En Pere Casaldàliga va fer estudis de Teologat als Claretians de Valls. El meu pare el va conèixer, eren de la mateixa quinta. Aquest episodi forma part de la meva novel·la "El pou dels maquis". Serveixi avui d'homenatge a aquest home extraordinari.
A El pou dels maquis:
Diumenge, 20 de febrer de 1949 Ajuntament de Valls
Tres dies després de les execucions, a les 9 del matí, la sala de la planta baixa de l’Ajuntament de Valls és plena de joves que fan broma, mentre esperen que els passin llista. Són la “Quinta de 1949”, els qui han nascut el 1928 i marxaran a fer el servei militar la primavera de 1950.
—Et passa re? —pregunta a en Xavier un jove seminarista, amb la sotana botonada de cap a peus.
Té accent foraster, de Girona o de Vic.
—Re, pensava en uns amics que es van morir fa un parell de dies. No gosa dir-li clarament que no es pot treure del cap els afusellats, que tota la vida recordarà el timbre de la veu d’un d’aquells homes malaguanyats que va arribar a considerar un amic, els seus gestos, la convicció a l’hora de discutir. Per coses que passin, sempre se sentirà un dels seus, d’aquest temps, d’aquesta causa.
El seminarista és un alumne del Teologat dels Claretians i no sap endevinar de qui li parla en Xavier. Va per dir-li unes paraules de consol pel que imagina que ha estat un accident desgraciat, però en Xavier li talla la intenció amb un gest.
—No, no, estalvia-t’ho, jo no crec en Déu, jo sóc comunista.
El jove se’l mira als ulls.
—I ara —li respon—, i això per què ho dius? És que em vols posar a prova?
—Fes el que vulguis, tots sou iguals...
El jove seminarista agafa aire.
—Saps? —li diu amb to ferm, sense duresa—, a casa també hem patit molt, en aquesta guerra. Potser ja va essent hora que s’acabi, que deixem estar les diferències i que ens posem a treballar pel que és important.
—És fàcil dir això quan ets del costat dels que han guanyat, que es dediquen a esborrar tot el que els pugui recordar que un dia hi va haver una República i que hi havia llibertat. És fàcil saber que mai no et vindran a buscar de matinada, o que algú dels qui treballen amb tu a la fàbrica no t’anirà a denunciar i et tancaran o et faran desaparèixer sense que els calgui demostrar re o donar explicacions a ningú. És fàcil imposar la veritat a cops de sabre o a cops de santcristo, que per alguna cosa van lligats.
—No és fàcil, no et creguis. Però jo et parlava d’alguna cosa important.
—Vaja, doncs així, què és l’important, per’tu? —li pregunta burleta.
Ara l’ha enganxat. Està convençut que li sortirà amb allò de que s’ha de fer sacrifici i aguantar-ho tot per obtenir la vida eterna i el cel. Però al seminarista es veu que també li agrada la brega, i no és dels convencionals.
—Lluitar contra la pobresa —li respon decidit—, contra la injustícia, treballar pels que passen necessitat i no tenen recursos, pels que són a la presó d’una manera arbitrària...
—No fotis! Ara el comunista sembles tu! —somriu en Xavier sense voler.
—Per creure això no cal ser comunista —refuta el mossèn.
—Vols dir que els teus principis morals són com els meus?
—No veig per què no els podem compartir. Sembles una bona persona, a mi no em fa re que siguis comunista, com a tu no t’hauria de fer re que jo cregui en Déu, si ens podem respectar.
En Xavier riu i després hi pensa.
—Ara sí que m’has mort!
—Parlem de moral, oi? Doncs parlem-ne —el desafia.
—Potser tens raó —li concedeix en Xavier—, els principis morals
deuen ser independents de les ideologies... potser en això sí que ens podem posar d’acord i ens podem respectar, però redéu!, tot i així... que acabis beneint i prometent la vida eterna als qui han fotut mon pare a la presó, els qui han pelat els meus amics sense que els hagi calgut cap prova...
—O els meus...
—No és el mateix!
—I tant que sí!
—Principis morals... és clar. Si no és per aquí potser no hi ha res
a fer. Però primer de tot, se n’ha de tenir, de principis morals, no? I demanar perdó i perdonar. Impartir justícia. I jo no veig que els que manen...
No poden continuar parlant. Els comencen a cridar pels cognoms, d’un en un. El d’en Xavier és dels primers. Al cap d’uns quants noms més, sent:
—¡Pedro Casaldáliga Pla!
