Tarragona, Recepció al sector de les Lletres

Casa de les Lletres, 14 d'abril de 2021

Senyor Alcalde, autoritats, amigues i amics

Amb un any de retard vinc a adreçar-vos la paraula en aquesta recepció que organitza cada any l’Ajuntament de Tarragona a través de la Casa de les Lletres.

Me’n sento molt honorada i, sobretot, estic contenta que un any més tard d’aquell tancament estricte que vam viure la primavera passada, avui ens puguem trobar, encara que sigui amb les restriccions pròpies d’una situació sanitària d’emergència. Hauria estat bonic que ara m’hagués tret de la butxaca el paperet del discurs que pensava fer l’any passat i n’hagués seguit el guió com si no hagués passat res. Però hem viscut tantes coses que res del que hagués tingut preparat per a la recepció clausurada de 2020 no seria vigent.

En començar, és moment de recordar-nos dels que falten, com l’amic Ferran Gerhard. I és moment de donar la benvinguda als que enguany s’estrenen: el primer llibre, un primer premi… i de desitjar-los molta força i que per molts anys. No seríem una literatura sense relleu, seríem una relíquia. I no volem ser una relíquia. Però tampoc no seríem res sense la continuïtat i la constància d’aquells que any darrere any van posant una pedra sobre l’altra en aquest edifici complex de la literatura. Per això també saludem els que enguany, malgrat les dificultats, tenen llibre nou, i encara aquells que en tenen un a mig vestir, camí de la impremta. I els que els llegiran, els que els han editat o els vendran, a la gent dels mitjans que se’n farà ressò. Avui ens hem trobat aquí per celebrar la força de la literatura, la puixança de la joventut, el poder de la paraula.

He parlat de “dificultats”. Durant els diversos tancaments i restriccions que hem viscut en aquest temps de pandèmia, que encara dura, la gent del “Sector de les Lletres” hem après moltes coses. Hem après la importància de la cultura i de la ficció, de l’escriptura i de la lectura a les nostres vides, per créixer, per evadir-nos, per somniar però sobretot per no tornar-nos una mica més bojos. Hem après resiliència, o sigui que hem hagut de resistir i sobreviure en condicions dures, tot i que en principi no sabíem ni què era la resiliència ni com ho havíem de fer aconseguir-la. A la debacle de veure com de sobte es tancaven totes les portes de la vida pública (jo mateixa tinc una novel·la que va sortir el febrer passat i que no he pogut presentar enlloc), hem oposat els recursos de la imaginació i les alternatives que ens oferia la tecnologia digital i les xarxes. Hem continuat convocant premis i atorgant-los, sense saber quan es podrien convertir en llibres. Ens hem reinventat oferint clubs de lectura virtuals des de les biblioteques, que ens han servit per fer-nos companyia a través de les pantalles, per créixer intel·lectualment, per fer “plaça pública” i fòrum des de casa. Hem començat a escriure o hem continuat escrivint. I el sector del llibre, patint, ha tret forces d’on semblava que no n’hi havia per provar d’arribar a una bonança que encara no sabem quan vindrà, perquè encara som al túnel i, com el túnel del Coll de Lilla, sembla que ja ho tinguem però no s’acaba d’acabar mai. Jo mateixa, i penso que parlo per la majoria, no m’acabo d’atrevir a preguntar a la meva editora com té el llibre que vam quedar que publicaríem perquè no és un bon moment, ni per als editors, ni per als autors, ni per als llibreters, ni per als lectors.

Però algun dia hi haurem de tornar. De fet, som aquí, que no és poc.

I la resiliència és això: estar a punt per tornar-hi amb força.

La Literatura és una d’aquelles activitats que ens serveixen per tenir una mirada llarga i veure que pel damunt de les vicissituds temporals hi ha les onades de la història que expliquen la immensitat del mar que ens conté. La literatura ens travessa de cap a cap, a través dels segles i de les llengües, i hi serà més enllà de nosaltres. Ens ensenya que formem part d’un art de dir que es remunta a l’antigor més remota, a la literatura oral, i que ens transcendeix cap al futur, enllà dels anys, quan potser els llibres, tal com els hem conegut, s’hauran transformat en una altra cosa. La literatura ens ensenya el valor de la diversitat de les veus, la manera com els nostres textos s’encaixen en la tradició i preparen el terreny perquè uns altres que han de venir o que ja estan arribant s’hi enllacin. I malgrat que vivim temps en què la voracitat del mercat ens vol fer creure que tenim a les mans productes efímers, com els iogurts o el peix, que caduquen en pocs dies, les veus de la literatura perviuen i es teixeixen les unes amb les altres de manera que mai no se’n perd cap.

