos (fetes amb el mòbil) dels actes, les manifestacions del nostre folklore popular, i la representació de la batalla, a càrrec d'un grup d'Extremadura.

Com fa cent anys, s'hi han traslladat les butaques del saló de Plens de l'Ajuntament. I hi ha hagut una afluència de públic destacadíssima, que n'ha col.lapsat els accessos joiosament.

Renfe, avís o traïció?

M'acabo de donar d'alta com a usuària de Renfe per internet. Com que utilitzo la targeta plus per agafar l'AVANT, és l'única manera que tinc de poder canviar els bitllets d'hora o de data sense haver d'anar personalment a la taquilla, si em convé. Fins ara no es podia. Si per feina havia de tornar un tren més tard, com que no podia anar i tornar de l'estació per canviar el bitllet (si m'he de quedar a treballar no puc anar a Sants a fer cua), el perdia. Ara, meravelles de la tecnologia, ja ho podem tramitar per internet.

Omplo tota una pàgina de dades. Em trec un usuari i busco una contrassenya, d'un nivell de seguretat força alt. I demano confirmació del meu tràmit per correu electrònic.

Al cap d'uns quants segons, oh meravella!, això sí que és alta velocitat, rebo l'email de confirmació. Ja sóc usuària.

Em diuen, a l'email, que no es pot garantir la confidencialitat de les dades enviades per email i m'avisen que vagi amb compte. És d'agrair. Però és el mateix email on l'empresa reprodueix, sencerets, el meu usuari i la meva secretíssima contrassenya, per si en el decurs d'aquells pocs segons ja m'havia marxat del cap... I per esbombar-la als quatre vents, si tal com diuen, el mitjà pel qual me l'envien és insegur.

No sé què pensar... Ho fan expressament, o són així des de petitets?

dijous, 26 de febrer del 2009

El verí, a la Biblioteca Marcel.lí Domingo, de Tortosa




Dilluns, 23F, en Jesús M. Tibau m'havia convidat a un fòrum sobre la meva novel.la El verí, amb el club de lectors de la Biblioteca Marcel.lí Domingo, de Tortosa. Avui he rebut les fotografies per e-mail.


El gust de la conversa i el comentari sobre el llibre, sobre el fet de llegir, sobre l'escriptura, me'ls vaig emportar el mateix dia. Una salutació des d'aquí, i molts llibres!

dimecres, 25 de febrer del 2009

Obrir l'apetit, deia Montaigne: el desafiament dels mestres


Després de llarguíssimes pàgines de tedi i d'unes quantes capcinades al tren amb els Assaigs de Montaigne als dits (no pas avui, que no hi havia bitllets!), em trobo finalment amb un comentari a final de capítol que em fa somriure: és actual i el comparteixo.

Montaigne parlava dels mestres, i de les qualitats de l'educació dels infants. Li ve a la memòria com el seu pare li va triar un preceptor alemany que no parlava gota de francès ni de perigordià (dixit) perquè així no tenien cap més remei que parlar en llatí. I conta com als sis anys no sabia altra llengua, doncs, que el llatí (que no es devia dir "materna" ni "paterna", ni tan sols "preceptorerna", sinó que era una llengua mig morta que els Montaigne s'obstinaven a fer viure a martellades).

No volia parlar d'això, tot i que finalment ha aconseguit distreure'm. Sinó del paràgraf final, quan el refinat senyor de Montaigne comenta la seva educació i, a la vista del que sap, ha llegit i ha viscut, conclou que el millor mestre és aquell que sap despertar l'interès del deixeble, més que no pas aquell capaç d'embotir-li entre cap i coll (quina imatge tractant-se del Perigord, on peixen les oques per fer els enormes "foies"!) el màxim nombre de coneixements. El bon mestre és aquell que desperta la ment, que fa créixer la curiositat.

