dimecres, 14 de setembre del 2011

La valigia sarda es presenta a Sardenya


Marxo cap a Sardenya a presentar la traducció italiana de La maleta sarda: "La valigia sarda", una traducció excel.lent de Francesco Ferrucci, que ha editat Il Maestrale, de Mondadori.


Divendres dia 16 es presentarà a Ittiri  i dissabte 17 a l'Alguer.

És tot un repte veure l'efecte que fa a Sardenya una novel.la meva (d'intriga, en realitat un trhiller també), una novel.la que parla d'ells. Perquè ens mirarem cara a cara autora i lectors. Perquè tinc l'emoció de saber si hauran vist que el meu relat que passa en bona part a l'illa de Sardenya està fet des de l'admiració per una terra que, des del dia que la vaig descobrir, em va colpir profundament. I la seva gent em va arribar al cor.
Sé que la Sardenya i Catalunya hem viscut d'esquena en els darrers segles, en silenci i ignorant-nos, després de temps de relacions difícils, dominacions i guerres.
Jo he vist en els seus paisatges els murs de pedra seca, la terra àrida, la noblesa de la gent que ho deu tot al seu treball. Molt propera als marges i a la terra de la casa on visc, a l'Alt Camp, on el meu padrí feia de pagès. He vist en les històries verídiques del tombant del segle XIX al XX, en aquells pastors irreductibles de la Barbagia, molts dels quals la fam i la incomprensió va enviar a les muntanyes i a una vida de violència fora de la llei, un motiu per fer un homenatge a un temps i a una gent que, tot i així, va excel.lir en les arts i en la cultura. Uns anys en què Grazia Deledda, que va ser reconeguda amb el premi Nobel de Literatura, feia de la duresa d'aquell món un motiu d'escriptura, així com a casa nostra ho feia la Caterina Albert, Víctor Català. A principis del s. XX s'anomenava a Nuoro "l'Atenes Sarda".

Em sap un greu infinit no poder anar a Nuoro a presentar la novel.la, tal com s'havia previst inicialment, per uns motius que no deuen tenir res a veure amb la literatura ni amb la meva admiració per la seva història i la seva gent. Diuen que he escrit coses que no es podien explicar...

Espero que en el decurs dels propers dies podré entendre per què una història de fa més de cent anys, que està publicada en un llibre d'antropologia, encara no es podia escriure...

dissabte, 23 d’abril del 2011

"Desconcert per a violí", relat col·laboratiu per Sant Jordi

Avui al migdia hem penjat el text del "Desconcert per a violí" al carrer de la Cort, en plena festa de sant Jordi, i a la tarda el penjàvem a internet.

Es pot llegir, de moment, virtualment. Si algú vol participar en l'escriptura amb un comentari o proposant un element argumental a la narració, ho pot fer a través d'una nota. Divendres vinent, dia 29, a les 20,30h farem un fòrum de lectura (o una tertúlia) sobre el relat, al qual sou convidats i convidades. Serà al carrer de la Cort de Valls, al local d'Esquerra.


Per llegir-lo, cliqueu aquí.



La imatge que il.lustra aquest text, l'he baixada d'internet i està signada.