És en aquest sentit que obria aquests dies els Assaigs de Montaigne buscant què havia dit d’unes circumstàncies que havia viscut fa almenys 450 anys, en uns temps remoguts en què heretges i bruixots eren perseguits per les seves idees i cremats a la foguera, quan em vaig trobar que parlava dels seus llibres i de la seva biblioteca. I em vaig trobar un text que em va semblar del tot adequat als moments que vivim. Montaigne estimava els llibres. I va començar a escriure les seves impressions (els Assaigs) en francès perquè deia que, total, ni la llengua (el francès, llavors que les coses cultes es redactaven en llatí) ni el que hi deia, unes reflexions personals, no passaria a la història. I potser no hi haurien passat (o almenys ho haurien tingut més difícil) si no hagués estat per la tossuderia d’una dona, Marie de Gurnay, que en va preparar l’edició de 1595. Però ves per on els Assaigs no només van obrir la línia d’un gènere literari nou, sinó que es van convertir en un clàssic d’aquella llengua romànica llavors emergent. Els fragments de text que citaré són al Llibre tercer (“Sobre tres comerços”), en traducció de Vicent Alonso, que jo pronunciaré a la manera tarragonina.

“No viatjo sense llibres, ni en pau ni en guerra”, escriu Montaigne, els té allà per quan li vingui de gust llegir-los, sabent que hi són, els té sempre a punt per donar-li plaer en el moment precís. “Es la millor provisió que he trobat per a aquest viatge humà, i compadeixo extremament els homes d’enteniment que no en tenen necessitat.”

“A casa, em dedico als llibres una mica més sovint, a la meva biblioteca, des d’on fàcilment dirigeixo els meus assumptes. Sóc damunt de l’entrada i veig per sota el meu jardí, el meu corral, el pati i la majoria de les parts de la casa. Allí, ara fullejo un llibre; un altre més tard, sense ordre ni premeditació, en fragments sense relació; a vegades somio, a vegades prenc nota i dicto, passejant-me, les reflexions que teniu aquí.”

“A la biblioteca passo la major part dels dies de la meua vida i de les hores del dia. No hi sóc mai a la nit”, escriu.

Llegint això ens poden venir al cap les delícies d’un dolç confinament voluntari rodejats de llibres i sense la necessitat d’haver de fer front a cap altra urgència vital (com, per exemple, guanyar-nos la vida). I penso en el nostre confinament de la primavera passada. Hi va haver gent que no va ser capaç de llegir en mesos, pel trasbals emocional que va suposar l’aparició de la Covid19 i les restriccions, el tancament estricte entre quatre parets, l’amenaça de la malaltia i de la mort. La solitud. L’isolament. Acuitats per la realitat que ens envoltava, aquest plaer que teníem a l’abast, tancats nosaltres i els llibres, físics o digitals, ens era difícil d’experimentar-lo del tot.

Continuo amb Montaigne. Ara descriu casa seva, la biblioteca en relació a les dependències de la casa, com de bé s’hi troba. Però també ens diu que fins i tot quan l’enclaustrament és voluntari, de tant en tant necessita aquesta “galeria de cent passos de llarga i dotze d’ampla”. Us en recordeu, de les nostres passejades pels passadissos de casa, pels balcons, pels terrats? De la gent que penjava vídeos o cançons a la xarxa, o textos de ficcions per fer companyia? De les gimnàstiques domèstiques?  Doncs és això mateix. El cos de Montaigne també li demanava canya. A crits. “Tot lloc retirat demana un passeig [escriu Montaigne]. Els meus pensaments s’adormen si els assec. El meu esperit no es posa en marxa si les cames no l’agiten”.

El que ens passava a nosaltres és tan vell com l’anar a peu.