"Res no hi ha com obrir l'apetit i l'afecció; altrament no es fan més que ases carregats de llibres". (cap. XXVI)

Una bona reflexió en dates en què la feina de mestre s'ha convertit en "ofici" regit per exigències sindicals...

diumenge, 22 de febrer del 2009

Guarda't dels amics... diu Montaigne

Al capítol XXIV dels Assaigs de Montaigne, llegeixo:

"Que difícil és guardar-se d'un enemic que s'ha cobert amb la màscara del més oficial dels amics i conèixer les voluntats i els pensaments interiors dels qui ens assisteixen! [...] Per això Dió, advertit que Cal.lip buscava els mitjans de fer-lo morir, mai tingué el valor d'esbrinar-ho: deia que s'estimava més morir que viure en la misèria d'haver de guardar-se no solament dels enemics, sinó també dels amics."

La política i els negocis no sempre assassinen físicament; avui dia, hi ha tot d'assassinats funcionals... De tota manera, Montaigne es decanta pels qui, d'una manera digna, donen la cara a l'inevitable i elegeixen el camí de la dignitat, enlloc del de la por o les bastonades de cec contra l'entorn.

"Els qui prediquen als prínceps la desconfiança tan atenta sota el pretext de predicar-los la seguretat, els prediquen la ruïna i la vergonya."

Vaja, actual del tot...


dijous, 19 de febrer del 2009

Sue Grafton, T de trampa

Acabo de llegir la darrera de les novel.les de l'alfabet que ha aparegut en català, de l'autora Sue Grafton , T de trampa. La detectiva Kinsey Millhone s'enfronta aquí amb conductes criminals que afecten els dos extrems de la vida, igual de desvalguts davant dels abusadors, susceptibles de tota mena de violències i agressions si algú desaprensiu és capaç d'apoderar-se de la seva llibertat, emmordassa la seva veu i rodeja la persona d'un mur de silenci.

És dels llibres que llisquen ràpidament, agradables de llegir perquè mantenen la tensió, dosifiquen adequadament els moments de màxima intensitat, hi ha bona documentació i informacions sobre tot de temes complementaris que ajuden a fer més rica la novel.la que podia haver estat més de plis-plas, ràpida a la feina. Aquí, per exemple, sobre la vida de les aranyes, amb una taràntula que m'ha fet por a mi i tot...

No hi falten un munt de tòpics. Però els tòpics, a la novel.la criminal, formen part del paisatge familiar del lector, l'instal.len en la comoditat de la cosa sabuda i l'ajuden a assaborir els petits detalls vius d'originalitat.

Aquí, els vells són massa vells i massa rics i massa independents per viure sols i sortir-se'n. Però la seva feblesa i les seves ganes de viure plenament pel seu compte la vida, encara que siguin a l'extrem, ens els fa entranyables, perquè si tot anés bé sabem que hi arribaríem (o potser si va bé ja no ens caldrà arribar-hi). I els lectors vivim encongits davant l'espectacle de l'abús criminal, que la detectiva no és capaç de desemmascarar sense portar les de perdre la major part de la novel.la. Perquè a través d'un punt de vista narratiu contrapuntat, el lector assisteix a l'espectacle del que passa realment, i dels cops a cegues de la llei i la "justícia", que no ho pot impedir.

La Kinsey és una xica estranya, una mica asocial, tal com toca a una detectiva com cal, però honrada amb el que considera els seus princicis ètics, tal com ho eren Spade, Marlowe, Archer, els "grans" del hard clàssic nordamericà.

Els iaios, fins el delinqüent penedit, entranyables. El final, pel meu gust, amb un excés de moralina. Però darrerament, Nordamèrica és així...

Una lectura per distreure's al tren, al metro, quan arribes a casa i et fan mal els peus o el cap.

diumenge, 15 de febrer del 2009

Començar un relat: el moment de la veritat


Avui, quan m'he llevat, tenia al cap ben clarament la idea d'un conte que fa temps que he d'escriure. De fet, ja l'hauria d'haver escrit i enviat. Tot i que no em semblava difícil (forma part d'una sèrie d'un volum col.lectiu, i té acotat el tema i l'enfocament), cada vegada que m'assec per començar-lo, el que em semblava consistent se'm desfà com el fum i no troba el camí de les paraules.

