dijous, 30 d’abril del 2009

Animals destructors de lleis, de Ricard Salvat

Quan jo estudiava a la Universitat de Barcelona, a primers dels anys 70 (a la mateixa època que vaig tenir de professor en Ricard Salvat), hi va haver alguns dels meus companys de curs que a primer, segon o tercer de carrera, van deixar els estudis per anar-se'n a treballar en una fàbrica.

Malgrat que ja no eren només els fills dels burgesos els qui arribaven a la universitat, sinó que molts érem de famílies ben pobres, hi havia una certa mala consciència burgesa i una gran mitificació del que aleshores s'anomenava "classe obrera" que explicaven aquestes desercions.

Això és el que li passa al protagonista d'Animals destructors de lleis, en Sandre, que fuig del país i de la dictadura de Franco (es llegeix entre línies), i renuncia a una vida regalada d'universitari per anar-se'n a treballar a una fàbrica d'una gran ciutat alemanya.

Ni la fàbrica ni el país no són el seu lloc, això va descobrint el protagonista al llarg de la novel.la, tot i que allò que havia deixat tampoc no el crida com per impulsar-lo a tornar-hi.

La trama es desenvolupa amb una factura dramàtica i, vista a posterioritat, no desdiu gens de la trajectòria vital que va anar agafant l'autor, que es va decantar d'una manera definitiva pel teatre. És un conflicte de tensions de consciència, més que una trama d'acció, un conflicte de relació entre un grup heterogeni de persones que volen viure de manera transgressora i que coincideixen en un moment donat en una ciutat alemanya, enrunada físicament però no necessàriament moralment (i remuntant econòmicament a base de treballar dur) després de la derrota de la segona guerra mundial. Un conflicte que em recorda el teatre de l'època. Perquè la primera edició de la novel.la, quasi invisible per als lectors, a causa de la censura i les vicissituds editorials que s'expliquen al pròleg d'aquesta edició, és de 1961.

També em recorda l'època una situació que aleshores encara era freqüent i que ara ens escandalitza quan algú diu que d'ha empobrit tant que ha de compartir la seva vivenda amb una altra gent: la dels rellogats.

El protagonista ha llogat una habitació a casa d'una parella jove. I això, jove com és ell també, és un altre element de conflicte.

És un llibre que es llegeix de manera amena, amb la curiositat d'observar un món que va existir, però amb uns problemes existencials que no deixen de ser actuals, malgrat els canvis de matís.

Vam comprar el llibre per sant Jordi. N'havíem parlat per telèfon amb l'autor pocs dies abans que morís: ens havíem citat a la presentació; era un acte que li feia molta il.lusió. Ara el llibre torna a ser a les llibreries. És el moment de fer-lo viure.

dilluns, 27 d’abril del 2009

literatura (text) a la pantalla: quin mal els ulls?

Si en el meu darrer post feia salts digitals d'alegria per la meva primera novel.la en ebook, amb els comentaris que m'hi vau deixar vaig poder observar que hi ha persones reticents a canviar de suport. El sofà, el te, la mitja llum... totes aquestes coses es poden saborejar també amb un ebook, però és cert que l'olor de paper encara no.

Avui pensava en aquestes reticències quan tornava de treballar, al metro, a Barcelona.

Des de fa uns quants mesos que als monitors de televisió penjats al sostre dels vagons de la línia 3 observo que hi ha "textos literaris".

Són textos curts, pretesament literaris, d'autors diversos, que van lliscant per les pantalles i que els usuaris poden anar llegint mentre dura el viatge.

Un dia vaig provar de llegir la pantalla en lloc del llibre que porto sempre a la bossa. Ho vaig trobar incòmode. Només hi caben set o vuit línies a cada pantalla, que sovint trinxen els paràgrafs. Quan puges al metro, trobes l'obra començada i no la veus acabar abans de baixar... a més a més de no saber de qui és ni quin títol té.

El dia que vaig voler llegir, ho vaig haver de fer dreta (asseguda no afigurava les lletres), i vaig acabar amb mal al clatell de tant mirar amunt. I l'obra (al final va resultar un premi de literatura per al metro) era dolenta de solemnitat, per fer avorrir la lectura...

No he tornat a llegir més les pantalles. De vegades hi he fet un cop d'ull, però cap dels intents no m'ha mostrat res que m'enganxés a la lectura. Prefereixo els llibres que em porto jo.

Tampoc no he vist ningú que les llegeixi...

I és que per molt que siguin textos a la pantalla, allò dista molt de ser literatura digital. El suport fa el discurs. No es pot pretendre agafar un text i, tal com està, emetre'l per pantalla en un lloc públic, cada discurs, cada situació comunicativa té les seves regles, cada suport condiciona la forma del contingut...