M’hi entretindré encara una mica perquè desenvolupa una idea interessant quan diu que la seva biblioteca és el seu refugi. “És el meu domicili”, diu, l’únic lloc sobre el qual té un domini complet, perquè a qualsevol altre lloc ha de compartir espai i discurs amb els altres. “Miserable, al meu parer, qui no té a casa un lloc on estar amb ell mateix, on fer-se la cort ell mateix, on amagar-se!” La idea d’aquest espai propi em porta ressons de la cambra pròpia que, anys a venir, Virgínia Woolf reivindicarà per a les dones. L’espai propi que et reafirma i t’empodera.

Ara bé, no ens enganyem. Montaigne ens explica que, tancat a la biblioteca, “l’ànima s’hi exercita, però el cos, la preocupació pel qual tampoc no he oblidat, roman mentrestant sense activitat, s’abat i s’entristeix”. I no només el cos, afegeixo. Montaigne ha de sortir-ne i nosaltres també. La literatura té aquesta dimensió social ineludible, amb les llums i ombres que va descriure tan bé Balzac, i encara que és una tasca solitària en la fase de l’escriptura, necessita tots els oficis i tota la gent que fa possible que els textos arribin a les mans dels lectors, i encara més enllà, els rituals socials de la presència pública dels llibres, els fòrums amb els lectors, les trobades del sector que ens donen presència i valor. Com l’acte que avui ens té aquí. Malgrat totes les urgències pandèmiques. I les autoritats, com abans ho feien els prínceps en el seu benefici, han de propiciar en temps difícils que aquests circuits siguin fluïds i possibles en benefici de tots.

Avui, 14 d’abril és una bona data per recordar que tal dia com avui Francesc Macià proclamava la República Catalana, que ens va durar massa poc. I és bon moment per recordar també que encara hi ha dones i homes a la presó i a l’exili per haver volgut ser lliures l’octubre de 2017. L’escriptora Olga Xirinacs, quan encara eren a presons forasteres, els escrivia el poema “Els fills de casa”, amb l’estrofa final del qual tancaré el meu parlament:

“I allà són els fills de casa,

els que pateixen presó,

a les Castelles glaçades

com el cor dels seus botxins,

com el cor del rei que els mana”

Feliç diada a tothom. I feliç Primavera literària.

La valigia sarda a "la nave dei libri"

Aquest cap de setmana, amb motiu de la festa del llibre, la "nau dels llibres", amb el suport de la revista italiana Leggere tutti,  farà el trajecte Roma Barcelona i oferirà activitats literàries a bord: trobades amb escriptors, taules rodones, presentació de llibres, degustacions, cinema, música.

Hi sóc convidada a presentar La valigia sarda, traducció a l'italià de La maleta sarda. Aquest és el text que he preparat per a la presentació, bàsicament a la gent de Roma que vindrà a Barcelona a conèixer la Diada de sant Jordi.

La valigia sarda és, sobretot, una novel.la d’intriga. Però també és una novel.la sobre Sardenya. I és una novel.la sobre les relacions humanes, l’amor i l’odi, la família i la vida.

Pel que fa a Sardenya i la intriga, el cor del conflicte es troba a Orgosolo, un poble de la Barbagia del qual s’expliquen històrias de pastors indòmits, de bandits, de bellesa i de crims.

Tot comença a l’inici del segle XXI  quan un foraster, un home ja madur, de Perpinyà per més senyes, pintoresc, ric, col.leccionista de llibres rars i pintor diletant, compra una caseta al poble d’Orgosolo, a Sardenya, atret per la fama de les seves pintures murals. Ell mateix té la intenció de pintar la façana de casa seva amb imatges monumentals. Però topa de morros amb l’amor (a la seva edat!) i amb el passat d’aquell lloc. En un racó de la casa vella, desenterra una maleta plena de papers… però no són tan sols papers vells. Són papers que arrosseguen la mort, l’odi transmès de generació en generació, el fantasma de la faeda i el secret d’un assasssí i d’un pressumpte tresor… són els esborranys d’una història de mort que havien intentat escriure Grazia Deledda, l’autora de Nuoro resident a Roma que va ser premi Nobel de literatura el 1926, i altres artistes. L’episodi de l’intent d’escriptura d’una historia horrible és, evidentment, un element de ficció que situo a Nuoro fa cent anys, quando Nuoro s’anomenava l’Atenes sarda.

A la maleta hi ha dibuixos inquietants, mapes estranys... 

I l’home de Perpinyá mor.