dimarts, 19 d’abril del 2011

Sant Jordi col.laboratiu

A Valls, a més a més de la intenció de celebrar el sant Jordi regalant llibres, una colla de gent ens hem proposat de regalar-nos també un llibre i regalar-lo a tothom que el vulgui llegir. Aquestes dies estem fent un “relat col.laboratiu”. Explicat d’una manera fàcil vol dir que entre una dotzena de persones, a vint-i-quatre mans, estem escrivint una novel.la pel paisatge que Narcís Oller va desenvolupar a Vilaniu.
No som escriptors professionals, almenys la majoria, sinó gent a qui li va la marxa i vol experimentar l’aventura. Només que en lloc de llançar-nos en parapent, explorar el centre de la terra o amagar-nos en un cementiri la nit dels morts vivents, ens posem de cara a la pantalla en blanc, agafem la darrera línia del que ha escrit abans i avancem cap a la següent amb la determinació de qui sap que està traçant el futur. No en debades el projecte va sortir de la candidatura municipal d’en Jordi Cartanyà, un home jove capaç de crear il.lusió amb el seu art, que ara la vol portar a la vida pública.
Construïm una fantasia a vint-i-quatre mans, més les dues del Jordi de Bofarull, que fa els muntatges, les correccions, la coordinació i les trameses: fa de director d’orquestra d’un relat que començava fa deu dies amb unes quantes condicions prèvies: havia de passar a Valls, havia de recórrer els indrets del municipi i partia d’una situació inicial en què un director d’orquestra, amb un plec de partitures i una carta misteriosa a la maleta, perdia la memòria assegut en un bar de la plaça del Blat.
Les dotze persones que escrivim el text, i que vam establir l’ordre d’escriptura per sorteig, vam acordar una única regla infranquejable: ningú no podia destruir el que havia construït el seu antecessor.
A hores d’ara no us sabria dir si tothom ha complert la condició fixada. Sé que en aquests moments s’ha produït una duplicitat de maletes i després d’una peripècia complicadíssima amb un xinès i d’una aventura eròtica al Bosc de Peixets, potser algú s’està estirant els cabells a veure com se’n surt. Però a falta del colofó, la història és quasi a punt perquè la presentem per sant Jordi, exposada en un local del carrer de la Cort i penjada a Internet, perquè tothom que s’hi vulgui afegir la pugui comentar pel Facebook i en una tertúlia presencial.
Potser no tindrà l’ambició d’algunes de les novetats de sant Jordi. Però us puc assegurar que no li falta ni un pèl d’il.lusió ni de nivell. Al capdavall, moltes de les novetats que des de fa anys ens arriben pel dia del Llibre no són pas ni literatura ni res que s’hi assembli de lluny.
A Valls hem apostat per recuperar la il.lusió de compartir. De provar d’escriure, de llegir, de comentar-nos. D’entendre entre tots que perquè un projecte en comú funcioni cadascú hi ha d’aportar el que sap fer i el que bonament se li acudeix. Avançar cap endavant sense destruir el que han fet els altres, amb respecte i decisió. Sembla poc, oi?

dimecres, 23 de març del 2011

"La maleta sarda" camina per Sardenya
















"La maleta sarda", traduïda a l'italià, camina per Sardenya. A la llibreria Il Labirinto de l'Alguer, comprateix prestatge amb els llibres de Grazia Deledda.

Tot un privilegi i tota una sintonia amb el contingut de la novel.la.

La foto és del Joan Elies Adell, corresponsal de Catalunya (i València) a l'Alguer...

divendres, 18 de març del 2011

Un fragment de "El pou"