La història és la d'una persona amb una malaltia mental que ha arribat a la vellesa i ha d'afrontar la solitud i el deteriorament del cos. I tanmateix és una persona com qualsevol altra, amb petites pors i petites felicitats, el seu problema mental no hauria de marginar-la... el relat hauria de despertar l'interès dels lectors, la solidaritat i l'amor més que la compassió, perquè parlem de la singularitat d'una persona que, en un moment determinat, és capaç de corprendre'ns.

He trobat un argument. Un petit flash en aquesta vida. Perquè això és un conte: un petit flash a través del qual s'endevina un món complet, amb inici i final capaços de sorprendre.

No he estat capaç al llarg de la tarda d'escriure ni una línia d'aquest instant de ficció que em va prenent vida al cap. Sé que ja tinc el relat atrapat, que ja només calen les paraules. I tanmateix, se'm fan avares.

He sortit a fer un tomb. Em va bé caminar per ordenar els arguments. He passat pel camí on dies enrere el vent va trinxar un parell de garrofers. He fet algunes fotografies de la soca. Al fons, florien els ametllers i arran de soca els brots nous ja empenyen per néixer.

Redacto aquest post, endreço les fotografies, atio la llar de foc amb un tronc nou. Demoro el moment brutal de començar a escriure.

divendres, 13 de febrer del 2009

Montaigne i la felicitat


Llegeixo al capítol XIX dels Assaigs, que Montaigne diu que "no hem de jutjar la nostra felicitat sinó després de la mort", i aporta al respecte diverses reflexions dels clàssics, com per exemple de Soló, que diu que no ens podem considerar feliços fins un cop passat el darrer dia de la nostra existència, perquè els assumptes humans són incerts i la sort canvia en un instant.

Amb aquest punt de vista, podem estar abonats inútilment al "carpe diem" i sentir-nos feliços molts i diversos instants al llarg de la vida. Perquè el balanç final, allò que ens farà dir si la nostra vida ha estat feliç o no, se situa a la línia on la vida s'acaba i ja no hi ha res més a afegir. Ni tan sols dir si hem estat feliços ens tocarà a nosaltres, que estarem fent el darrer badall.

I d'aquesta manera, més que una sensació de plaer puntual que podem sentir en un moment donat, per exemple ara, a la vora del foc, en bona companyia, encarant el cap de setmana després d'un dia satisfactori de feina, o una impressió de clímax més fortament sensual, la idea de felicitat aconsegueix una altra dimensió.

De fet, més que una qüestió privada, aquest assaig de Montaigne sobre la felicitat comporta una visió moral.

"Quan vull jutjar la vida d'altres persones, miro sempre com han viscut la fi; i un dels objectes principals d'estudi de la meva és passar bé aquest extrem, és a dir, amb calma i sense sorolls", diu Montaigne.

Això és com el clímax, l'objecte del desig: en el precís moment d'assolir-lo és quan es perd! Però la sensació que val és la del darrer moment, saber que hi arribes, que ja hi ets, que... ah!, punyeta, s'ha acabat.


dimecres, 11 de febrer del 2009

Pere Català Roca, un record en la seva mort













Ahir va morir en Pere Català Roca, fotògraf, de la nissaga dels Català-Pic/Català Roca, historiador, animador cultural i, entre moltes altres coses, amic de Valls i de l'Alguer, relacionats d'una manera singular, estrenyent ponts a través de la seva persona.

La seva cordialitat, la seva generositat, la seva relació constant amb Valls encara que vivia a Barcelona, ens ha deixat compartir el seu geni, mestratge i humanitat a la gent de Valls. Creu de Sant Jordi de la Generalitat.