Mor a l’inici de la novel.la. De forma violenta. El troba un llibreter de vell que havia citat a casa seva perquè li aconseguís un llibre quasi incunable, editat a Perpinyà els primers anys del segle XVI. Abans d’això, el vell havia donat al llibreter maleta sarda per si hi havia alguna cosa que es pogués aprofitar… i ara la mort i l’amenaça persegueixen el llibreter, que viatja a Sardenya buscant respuostaes, i sobretot un llibre raríssim que val una fortuna… Però el vell havia invocat l’antiga faeda sense saber-ho i, en un paisatge paradisíac, entre uns plaers dignes del sibarita més exclusiu, el llibreter es veu assetjat contínuament.

La novela transcorre en una Sardenya que es pot recórrer pas a pas amb La valigia sarda a les mans: pobles, paratges, història, gent, menjars locals vins exquisits… fins que la historia torna i allò que semblava enterrat de feia més de cent anys, es decobreix viu i sagnant.

Alguna cosa semblant al que s’explica a la novel.la em va passar en publicar-la. Encara que els fets històrics dels quals parteix l’antiga faeda de la novel.la estan documentats i publicats, fins i tot a internet (parlo de Banditti a Orgosolo, de Franco Cagnetta, entre altres treballs), en aparèixer La valigia sarda en versió italiana el fantasma del passat va tornar, alguna gent d’Orgosolo va parlar de secrets que no es podien compartir amb una intrusa, en aquest cas l’escriptora de la novel.la, i van sorgir de nou les amenaces... fins al punt que havia previst fer una presentació a Nuoro que es va haver de suspendre per prudència. El que a la novel.la era un joc d’imaginació, un intrús de Perpinyà en un món tancat d’històries secretes i venjances inconcluses, se reprodueix en la realitat del segle XXI. Per sort, som aquí i ho estem explicant en un ambient distès i amb sentit del humor… esperem que la ficció no torni a desbordar les parets de paper d’un llibre.

Antoni Canu, poeta alguerès

Avui al vespre, al Teatre Cívic de l'Alguer, s'homenatjarà l'Antoni Canu, poeta, que aquest 2009 ha fet 80 anys, i s'hi presentarà un volum d'obra publicada, a cura de Pere Mayans. Com que hi participaré, en qualitat de responsable del govern de la Generalitat de la representació a l'Alguer, reprodueixo algunes de les paraules que hi diré:

Al seu “Quart de lluna”, l'Antoni Canu escriu:

Aquesta nit

voldria ésser

allà damunt

enmig

de les estrelles,

rodolar

amb els astres

en el meu

somni poètic.

Podria parlar d’una nit com aquesta que compartim. Cadascú de nosaltres es pot deixar anar cap a l’espai del somni, del plaer, més enllà de la duresa de la vida quotidiana: aquesta nit, sobre les estrelles. Però per a què aquest plaer de remuntar en el somni? Ah, què hauria de fer, sinó el poeta? Ell diu tot seguit:

Collir

en els prats de llum

les síl.labes

més lluminoses

i plegar-les

a les formes

del meu cant.

I és que trobo aquesta expressió : ”collir en els prats de llum les síl.labes més lluminoses i plegar-les a les formes del meu cant”, un dels motius pels quals ha estat possible que uns i altres avui siguem aquí, a banda i banda d’aquesta mar que ens uneix, ara que aviat farà cinquanta anys del Retrobament.

Trobar les paraules, fer-les poesia. Des de l’alguerès. No es tracta només d’una labor poètica, o estrictament literària: sovint els escriptors, que construieixen l’imaginari, són també els qui acaben proposant els models de la realitat i la construeixen amb la seva veu. Els qui fan possible que una llengua remunti, se salvi, esclati amb totes les seves possibilitats.

No puc deixar de pensar, en paral.lel a la figura de l’amic Antoni Canu, en uns versos (i una actitud vital) de Salvador Espriu. El poeta català escrivia, des de la nit de la dictadura, quan la llengua havia estat prohibida i amagada:

[…] hem viscut per salvar-vos els mots,

per retornar-vos el nom de cada cosa,

Així mateix ha fet l’amic Canu, donant alè poètica i dimensió internacional al seu cant, des de l’alguerès. Retornar el nom de cada cosa als seus, als germans de llengua, que són/som capaços d’entomar aquest llegat, difondre’l i fer-lo créixer. Perquè anomenar la realitat és fer-se’n amo. Deia Espriu que salvava els mots, les paraules,

perquè seguíssiu el recte camí

d’accés al ple domini de la terra.

