Pregó de la festa de commemoració dels 150 anys de la “Societat Coral Aroma Vallenca”, al Saló de Sessions de l’Ajuntament de Valls
Progrés, virtut i amor
Amb aquest triple lema claverià, la Societat Coral Aroma Vallenca arrencava la seva caminada al món ara fa cent cinquanta anys. I és amb aquest lema que el cant Coral senyoreja encara els nostres cors en jornades de fraternitat musical i patriòtica com la que ens convoca avui a la sala més noble de la nostra ciutat, per proclamar la celebració d’aquest cent cinquantè anniversari i afegir-lo al compte enrere, no podia ser d’altre, de l’inici de les Festes Decennals de la Mare de Déu de la Candela del 2011.
Cantaires de les viles i ciutats de Catalunya que avui heu volgut acompanyar en la celebració la Societat Coral Aroma Vallenca, sigueu benvinguts.
Progrés, virtut i amor. Quin era l’esperit d’aquells homes que fa un segle i mig van impulsar les societats corals de Catalunya?
Girem els ulls enrere, cap a la meitat del segle XIX. Evoquem aquella Catalunya industrial, en efervescència, amb set de progrés i de creixement. Evoquem viles i ciutats com la nostra, on florien les fàbriques al costat dels conreus. Evoquem Barcelona, on Josep Anselm Clavé va arrencar el cant coral.
De tota la quantitat de detalls que en podem retenir, em quedaré amb uns quants aspectes que em serviran per perfilar la importància de l’obra de Claver i la de totes aquelles societats corals que van sorgir de la seva empenta, el seu entusiasme i les seves conviccions.
Estem parlant d’una època coneguda sobretot per dos fenòmens: el romanticisme i la revolució industrial.
Del romanticisme quedem-nos amb una idea: l’ésser humà, seguint l’estela del pensament racional de Descartes, es reconeix de sobte com un ésser subjectiu. Sembla estrany que aquesta idea bàsica, que és el fonament i l’arrel del pensament de la nostra modernitat, sigui tan recent. Però en el món antic el concepte de “subjecte” amb judici, lliure albir i capacitat crítica, opcions per valorar i judicar el que passa al seu voltant en relació amb el seu criteri, no existia. Reconèixer el “subjecte” vol dir acceptar que tot allò que coneixem i tot allò que expressem, el que pensem, passa pel nostre “jo”, que és el que filtra les nostres emocions i sensacions, ens dóna el punt de vista i la nostra posició sobre les coses.
Ja tenim, doncs, l’ésser humà convertit en “algú”.
D’altra banda, els romàntics, immersos en un món que evolucionava de manera molt ràpida, tant en coneixements científics com en tecnologia, es troben de sobte amb la pregunta següent: de què serveix l’art en un món cada vegada més complex i més dominat pel coneixement científic?
A aquesta pregunta, responen d’una manera que és cabdal per entendre la posició de Clavé respecte del cant coral, però també per comprendre la seva posició política i social, fortament compromesa amb el progrés i el benestar de la població obrera, així com ho estaven altres contemporanis i amics seus: Narcís Monturiol, Abdó Terradas, Ildefons Cerdà... entre altres.
La ciència, la tecnologia, deien els romàntics cap a la meitat del segle XIX, ens permeten un tipus de coneixement objectiu. Però en l’art el que és objectiu no té valor, o almenys no és el que n’explica la potència. I l’art, en canvi, sovint ens mostra d’una manera més directa, més senzilla, més elemental que la ciència, l’accés a la veritat. Encara setanta anys més tard un semiòleg estonià, Iuri Lotman, deia que ens aportava un coneixement més profund de l’ésser humà un conte de Txekhov que un tractat gruixut de psicologia.
Una melodia entra per camins diferents de per on entra l’àlgebra. Quina és superior? Són vies diferents d’accedir al coneixement.
L’home romàntic viu el progrés industrial i agrícola, i viu l’auge del sentiment patriòtic que s’escampa per les nacions del món, que de sobte descobreixen la seva individualitat enfront de les altres. Els pobles, així com els éssers humans, es descobreixen com a subjectes col.lectius. I teixeixen, en aquesta època, els seus llegendaris, els seus mites, les seves tradicions, articulen la seva història particular en el puzzle de les històries generals que havien circulat fins a la data, neixen les literatures nacionals, els himnes, es reivindiquen les banderes i el sentiment patriòtic singular. Neixen alguns estats europeus a partir de la seva empenta nacional, com Itàlia i Alemanya. Catalunya es redescobreix a si mateixa i engega la Renaixença, i encara a la primera dècada del segle XX, de la mà de Prat de la Riba (i hi trobem l’eco d’algunes composicions de Clavé), aquesta Catalunya enfortida per la saba romàntica s’ofereix a Ibèria com a motor d’una pàtria renaixent.
Fem atenció ara a alguns aspectes de la Revolució Industrial.