Fotògraf dels castells, els seguia des de la plaça del Blat a totes les festes de guardar. Tinc el privilegi d'haver-lo conegut, d'haver pogut gaudir de la seva amistat, a través del Jordi, a través dels seus amics. És al bloc del Jordi Castells que remeto, per completar-ne els detalls de la coneixença.

diumenge, 8 de febrer del 2009

Ametller florits, recordant Maragall





Aquest matí, en un enterrament, una amiga ha llegit el Cant Espiritual, de Joan Maragall. Arribant a casa m'he adonat que florien els ametllers. I de la mà encara de Maragall, m'ha vingut a la memòria la música i la imatge de la seva poesia, ara sí, plenament arrelada a la vida que reneix, cada any, a la sortida de l'hivern. De la manera que ho escrivia Shelley. De la manera que ho escrivia Keats...


Anoto Maragall, per posar lletra a les imatges dels arbres que floreixen ran de les finestres de casa.

L'AMETLLER

A mig aire de la serra

veig un ametller florit.

éu te guard, bandera blanca, 

dies ha que t'he delit!

Ets la pau que s'anuncia

entre el sol, núvols i vents...

No ets encara el millor temps

pro en tens tota l'alegria.

dijous, 5 de febrer del 2009

El cor és un caçador solitari, de Carson Mc Cullers


Només ha estat quan he acabat de llegir la novel.la que he pensat en Faulkner. Fins ara no havia llegit res de Carson Mc Cullers i, en canvi, sí que havia llegit pràcticament tot Faulkner: el vaig aprendre a conèixer, admirar i estimar a partir de Manuel de Pedrolo. Ara, quan recorro textos i comentaris sobre l'obra de l'autora, veig que la posen en relació amb Faulkner; la meva sensació, doncs, no anava desencaminada.

Però Mc Cullers té un discurs fluïd, àgil, d'una senzillesa com només tenen els bons relats, no canvia la manera d'explicar com fa Faulkner, no explora (i esbotza) els procediments narratius com fa Faulkner, ni instaura uns camins nous a l'hora de fer novel.les.

Però tampoc no cal que a cada autor se'ns giri de l'inrevés tot un gènere.

El que acosta els dos autors, per a mi, és aquesta visió del Sud dels Estats Units de l'època d'entreguerres, mentre a Europa creix el feixisme. Aquest sud de la violència racial, el món dels negres vist des d'una perspectiva tràgica (en el sentit fins i tot grec de la paraula), la desolació, l'embrutiment, la degradació dels éssers humans marginals. I aquí, també la d'aquells blancs que, malgrat ser-ho, comparteix una mateixa misèria amb els negres miserables, en un mateix espai, abocats a viure amb tensió la relació racial impossible.

Però tota la violència, la duresa del discurs que trobava en Faulkner, es converteix aquí en fluïdesa quieta. Aquesta manera de narrar tranquil.la però no exempta de tensió en el contingut d'allò que conta, que es troba també a la conducta dels personatges que configuren un món que desperta les sensacions i els sentiments del lector, atrapat pels personatges abocats a la misèria en els seus diversos nivells.

El relat abasta un any de la vida d'un grup de persones que coincideix en un poble del sud dels Estats Units en un temps en què a Alemanya ja hi ha camps de concentració per als jueus... és a dir en algun moment entre l'inici de la guerra mundial i el 1945. I a través d'una galeria singular de personatges, que en un principi el lector pensa que es poden salvar, va recorrent de manera inexorable les seves vides, els seus instants diaris, la seva lluita personal per sortir a la superfície a respirar.

Negres com el metge, Copeland, que hauria volgut uns fills d'una altra manera, alliberats de la misèria a través de l'estudi, que això no obstant no l'alliberà a ell de res, buscant camins a través dels quals podria fer reaccionar (alliberar) la seva gent. El mateix que busca el vell comunista blanc, alcoholitzat, fugitiu d'ell mateix i refugiat per un temps en uns cavallets de fira i en l'amistat d'un altre dels personatges centrals de l'obra: el mut Singer.