Deixo un enllaç perquè vegeu com el suport digital canvia fins i tot el concepte de literatura. El que es pot veure a Hermeneia n'és un bon exemple.

Això del metro, amb perdó de qui ho ha pensat i pagat, és una estafa i un atemptat al bon gust.

divendres, 24 d’abril del 2009

"El verí" en ebook


A partir d'ara mateix podreu trobar també la meva novel.la El verí en ebook  

Ja fa temps que les reedicions de les meves novel.les no m'emocionen més enllà del fet de constatar que tinc lectors i lectores (cosa que no és pas poc motiu d'emoció en si mateix).

Aquesta publicació en ebook, però, se situa en la frontera de la revolució tecnològica: des de Gutenberg no hi havia hagut cap altra revolució en la tècnica de transmetre les còpies "impreses" dels textos als lectors.

Amb El verí m'afegeixo a la llista d'autors i títols que volem travessar a cavall del llibre els límits de la modernitat.Cursiva

dijous, 23 d’abril del 2009

Andrea Camilleri, "Foguerada d'agost"

La Foguerada d'agost d'Andrea Camilleri es llegeix, com sempre, amb gust i amenitat. I llisca lleugera, lliure d'enfarfecs, perquè a l'agost, amb la calor, tot són noses. D'aquí que la intriga és força simple, amenitzada per imatges domèstiques que aporten la Lívia, la promesa de Salvo Montalbano, i els seus amics, que tenen una criatura de tres anys realment terrible, que volen passar les vacances vora el mar, a Vigata.

Res no és fàcil. Si no, no hi hauria novel.la. I les vacances ja no són vacances sinó recerca trepidant sota el sol roent del mes d'agost.

M'he fixat, però, en aquest nou relat de Camilleri, assídua com sóc a les seves intrigues del gènere negre, en la dualitat del títol. La foguerada d'agost no es refereix només (que també) a les ardors climàtiques de la Sicília meridional. Es refereix també al que li passa al pobre Montalbano, entrada ja la cinquantena de la seva vida (m'ha fet gràcia perquè som cogeneracionals; ell però, s'aturarà per sempre en aquesta edat a la novel.la i jo m'aniré fent gran). Per tant, el comissari també es troba a l'agost, final de l'estiu i de cap a la tardor de la seva vida. La foguerada l'arreplega indefens, les passions fan el seu fet i ell es presenta davant del lector una mica més despullat que en les altres novel.les. No he pogut evitar un pensament de tendresa i comprensió.

La novel.la té els tocs irònics habituals, les picades d'ullet als detalls més diversos de la cultura (vegeu, sinó, aquest comentari), immersos en una trama aparentment banal però molt ben trenada. Hi he trobat, però, no arreu però sí amb més insistència del que m'hauria agradat, la moralina de la veu narrativa que remuga contra la corupció i el govern. Això està bé (remugar contra la corrupció i el govern) quan ho fa un personatge, o quan el lector ho pot deduir de les coses que llegeix, però el narrador-sermonaire és un senyal de tècnica depassada o un descuid de narrador apressat.

Ara que, com deia Bernardo Atxaga ahir a Barcelona, són ja llunyans aquells temps en què un escriptor s'entretenia anys en una novel.la...

dijous, 16 d’abril del 2009

Jean Rhis, L'ampla mar dels Sargassos

Feia temps que no em quedava tan a gust llegint un dramon com amb L'ampla mar dels Sargassos, de Jean Rhys. La novel.la, excel.lent de factura i de traducció, recrea un escenari de les Antilles a meitat del segle XIX, just després de l'abolició de l'esclavitud, a través de la infantesa i l'adolescència d'un personatge femení que viu unes experiències certament extremes, fins a fer pensar al lector si la bogeria que atribueixen a la seva mare o, al capdavall es pot descobrir en ella, és fruit de la genètica, del medi o del sofriment i la crueltat dels qui abusen de la indefensió d'unes dones fràgils.

És un personatge que, ens avisen a la solapa, l'autora va crear a partir de l'esposa boja (reconstruint infantesa i adolescència) de la cèlebre novel.la Jane Eyre, de Charlotte Brontë.

M'ha meravellat el tròpic, la Jamaica (i el rerafons de la Martinica) exhuberant de vegetació, de colors, de formes, de passions, amb els seus extrems de riquesa i pobresa, una meravella magistralment incrustada a la trama, a través de la configuració dels personatges. Una joia decadent i decrèpita des del moment que els grans terratinents criolls es queden sense les seves legions d'esclaus, un món que ha de trobar altres camins i formes (i ulls i maneres de mirar) de sostenir el prodigi.