L’art, en aquest context, és un camí per exalçar tot el que hi ha de noble en la persona, embrutida per un treball esgotador, infravalorada com a ésser humà i només considerada fins aleshores com algú capaç de treballar i fer servei a uns pocs privilegiats que són els únics que tenen accés al coneixement, a la cultura, al progrés de l’esperit. De tothom érs coneguda aquella primera intenció de Clavé en impulsar el cant coral, que ens ha arribat en forma de frase: treure els homes de les tavernes per fer-los cantar.
Homes con Clavé, com Monturiol, seguint l’estela d’un clam que recorre tot l’occident, reivindiquen el paper de les persones com a individus socials en la vida dels pobles. Quan parlen de progrés no parlen només del progrés material del país, de tenir més fàbriques o més producte interior brut, més producció a causa de la millora de la tècnica, de tenir més recursos o propietats en una família, per a una persona. Quan parlen de progrés parlen d’educació, parlen de l’accés del poble a la sanitat i a la cultura. Parlen de portar a la gent senzilla la música, la literatura, el gust de l’art, però també de portar aquesta gent a la música i a l’art. De fer-los persones i que se’n sentin.
Perquè poc funcionaria el projecte si s’oferís a la gent cansada de treballar durant jornades eternes, com un espectacle artístic contemplatiu. Clavé els fica fins dintre d’aquest projecte, els fa protagonistes de l’ascens del subjecte cap al seu progrés personal, que redundarà en definitiva en el progrés del seu poble.
Per això aquestes societats corals neixen en un clima de fraternitat, d’intercanvi, de fortalesa. De la fortalesa, la meva àvia, que era una dona del segle XIX, encara en deia virtut. Aquesta és la virtut de les societats corals des del seu origen, la fortalesa, el tremp, no es tracta d’una virtut religiosa... estem parlant d’una virtut laica, humanista, de les virtuts d’un poble solidari que vol progressar, que vol ser protagonista de la vida col.lectiva, que canta a la pàtria, perquè també és la seva pàtria, que canta a la llengua perquè és la seva llengua, que canta la utopia d’un món sense injustícies, un món una mica rousseaunià, en que aquesta generació d’homes esforçats, com Clavé, veurien possible edificar comunitats solidàries, sense explotació, que traguessin el millor de cada persona, per erradicar la injustícia i aconseguir l’imperi de l’amor: els falansteris, les icàries, les societats ideals.
A Barcelona s’ha construït un barri, la “Nova Icària” en memòria d’aquella gent i dels seus ideals.
Aquelles societats corals no es quedaven només amb un gènere de cançons, tot i que amb el devenir del temps les hem associades als repertoris de la de la música popular i tradicional, que en realitat no ens ve de les arrels medievals del nostre poble (ni de cap), sinó que s’inventa en tots els pobles durant el romanticisme, recollint l’èpica dels orígens. En diem tradicional i popular perquè evoca una història llarga i una vida ancestral. Aquesta és la història també del cant coral a la nostra societat Coral Aroma Vallenca, que fa sarsuela, pastorets, sardanes, perquè es tracta de divertir, de preservar i difondre la tradició, la llengua i la pàtria, però també de conrear els diversos gèneres possibles que siguin atractius en el repertori popular. Mirem l’exemple de Clavé, ell va introduir el compositor alemany, referent romàntic mundial, Richard Wagner, però també va compondre i va divulgar els nostres mites. Entre els quals, els Xiquets de Valls. Clavé, Monturiol, a l’època en què es plantejava el seu camí en les lletres el joveníssim Narcís Oller, van ser a Valls i els van veure.
Deia dels castells, a la seva coneguda cançó:
A la plaça, a la plaçaPrenen part en nostra festa
Els forçuts Xiquets de Valls,
I en pilars, castells i torres
Mostraran sa habilitat.
Pels carrers fan la passada
Amb les gralles i els tabals.
---Nara, nara! Ram, plam, tramp!
I a la casa de la vila
A migdia faran cap.
Quina gatzara, quina delícia,
Causen al poble els braus Xiquets,
Quan gallardegen amb llur perícia:
Força, equilibri, valor i seny!
He citat aquest fragment per fixar-me en aquest darrer vers, que s’ha convertit en lema dels castells, ara patrimoni immaterial de la humanitat, però també en l’emblema de tot el poble català: Força, Equilibri, Valor i Seny.
Amb aquest acte de fraternitat, que reprodueix l’esperit dels nostres antics perquè s’emmarca en el triple lema claverià de progrés, virtut i amor, amb la mirada en el futur del nostre poble i de la seva gent, donem pas a la gran festa del cant coral que la nostra degana Societat Coral Aroma Vallenca, amb la seva pacient i exemplar tasca quotidiana al llarg d’aquests 150 anys. Que així sigui.
Valls, 9 de gener de 2011. Margarida Aritzeta