No és més complicat que pensar que és quan diem les coses pel seu nom, amb la llengua que fem servir cada dia, aquestes coses, aquesta realitat, aquest món en què vivim, el sentim més nostre. I la poesia, la paraula escrita, dóna una dignitat i una dimensió superior a aquesta parla que els nostres avis ja feien servir per anomenar les coses de cada dia.

Plegar les síl.labes més lluminoses a les formes del meu cant, escrivia l’Antoni Canu.

És just reconèixer, en aquesta trajectòria, més enllà del seu alè vital que ha fet possible el doll de poesia en alguerès, que l’ha convertit en una veu sòlida i reconeguda en el marc d’aquesta literatura que s’ecriu en català en països diversos de quatre estats diferents, totes aquelles persones i entitats, institucions, que ho han fet possible.

Segurament no seríem avui aquí sense l’acció de l’Escola d’alguerès Pasqual Scanu, i de n’Antoni Nughes, que un bon dia va convèncer al poeta d’escriure en alguerès. I no només això, sinó que el va estimular amb l’ajut a l’expressió, quan les formes escrites de l’alguerès vacil.laven, després dels anys, dels segles, d’isolament. Amb l’edició, la publicació de les seves obres.

Potser seríem aquí d’una altra manera (perquè la nombrosa colla d’amics del poeta ja haurien trobat la manera de fer-ho), o n’hi hauria uns altres, sense l’acció de la Institució de les Lletres Catalanes, o sense l’amic Pere Mayans, que ha propiciat aquesta edició de l’obra escrita d’Antoni Canu fins a la data, com un regal d’homenatge dels seus amics catalans. O l’amic Joan Elies Adell, director de l’Espai Llull, poeta ell també. A en Claudio Sanna, la Franca Masu, tan generosos en la seva admiració i estimació.

"Literatura" i "Digital", termes que poden ser complementaris

A València, en el marc dels Premis d'Octubre, se celebra aquests dies el vint-i-unè encontre d'escriptors. Com sempre, es tracta de parlar del bé i del mal de la literatura. I aquest any es tracta de la literatura digital (coordina la Laura Borràs).

Fa poques hores que he participat, amb plaer, en aquesta taula rodona:

12.00-13.30h. Taula rodona: Els blocs i la literatura. Amb Xulio Ricardo Trigo (escriptor), Toni Ibáñez (filòsof i escriptor), Margarida Aritzeta (URV). Modera: Raffaele Pinto (UB).

Ves per on, doncs, aquest bloc (i algun altre que comparteixo) m'ha servit per poder explicar-me a mi mateixa i provar d'explicar a les persones que hi havia a la sala com veig la relació entre els blocs i la literatura.

Com que ha durat dues hores, m'estalvio de voler-ne fer encara que sigui un resum. Em quedo amb el comentari a una pregunta que m'ha fet una persona de la primera fila: si l'escriptura de posts en un bloc m'ha influït (o canviat) d'alguna manera la meva escriptura de novel.les. La resposta automàtica ha estat: Nooooooo! I immediatament, pensant-hi una mica, he hagut de matisar que a la novel.la que estic escrivint ara faig els capítols curtíssims, com a petites unitats de sentit...

Un bon bloc, per a mi, ha de tenir unitats de pantalla. I comunicar sensacions multillenguatge.

Sí que escric d'una altra manera els meus relats de sempre...

15 anys de l'Escola d'Estiu de l'Alguer

Ahir a la tarda vaig tenir el plaer d'assistir a la inauguració de la quinzena Escola d'Estiu de l'Alguer.

Una trentena de mestres que habitualment fan classe d'alguerès als minyons de la ciutat de l'Alguer, es preparaven per a una sessió de dos dies de treball de discussió sobre com i amb quins materials es fa i es farà la feina quotidiana.

Són 1400 minyons algueresos que aquest darrer curs van tenir classe de català. Amb la promotora d'aquesta Escola d'Estiu, la Carmela Frulio, i amb Luca Scala, el president d'Òmnium de l'Alguer (que acull el projecte Palomba i el Centre de Recursos Maria Montessori), en Pere Mayans i la Teresa Tort (del Departament d'Educació de la Generalitat) i en Joan Elies Adell (representant de la Generalitat a l'Alguer), parlàvem del futur d'aquesta magnífica feina. De com millorar-la, fer-la créixer, de com, de mica en mica, encarrilar-la pels camins de la normalitat escolar algueresa.

