Avui, quan m'he llevat, tenia al cap ben clarament la idea d'un conte que fa temps que he d'escriure. De fet, ja l'hauria d'haver escrit i enviat. Tot i que no em semblava difícil (forma part d'una sèrie d'un volum col.lectiu, i té acotat el tema i l'enfocament), cada vegada que m'assec per començar-lo, el que em semblava consistent se'm desfà com el fum i no troba el camí de les paraules.
La història és la d'una persona amb una malaltia mental que ha arribat a la vellesa i ha d'afrontar la solitud i el deteriorament del cos. I tanmateix és una persona com qualsevol altra, amb petites pors i petites felicitats, el seu problema mental no hauria de marginar-la... el relat hauria de despertar l'interès dels lectors, la solidaritat i l'amor més que la compassió, perquè parlem de la singularitat d'una persona que, en un moment determinat, és capaç de corprendre'ns.
He trobat un argument. Un petit flash en aquesta vida. Perquè això és un conte: un petit flash a través del qual s'endevina un món complet, amb inici i final capaços de sorprendre.
No he estat capaç al llarg de la tarda d'escriure ni una línia d'aquest instant de ficció que em va prenent vida al cap. Sé que ja tinc el relat atrapat, que ja només calen les paraules. I tanmateix, se'm fan avares.
He sortit a fer un tomb. Em va bé caminar per ordenar els arguments. He passat pel camí on dies enrere el vent va trinxar un parell de garrofers. He fet algunes fotografies de la soca. Al fons, florien els ametllers i arran de soca els brots nous ja empenyen per néixer.
Redacto aquest post, endreço les fotografies, atio la llar de foc amb un tronc nou. Demoro el moment brutal de començar a escriure.