El seminarista s’avança i es dóna a conèixer. En Xavier se l’ha quedat mirant. Potser sí que no tots són iguals aquests del santcristo i la sotana, algun n’hi deu haver que es cregui el que predica... És possible la conversa, i sobretot l’acord per a l’acció, entre un marxista i un aprenent de capellà?
Es tornaran a veure. Des d’ara fins el març de l’any que ve. Després el mossèn se n’anirà cap al Brasil... i un dia serà bisbe. Ell té la Margarita. Quan tornarà del servei fan plans de casar-se.
A El pou dels maquis, els fets, els documents:
Perduts dintre la fosca no es van trobar mai més
L’any 1949, el pare va conèixer en Pere Casaldàliga, que havia d’acabar essent bisbe al Brasil i un dels líders del moviment anomenat Teologia de l’Alliberament. Estava fent els estudis de Teologat al seminari del Pare Claret, que s’havia inaugurat a Valls feia un any i mig. Havien nascut el mateix any, per la qual cosa van formar part de la mateixa quinta. Un dels joves d’aquella promoció, en Jaume Viñas, era qui el tenia al corrent d’aquesta relació, que va ser viva al llarg de tota la vida.
El contacte va ser breu: algunes trobades al llarg d’un any.
Però el va conèixer en un moment molt especial, i potser per això el seu record va ser tan durador. Quan aquell diumenge els van citar als baixos de l’Ajuntament de Valls per passar llista de tots els joves que entraven a la quinta, feia just tres dies que havien afusellat els condemnats a mort del “Consell de Guerra dels Vuitanta”.
Fos quina fos la implicació del pare en el moviment, signifiqui el que signifiqui ser “un enllaç entre els maquis francesos i els espanyols”, la seva coneixença personal de dos d’aquells homes que acabaven d’afusellar, sobretot d’en Numen Mestre, havia de causar-li un impacte emocional molt important. No sé quina cara podia fer aquell matí de diumenge a les nou, barrejat entre algunes dotzenes de joves amb ganes de gresca perquè se n’anirien a la mili, que era com dir que estaven a punt de travessar la frontera que els separava de la vida adulta, de fer-se homes del tot. Potser era qui en feia més que ningú, de gresca, però la processó havia d’anar per dintre.
Va viure en silenci aquest gran impacte emocional de l’empresonament, la tortura, el judici, les condemnes dels companys, l’afusellament... entre els seus divuit i vint anys d’edat i es va abocar sens dubte a l’organització de les activitats dels quintos per no haver de pensar en una altra cosa. Qui sap quants altres joves estaven igual que ell. I mai no en va parlar.
En Pere Casaldàliga va ser per al pare alguna cosa que mai no he arribat a saber amb detall, però que puc entendre. Segur que li va sobtar conèixer algú de l’Església que no es comportava com l’estereotip que li havien dibuixat i que tantes vegades havia vist prendre cos a la vida quotidiana de la postguerra. Ja no era com els altres quan va passar per Valls.
Les activitats de caràcter cultural, benèfic i d’acció juvenil que van fer aquells quintos durant un any, des del 19 de febrer de 1949, quan els convoquen a l’Ajuntament, fins el març de 1950, són innombrables. Durant dos mesos llargs seguits, el setmanari local, que aleshores era el portaveu de la FET y de las JONS, ressenya una gran quantitat d’actuacions públiques i ciutadanes, que van molt més enllà del que cap altra quinta hagi fet mai a Valls. El pare, com molts altres joves de la seva edat, més grans o més joves, freqüentava aleshores l’anomenada Escola del Treball, que era un dels indrets on sempre, malgrat el franquisme, van aconseguir que es respiressin aires de llibertat. El fet que les celebracions dels quintos incloguin, a més a més del ball, que era l’únic que es feia cada any, recitals de poesia i sainets en català, però també col·lectes destinades a actes de caritat, remarquen la presència d’en Pere Casaldàliga, que ha publicat poesia, entre el grup de quintos. Aquest gran nombre d’activitats i la seva organització, el moment especialíssim en la seva trajectòria vital, explica l’amistat nascuda entre aquells joves i com, al cap dels anys, el pare, marxista i ateu, encara seguia amb interès viu la trajectòria d’un dels impulsors més destacats de la Teologia de l’Alliberament.