16 de gener de 1947
Masia Cardellà, Valls




Han acabat de sopar i seuen una estona a la vora del foc abans d’anar a dormir. Fa fred a tot arreu, el vent del nord-oest, el Mestral, es filtra per les juntures de les finestres i per sota les portes. Saben que trobaran les flassades i els llençols encarcarats i les habitacions inhòspites, fa dies que és així, perquè aquest hivern és especialment fred.
-Diu que a Europa fa un fred que pela –comenta el Xavier-, i que potser a Rússia i a Polònia es tornaran a perdre les collites de gra.
-Qui no s’aconsola és perquè no vol –fa el vell, que és l’únic pagès.
-P’ro això vol dir que’ls preus tornaran a pujar.
-Hi haurà més revolta obrera, no patiu, és ben clar que qui paga els plats trencats quan comença a faltar el menjar som els obrers. Així avancen les revolucions.
-Quin any que ens espera...
Els vailets fa estona que són al llit. Segur que ja dormen.
El vent xiula inclement sobre la teulada, s’escola entre les fulles de l’ullastre i remou la brancada dels pins.
-Sí, diu que a Europa no para de nevar.
-Oh, allò sí que és fred!
Parlen d’Europa com si fos un altre món, com si a ells els haguessin desenganxat del mapa dels països aliats, esperant que vinguin a ajudar-los.
-P’ro potser no hi fot tant de vent, a Europa...
Apleguen l’escalfor de la llar encesa a les rajoles que col.loquen prop dels tions. Quan seran calentes, cadascú embolicarà la seva amb un drap i se la ficarà dins del llit per temperar la roba mentre es despulla. En nits així fa ganes de dormir vestit.
El Xavier s’està repenjat a la paret de pedra mirant les flames quan en Jaume Prats se li acosta amb un paquet de llibres.
-Són els que et va portar la mare de Barcelona?
-Sí. Et vull demanar un favor.
En Xavier se’l mira i es mira els llibres. Són tres volums gruixuts.
-Me’ls pots guardar? –li pregunta allargant-li els exemplars-. Em vas dir que t’agradava la història. I potser a la teva nòvia li agradarà la novel.la... jo n’havia demanat una altra, que aquesta no és gaire de noies, però potser ja no la tenien, hi ha moments que no pots triar.
-Oh, no, els vas fer anar a buscar per'mi?
-No, home, diguem que te’ls deixo en préstec. Jo també me’ls llegiré. Els comunistes hem de compartir les coses, això de la propietat... no vam quedar que s’havia d’abolir?
Riuen. A la vora del foc només hi queden en Xavier i els dos guerrillers.
El xicot es mira els tres exemplars. Una novel.la, Los tres mosqueteros, d’Alexandre Dumas, publicada abans de la guerra a la Biblioteca de Grandes Novelas de l’editorial Ramon Sopena de Barcelona, i dos llibres d’història d’un tal Jaume Vicens Vives.
-Qui és? –pregunta en Xavier-, un feixista?
Les dates d’edició dels llibres, 1945 i 1946, no fan esperar altra cosa.
-És un home que hi toca, ja m’ho sabràs dir amb el temps.
-Oh, el temps no l’ha vist mai dingú.
La Historia de los remensas en el siglo XV té 380 pàgines i l’ha publicat l’Instituto Jerónimo Zurita de Barcelona fa dos anys. L’altre és de l’any passat: Rumbos oceánicos: los navegantes hispanos, és el volum tercer de la Colección histórica Laie.
-Aquest dels remences parla dels pagesos a Catalunya, de com van fer una revolta que va canviar la història i com van aconseguir transformar la propietat de la terra amb la seva lluita –explica en Jaume Prats.
-Cony, que l’has llegit?
-No, però ara el llegiré. Me’n va parlar la mare, que ha de saber què hi diu als llibres quan els ven a la llibreria.
-L’hauré d’explicar al pare quan l’hauré llegit jo –diu en Xavier-, a ell no li agraden gaire els llibres d’història, només li agraden les coses que donen profit.
-Doncs la història sempre en dóna, de profit.
-Jo ja m’entenc –diu en Xavier, recordant una de les frases preferides de la seva xicota-, ell sempre mesura el profit amb una frase.
-I quina és?
-Fica’n un bon tros a l’olla.
-Bona! D’això se’n diu un home pràctic, quasi un filòsof.
-Yo me voy a leer “Los tres mosqueteros” –diu el madrilenyo fullejant la novel.la-, uno para todos, todos para uno, como nosotros.
-Igual! –riu en Jaume Prats-, ja em veig amb la capa i l’espasa.
-¿Sabíais que los tres mosqueteros en realidad eran cuatro?
-Cony, i tant, té raó... com vosaltres! –en Xavier.
-Pues por eso... Ah, y lo siento –diu mirant-se en Xavier-, tú no sales...

dilluns, 28 de febrer del 2011

Ara la Maleta sarda en italià!

Les edicions Il Maestrale presenten La maleta sarda en italià.

És tot un repte veure com a Sardenya llegiran una novel.la que passa en bona part a casa seva: la mirada de l'estrany, que ara els arriba de la mà del traductor Francesco Ferrucci.

dimarts, 15 de febrer del 2011

La pipa de Magritte


Avui començo una tanda de col.laboracions amb delCamp.cat, a la secció d'Opinió, amb el títol genèric de "La pipa de Magritte". La idea és parlar de les coses més enllà de la seva primera aparença, que ens les simplifica.

Estem tan acostumats a moure'ns entre imatges, representacions i símbols, que sovint confonem les imatges amb la mateixa realitat.


I què és la realitat per a cadascú sinó el resultat d'una mirada?
La primera mirada: "Pa negre"

diumenge, 9 de gener del 2011

"Progrés, virtut, amor"