El mut Singer i Mick, l'adolescent, han estat els personatges que m'han cridat més l'atenció. La manera com es construeix la solitud de Singer, quan la bogeria li arrabassa el seu amic, el mut que vivia amb ell i li feia companyia i més tard el va perdent del tot. Tothom es disputa l'arbitratge, la companyia del mut... que dóna un punt de serenitat amb el seu silenci a les tensions que crispen la vida dels qui el rodegen. Perquè una petita anècdota es converteix en tragèdia, i una petita tragèdia es converteix en misèria per a tota una família, de forma irreversible i irrevocable.

I Mick, la noieta que creix, que passa d'estar construïda a partir de la relació amb els seus germanets menuts, que cuida, a la vida adulta d'una manera brutal. Extraordinària la recreació del món interior de la noia, que pensa la música, que la imagina sense saber-ne, que la somnia, i això li crea un món propi, mentre la pot viure d'una manera física, mentre pensa que la música li pot ser la vida. Extraordinària la seqüència de l'excursió amb bicicleta per banyar-se al gorg amb el noi de la casa del costat, l'inici de la vida adulta. Excel.lent el contrapunt amb l'amo del New York, el bar-restaurant on s'apleguen la gent blanca, contrapunt i desig de relació impossible amb els negres. La recreació del seu món de solituds interiors... el paper dels somnis. I moltes més coses...

La tècnica del relat consisteix en l'ensamblatge dels retalls de vida de cadascun dels personatges, fragments de dies i de nits, recorreguts ara per aquest, ara per aquell... John Dos Passos ho havia fet. A Mc Cullers li surt d'una manera més harmònica, no gens artificiosa, els moments i les vides llisquen, s'interfereixen, es traven, a la fi confluueixen i van esclatant de mica en mica, una una, amb petites fatalitats que fan que ningú no pugui aspirar a salvar-se.

Es llegeix bé. Molt bé. Fa pensar en la condició humana. En la història recent d'Occident. En les grandeses i misèries de l'ésser huma. En la manera desaforada com tots lluitem al llarg de la vida per no estar sols i per aconseguir que allò que fem tingui un sentit, més enllà dels dies que ens són donats per viure'ls. Sovint vist a través dels ulls o els sentiments de les criatures, cosa que encara fa més crues les imatges... 

Una bona novel.la.

dimecres, 4 de febrer del 2009

Llegir, aquest bàlsam


Estic tan cansada en aquestes hores, després de la feina, el metro, el tren i el cotxe... que quan finalment he arreplegat el sofà de casa m'agafen unes ganes desaforades de llegir, el meu bàlsam particular contra el cansament físic i mental.

Miro el rellotge: avui és aviat, puc llegir ben bé un parell d'hores, quin luxe!

Aquests dies, al tren, estic llegint El cor és un caçador solitari, de Carson Mc Cullers.


El lloc on he arribat és amarat de tristesa, explicat tot d'aquesta manera elemental, senzilla, sense ornaments, que fa transparent el sentiment. Aquesta tristesa fonda de la ficció esborra altres desànims... altres cansaments aferrats a l'ossada real.

Me'n vaig a llegir, no fos cas que l'escriure me'l fes perdre.

dilluns, 2 de febrer del 2009

Llegir Montaigne, viatjar al Perigord


Michel de Montaigne era fins la setmana passada, per a mi, una lectura de batxillerat, de les classes de literatura francesa, ara fa un munt d'anys. En pocs dies, però, s'ha convertit en un propòsit de lectura. Uns amics de Santa Cristina d'Aro estan comentant Montaigne al seu Club de lectura i ens han convidat a acompanyar-los al seu viatge al Perigord, seguint la ruta literària de l'escriptor, que començarà a Sarlat i continuarà pel castell del senyor de Montaigne...

He pensat que era una bona excusa per recuerar-ne els textos. Els llegiré al tren, les properes setmanes, els Assaigs. I buscaré també l'Apologia de Ramon Sibiüda, el savi filòsof català. Segur que els viatges tindran un sabor diferent.

Mentre escric això penso que al batxillerat ningú no fa ja literatura francesa... i que potser molts no tindran mai l'oportunitat de tastar Montaigne. En les properes setmanes en parlaré. Dels llibres i, el maig, del viatge.