Carles Rahola, al Breviari de ciutadania, s'adreçava als joves de la República. Els mostrava l'herència rebuda i els parlava de la seva responsabilitat en la construcció del futur.
Al capítol "Els homes de la Primera República" (p. 113) els feia memòria de Pi i Margall, Salmeron, Castelar, Figueras, recordant la seva abnegació, la seva austeritat. Escriu:
"Tots ells moren pobres. Hi moren també, després d'una vida de lluites i de penalitats sense fi, aquells catalans que es digueren Josep Anselm Clavé -el músic del poble-, Pere Caimó, Joan Matas, Joan Deu, la vida dels quals fou pròdiga en lliçons d'heroisme republicà."
I afegeix:
"Són tots ells homes al servei de l'ideal que resplendeix en les seves ànimes; no són mai homes al servei d'interessos. Mentre els interessos passen, l'ideal és immortal: un dia o altre triomfa, i amb ell triomfen, més enllà de la vida, absents i presents alhora, els qui l'han estimat, els qui l'han defensat, els qui n'han estat els precursors escollits".
Se m'acudeix que ara que fa setanta anys del seu assassinat, l'exemple d'homes com Carles Rahola és també un repte per a nosaltres i per als joves d'avui.
El que diu Carles Rahola dels líders de la Primera República es pot aplicar a molts homes i dones de la seva generació, però també a molts homes i dones de la generació que va fer possible la restauració de la Generalitat i la recuperació de la democràcia:
"La nostra primera República és, doncs, una alta escola d'honradesa, d'austeritat i de ciutadania, en la qual, després de més de 60 anys, encara podem emmirallar-nos. I aquesta és, fugissera com fou, una de les seves glòries."
Això deia el 1933.
Venim de lluny. De més lluny encara. No és hora de desànims. Ningú no ha dit que fóra fàcil. Carles Rahola hi va apostar la vida.