Pregó de la festa de commemoració dels 150 anys de la “Societat Coral Aroma Vallenca”, al Saló de Sessions de l’Ajuntament de Valls
Progrés, virtut i amor
Amb aquest triple lema claverià, la Societat Coral Aroma Vallenca arrencava la seva caminada al món ara fa cent cinquanta anys. I és amb aquest lema que el cant Coral senyoreja encara els nostres cors en jornades de fraternitat musical i patriòtica com la que ens convoca avui a la sala més noble de la nostra ciutat, per proclamar la celebració d’aquest cent cinquantè anniversari i afegir-lo al compte enrere, no podia ser d’altre, de l’inici de les Festes Decennals de la Mare de Déu de la Candela del 2011.
Cantaires de les viles i ciutats de Catalunya que avui heu volgut acompanyar en la celebració la Societat Coral Aroma Vallenca, sigueu benvinguts.
Progrés, virtut i amor. Quin era l’esperit d’aquells homes que fa un segle i mig van impulsar les societats corals de Catalunya?
Girem els ulls enrere, cap a la meitat del segle XIX. Evoquem aquella Catalunya industrial, en efervescència, amb set de progrés i de creixement. Evoquem viles i ciutats com la nostra, on florien les fàbriques al costat dels conreus. Evoquem Barcelona, on Josep Anselm Clavé va arrencar el cant coral.
De tota la quantitat de detalls que en podem retenir, em quedaré amb uns quants aspectes que em serviran per perfilar la importància de l’obra de Claver i la de totes aquelles societats corals que van sorgir de la seva empenta, el seu entusiasme i les seves conviccions.
Estem parlant d’una època coneguda sobretot per dos fenòmens: el romanticisme i la revolució industrial.
Del romanticisme quedem-nos amb una idea: l’ésser humà, seguint l’estela del pensament racional de Descartes, es reconeix de sobte com un ésser subjectiu. Sembla estrany que aquesta idea bàsica, que és el fonament i l’arrel del pensament de la nostra modernitat, sigui tan recent. Però en el món antic el concepte de “subjecte” amb judici, lliure albir i capacitat crítica, opcions per valorar i judicar el que passa al seu voltant en relació amb el seu criteri, no existia. Reconèixer el “subjecte” vol dir acceptar que tot allò que coneixem i tot allò que expressem, el que pensem, passa pel nostre “jo”, que és el que filtra les nostres emocions i sensacions, ens dóna el punt de vista i la nostra posició sobre les coses.
Ja tenim, doncs, l’ésser humà convertit en “algú”.
D’altra banda, els romàntics, immersos en un món que evolucionava de manera molt ràpida, tant en coneixements científics com en tecnologia, es troben de sobte amb la pregunta següent: de què serveix l’art en un món cada vegada més complex i més dominat pel coneixement científic?
A aquesta pregunta, responen d’una manera que és cabdal per entendre la posició de Clavé respecte del cant coral, però també per comprendre la seva posició política i social, fortament compromesa amb el progrés i el benestar de la població obrera, així com ho estaven altres contemporanis i amics seus: Narcís Monturiol, Abdó Terradas, Ildefons Cerdà... entre altres.
La ciència, la tecnologia, deien els romàntics cap a la meitat del segle XIX, ens permeten un tipus de coneixement objectiu. Però en l’art el que és objectiu no té valor, o almenys no és el que n’explica la potència. I l’art, en canvi, sovint ens mostra d’una manera més directa, més senzilla, més elemental que la ciència, l’accés a la veritat. Encara setanta anys més tard un semiòleg estonià, Iuri Lotman, deia que ens aportava un coneixement més profund de l’ésser humà un conte de Txekhov que un tractat gruixut de psicologia.
Una melodia entra per camins diferents de per on entra l’àlgebra. Quina és superior? Són vies diferents d’accedir al coneixement.
L’home romàntic viu el progrés industrial i agrícola, i viu l’auge del sentiment patriòtic que s’escampa per les nacions del món, que de sobte descobreixen la seva individualitat enfront de les altres. Els pobles, així com els éssers humans, es descobreixen com a subjectes col.lectius. I teixeixen, en aquesta època, els seus llegendaris, els seus mites, les seves tradicions, articulen la seva història particular en el puzzle de les històries generals que havien circulat fins a la data, neixen les literatures nacionals, els himnes, es reivindiquen les banderes i el sentiment patriòtic singular. Neixen alguns estats europeus a partir de la seva empenta nacional, com Itàlia i Alemanya. Catalunya es redescobreix a si mateixa i engega la Renaixença, i encara a la primera dècada del segle XX, de la mà de Prat de la Riba (i hi trobem l’eco d’algunes composicions de Clavé), aquesta Catalunya enfortida per la saba romàntica s’ofereix a Ibèria com a motor d’una pàtria renaixent.
Fem atenció ara a alguns aspectes de la Revolució Industrial.
L’art, en aquest context, és un camí per exalçar tot el que hi ha de noble en la persona, embrutida per un treball esgotador, infravalorada com a ésser humà i només considerada fins aleshores com algú capaç de treballar i fer servei a uns pocs privilegiats que són els únics que tenen accés al coneixement, a la cultura, al progrés de l’esperit. De tothom érs coneguda aquella primera intenció de Clavé en impulsar el cant coral, que ens ha arribat en forma de frase: treure els homes de les tavernes per fer-los cantar.

