Ametller florits, recordant Maragall

Aquest matí, en un enterrament, una amiga ha llegit el Cant Espiritual, de Joan Maragall. Arribant a casa m'he adonat que florien els ametllers. I de la mà encara de Maragall, m'ha vingut a la memòria la música i la imatge de la seva poesia, ara sí, plenament arrelada a la vida que reneix, cada any, a la sortida de l'hivern. De la manera que ho escrivia Shelley. De la manera que ho escrivia Keats...

Anoto Maragall, per posar lletra a les imatges dels arbres que floreixen ran de les finestres de casa.

L'AMETLLER

A mig aire de la serra

veig un ametller florit.

éu te guard, bandera blanca, 

dies ha que t'he delit!

Ets la pau que s'anuncia

entre el sol, núvols i vents...

No ets encara el millor temps

pro en tens tota l'alegria.

Quan el vent ens ataca

A l'Alt Camp estem acostumats al vent. Bufades intenses, rabioses, ventades sostingudes que duren dies sencers, tres, quatre... una setmana.

De vegades el vent fa mal, arrenca arbres i teulades. Quan els passa als altres, ho contemplem arrupits des de darrere els vidres, ben arrecerats.

Avui el vent ens ha tret del recer per avisar-nos que ens havia tocat a nosaltres. La casa ha tremolat i s'ha tallat internet, el telèfon.

Hem sortit: el pi era al mig del pas, destorbant la sortida, el cable arrencat, la barana esquerdada. Encara sort que només ha esberlat una mica la casa. Més enllà, dos enormes garrofers arrencats han tallat el camí de sortida. Els cotxes hauran de passar camp a través si volen anar o venir... si poden.

El vent continua... els altres pins de davant de casa es balancegen perillosament, ara no tenim llum, s'ha trencat en algun lloc la connexió a la xarxa elèctrica... és el vent a l'Alt Camp. Un veí al qual ens hem acostumat... si no ens toca.