Per un moment, sense que hi tingui res a veure, la novel.la m'ha fet pensar en el Viaje a la semilla, un conte magistral del cubà Alejo Carpentier.

L'he devorat. L'alternança dels punts de vista narratius (i de les veus narratives, amb el flux de la consciència i les diverses introspeccions), que incorporava magistralment Faulkner a les seves novel.les, i que sempre he admirat, les practica aquí amb gran eficàcia Jean Rhys (la novel.la és de 1966), i els diàlegs són meravellosos: estalvien grans pans de text descriptiu i narratiu al lector, perquè els personatges aporten directament la informació amb lleugeresa i eficàcia.

Una novel.la excel.lent, fàcil de llegir, amena, que sembla que no sigui res, de tan bona com és, però on pots apreciar tota la bellesa de les grans obres d'art d'aparença senzilla. Allò que és tan difícil: fer que sembli fàcil. I ben traduïda. Tret d'un "caure's" (la gent que es cau en lloc de caure simplement, em fa posar nerviosa) i un "tirar" (per llençar) que m'han fet mal d'ulls. Però fins i tot aquestes petites imperfeccions m'han fet adonar de la solidesa de la feina feta.

dimecres, 8 d’abril del 2009

Notes (II) al "Breviari de ciutadania", de Carles Rahola

Al capítol "La conquesta de la llengua pròpia" (pp. 114 i 115), Carles Rahola escriu:

"...la parla d'un poble és la seva mateixa ànima feta expressió. Sense idioma propi no hi ha pàtria pròpia. Per això els governs de la monarquia atemptaven amb preferència contra la nostra llengua; i, en fer-ho, anaven contra l'arrel mateixa de la nacionalitat".

I més endavant, al mateix article, anota unes frases que s'haurien de llegir en clau de responsabilitat: de la mateixa manera que l'autor fa una crida als joves de 1933, nosaltres lectors d'ara ens sentim concernits per la seva observació, perquè, com a ells, Rahola ens crida a ser responsables del futur.

"La llengua ens imposa uns deures als quals no podem mancar, si volem romandre fidels a l'esperit de la nostra terra: ella ha d'ésser l'instrument adequat de la nostra cultura. Feu-la, doncs, cada vegada més bella, més rica i més apta per expressar totes les idees, tots els coneixements i tots els matisos de l'ànima humana. Ella ens ha fet invencibles en les hores adverses, i, vençuts i tot, era la penyora certa de la victòria ineluctable".
I:
"Si nosaltres [és a dir la seva generació] l'hem reconquerida amb un esforç obstinat i silenciós, ha estat pensant en vosaltres i en els que vindran després. Estimeu-la per damunt de tot, i vulgueu fer-vos-en cada dia més dignes".

Oi que no cal dir res més?

divendres, 3 d’abril del 2009

Notes (I) al "Breviari de Ciutadania", de Carles Rahola

Carles Rahola, al Breviari de ciutadania, s'adreçava als joves de la República. Els mostrava l'herència rebuda i els parlava de la seva responsabilitat en la construcció del futur.

Al capítol "Els homes de la Primera República" (p. 113) els feia memòria de Pi i Margall, Salmeron, Castelar, Figueras, recordant la seva abnegació, la seva austeritat. Escriu:

"Tots ells moren pobres. Hi moren també, després d'una vida de lluites i de penalitats sense fi, aquells catalans que es digueren Josep Anselm Clavé -el músic del poble-, Pere Caimó, Joan Matas, Joan Deu, la vida dels quals fou pròdiga en lliçons d'heroisme republicà."

I afegeix:

"Són tots ells homes al servei de l'ideal que resplendeix en les seves ànimes; no són mai homes al servei d'interessos. Mentre els interessos passen, l'ideal és immortal: un dia o altre triomfa, i amb ell triomfen, més enllà de la vida, absents i presents alhora, els qui l'han estimat, els qui l'han defensat, els qui n'han estat els precursors escollits".

Se m'acudeix que ara que fa setanta anys del seu assassinat, l'exemple d'homes com Carles Rahola és també un repte per a nosaltres i per als joves d'avui.

El que diu Carles Rahola dels líders de la Primera República es pot aplicar a molts homes i dones de la seva generació, però també a molts homes i dones de la generació que va fer possible la restauració de la Generalitat i la recuperació de la democràcia:

"La nostra primera República és, doncs, una alta escola d'honradesa, d'austeritat i de ciutadania, en la qual, després de més de 60 anys, encara podem emmirallar-nos. I aquesta és, fugissera com fou, una de les seves glòries."

Això deia el 1933.

Venim de lluny. De més lluny encara. No és hora de desànims. Ningú no ha dit que fóra fàcil. Carles Rahola hi va apostar la vida.