Homes con Clavé, com Monturiol, seguint l’estela d’un clam que recorre tot l’occident, reivindiquen el paper de les persones com a individus socials en la vida dels pobles. Quan parlen de progrés no parlen només del progrés material del país, de tenir més fàbriques o més producte interior brut, més producció a causa de la millora de la tècnica, de tenir més recursos o propietats en una família, per a una persona. Quan parlen de progrés parlen d’educació, parlen de l’accés del poble a la sanitat i a la cultura. Parlen de portar a la gent senzilla la música, la literatura, el gust de l’art, però també de portar aquesta gent a la música i a l’art. De fer-los persones i que se’n sentin.
Perquè poc funcionaria el projecte si s’oferís a la gent cansada de treballar durant jornades eternes, com un espectacle artístic contemplatiu. Clavé els fica fins dintre d’aquest projecte, els fa protagonistes de l’ascens del subjecte cap al seu progrés personal, que redundarà en definitiva en el progrés del seu poble.
Per això aquestes societats corals neixen en un clima de fraternitat, d’intercanvi, de fortalesa. De la fortalesa, la meva àvia, que era una dona del segle XIX, encara en deia virtut. Aquesta és la virtut de les societats corals des del seu origen, la fortalesa, el tremp, no es tracta d’una virtut religiosa... estem parlant d’una virtut laica, humanista, de les virtuts d’un poble solidari que vol progressar, que vol ser protagonista de la vida col.lectiva, que canta a la pàtria, perquè també és la seva pàtria, que canta a la llengua perquè és la seva llengua, que canta la utopia d’un món sense injustícies, un món una mica rousseaunià, en que aquesta generació d’homes esforçats, com Clavé, veurien possible edificar comunitats solidàries, sense explotació, que traguessin el millor de cada persona, per erradicar la injustícia i aconseguir l’imperi de l’amor: els falansteris, les icàries, les societats ideals.
A Barcelona s’ha construït un barri, la “Nova Icària” en memòria d’aquella gent i dels seus ideals.
Aquelles societats corals no es quedaven només amb un gènere de cançons, tot i que amb el devenir del temps les hem associades als repertoris de la de la música popular i tradicional, que en realitat no ens ve de les arrels medievals del nostre poble (ni de cap), sinó que s’inventa en tots els pobles durant el romanticisme, recollint l’èpica dels orígens. En diem tradicional i popular perquè evoca una història llarga i una vida ancestral. Aquesta és la història també del cant coral a la nostra societat Coral Aroma Vallenca, que fa sarsuela, pastorets, sardanes, perquè es tracta de divertir, de preservar i difondre la tradició, la llengua i la pàtria, però també de conrear els diversos gèneres possibles que siguin atractius en el repertori popular. Mirem l’exemple de Clavé, ell va introduir el compositor alemany, referent romàntic mundial, Richard Wagner, però també va compondre i va divulgar els nostres mites. Entre els quals, els Xiquets de Valls. Clavé, Monturiol, a l’època en què es plantejava el seu camí en les lletres el joveníssim Narcís Oller, van ser a Valls i els van veure.
Deia dels castells, a la seva coneguda cançó:
A la plaça, a la plaça
Prenen part en nostra festa
Els forçuts Xiquets de Valls,
I en pilars, castells i torres
Mostraran sa habilitat.
Pels carrers fan la passada
Amb les gralles i els tabals.
---Nara, nara! Ram, plam, tramp!
I a la casa de la vila
A migdia faran cap.

Quina gatzara, quina delícia,
Causen  al poble els braus Xiquets,
Quan gallardegen amb llur perícia:
Força, equilibri, valor i seny!


He citat aquest fragment per fixar-me en aquest darrer vers, que s’ha convertit en lema dels castells, ara patrimoni immaterial de la humanitat, però també en l’emblema de tot el poble català: Força, Equilibri, Valor i Seny.
Amb aquest acte de fraternitat, que reprodueix l’esperit dels nostres antics perquè s’emmarca en el triple lema claverià de progrés, virtut i amor, amb la mirada en el futur del nostre poble i de la seva gent, donem pas a la gran festa del cant coral que la nostra degana Societat Coral Aroma Vallenca, amb la seva pacient i exemplar tasca quotidiana al llarg d’aquests 150 anys. Que així sigui.
Valls, 9 de gener de 2011. Margarida Aritzeta