Avui en parlem amb el síndic, per mesurar el compromís i la implicació del Municipi.

L'ensenyament del català a les escoles alguereses és una realitat de quinze anys... ha deixat la infantesa i afronta la visió de la plenitud, de l'edat adulta.

Tot un repte.

Trobada de blocaires de l'Alt Camp: balanç

Avui, a dos quarts de set de la tarda, hem començat una trobada de Blocaires de l'Alt Camp als locals de la Casa Caritat de Valls, en el marc de les jornades "Fesinternet", que organitza el programa Òmnia.

M'hi havia convidat l'Àgata Prats. I ens hi hem trobat aquells que ja ens llegim als blocs però que difícilment conversem a peu dret o en una sala, no per res, sinó perquè els temps han canviat, i ja no ens passegem pel carrer de la Cort o el Pati... i hem descobert motivacions i procediments diferents a l'hora d'encarar-nos amb el desafiament de la "pàgina en blanc", que deia en Jaume Pros (autor del bloc "Sense embuts" i conductor de l'acte).

Han estat dues hores i mitja molt agradables, hi he après trucs i recursos, he vist maneres de millorar la meva mateixa pràctica de blocs, he descobert enllaços interessants... he saludat la mare d'unes xiquetes que havien estat alumnes meves i que deia que no s'atrevia a fer un bloc perquè no sabia si en sabria prou...

Un bloc és això: un espai de conversa, de compartir dèries però també coneixements, un espai per a la generositat. Cadascú té alguna cosa a dir que els altres no saben... per tant, tots som importants a la xarxa.

Hem descobert que internet ens fa anar a dormir tard. Que ens roba hores.

Però la comunicació, aquell espai de conversa que teníem a la nostra cultura fa un parell de generacions, també esmerçava molt de temps amb la comunicació. I no trobaven pas que es perdia el temps...

M'ha agradat trobar-hi tothom dels qui ja coneixia. Tornar a parlar amb la Cèlia, que ha estat una de les millors alumnes que he tingut mai, ara ja mestra ella mateixa, i mestra de blocs. I m'ha agradat retrobar el Màrius Domingo, amb la seva idea generosa de compartir tot el seu saber. Amb l'Alfred, i la seva consciència cívica, la Núria, i la seva creativitat... i el Jordi, entre altres, que el tinc tan a prop...

He d'actualitzar els meus enllaços... he de millorar les tècniques.

De moment, queda aquesta bona experiència d'una primera trobada presencial. Que hem acabat amb un berenar... a les 9 del vespre. Per molts anys!

Trobada de Blocaires de l'Alt Camp!!!!

Els blocaires de l'Alt Camp convidats a la fira Fesinternet del 2009

L'Àgata Prats, de la Casa Caritat, em feia arribar aquesta informació:

"Des del Punt ÒMnia de Casa Caritat ja fa 4 anys que per celebrar el Dia mundial d'internet (17 de maig) muntem la Fira Fesinternet.

En les edicions anteriors vam organitzar activitats durant tot un dia, en canvi per aquesta propera edició hem organitzat activitats per tota la setmana ( de l'11 al 16 de maig). 

Per si no ens coneixeu, el Punt Òmnia és un espai vinculat amb la formació i l'ús de les noves tecnologies, que treballa per combatre l'exclusió digital i potencia que les noves tecnologies estiguin a l'abast de tota la ciutadania. 

Una de les activitats que creiem que seria interesant poder organitzar és una vinculada amb el món dels Blocaires.

Hem estat valorant la possibilitat de poder fer una trobada de blocaires en què cadascun anés explicant el seu bloc, els beneficis que en treu... I també es podria aprofitar la trobada per plantejar la possibilitat  de crear una comunitat de blocaires de l'Alt Camp.

Aquesta trobada  l'hem planificat per el dimarts, 12 de maig, a 2/4 de 7  de la tarda a Casa caritat de Valls"

Jo ja he dit que hi aniré. Ara pregunto als i les col.legues blocaires de la comarca: ens hi trobarem?