Maria Lluïsa Amorós (2008).
Me’n torno al carrer Kieran (Ed. Barcanova)
Presentació a Reus, Biblioteca Xavier Amorós.
Fa algun temps vaig tenir ocasió de llegir d’una tirada, i per tant amb una visió de conjunt, bona part dels llibres que havia escrit la Maria Lluïsa Amorós. Aquesta no és la manera com la majoria de lectors accedim als llibres. Normalment, la distància entre l’un i altre d’una mateixa autora, d’un mateix autor, ve marcada pel temps que triga a publicar un títol nou, i llavors ja tenim una visió borrosa del que han estat els altres, sobretot pel que fa a les qüestions de tècnica i estil, que, curiosament, són les que fan que un llibre s’aguanti o ens caigui de les mans. Perquè al cap d’un temps d’haver llegit una història, ens queda la impressió d’algun personatge, la força de la peripècia, un gest, una visió de paisatge, la sensació d’haver-hi passat gust, o por, o d’haver-nos emocionat. Que no ens facin dir si estava escrit en primera o tercera persona, si utilitzava el flash back o feia un collage de tècniques d’escriptura, de quina manera i a través de quina visió enllaçava les petites o grans aventures vitals de cada protagonista, que són els recursos, l’argamassa amb la qual es pasta un relat.
Quan vaig llegir d’una tirada l’obra anterior de la Maria Lluïsa Amorós, jo hi buscava només una cosa, perquè havia de cobrir l’encàrrec d’una conferència sobre el tema: hi buscava la presència de Reus en els seus textos. Mai abans no m’havia fixat si Reus hi era o no hi era, perquè aquest no era el tret que m’havia quedat marcat amb força després de la lectura. Després explicaré per què ho dic, això. I quan la vaig resseguir text per text, novel.les juvenils o de totes les edats, em vaig trobar que Reus, el Baix Camp, era la pissarra on s’escrivien els relats de la Maria Lluïsa Amorós. Que hi era present d’una manera inequívoca, amb tots els seus detalls de realisme, però no me n’adonava, de la mateixa manera que quan llegim una frase escrita amb guix en una pissarra (també podria dir a la pantalla de l’ordinador), no ens mirem de què està fet el material de la pissarra si no ens incomoda per llegir, és a dir, si no pren el protagonisme al que hi busquem (si brilla, si no deixa que les paraules es vegin ben guixades, si fa bonys). Si no és que siguem fabricants de pissarres. O crìtics literaris, o conferenciants-articulistes perepunyetes, com en aquell cas em tocava fer a mi.
Quan he llegit aquest llibre que avui presentem, Me’n torno al carrer Kieran, he pensat en aquella conferència i aquell article, que es va publicar en un llibre sobre Reus a la literatura contemporània. Perquè hi he tornat a trobar Reus, els carrers i les places, el centre de secundària, el Baix Camp fins a la platja, la Pineda i el Far de Salou, i fins a les muntanyes de Prades. És a dir hi he trobat la constant del paisatge dels seus relats anteriors. Però l’hi he trobat de la mateixa manera que abans, com la pissarra que dóna contingut al missatge, que el circumda, l’organitza, el fa visible, com l’espai inevitable que es mostra perquè sense aquest espai no hi hauria discurs. Però amb la modèstia de ser només la dimensió necessària com perquè autora i lectors ens hi sentim còmodes.
I aquí és on volia anar a parar: aquest, com els altres llibres de la Maria Lluïsa Amorós, té el mèrit i la gràcia de ser fet des d’aquí i de mostrar aquestes coordenades espai-temps com a indrets inevitables del relat, però d’una manera tan natural que ni tan sols no ens qüestionem des d’on parla. Aquella persona que sigui del Camp de Tarragona, com és ara jo, com vostès, de seguida recorrerà carrers i places, carreteres locals i racons amb els protagonistes. Qui sigui de més lluny, resseguirà aquests carrers com un espai natural inevitable amb la naturalitat del qui espera una història que d’una manera irremissible ha de passar en algun lloc. Vull dir que s’hi sentirà igual de còmode, perquè el recurs està molt ben utilitzat, perquè la tècnica és correcta, i quan la pissarra no brilla ni fa bonys, ens l’empassem sense notar-ho; cosa que no vol dir que no hi hagi hagut feina i enginy per fer que ni brilli ni tingui bonys. Però no l’hi notarà.
És això el que fa que una història sigui acceptada com un relat universal, una història que passa en un lloc però que és absolutament vàlida per a qualsevol altre racó de món perquè allò que hi passa em passa també a mi, passa a la meva gent, forma part dels meus interessos perquè ha aconseguit enganxar-me en la lectura, perquè jo sóc una mica ells i ells són una mica jo.
Aquest és, de fet, el veritable atractiu de les obres de la Maria Lluïsa Amorós. De Me’n torno al carrer Kieran. Amb senzillesa aparent, com aquell qui no diu res, ens fa aparèixer l’un darrere l’altre una galeria de personatges joves molt ben dibuixats, complexos, amb contradiccions i reaccions imprevisibles, que tècnicament s’anomenen personatges rodons, precisament perquè no són esquemàtics, d’una sola dimensió.
El protagonista de la novel.la és en Bru. És major d’edat, divuit anys acabats d’estrenar, i està acabant de liquidar l’adolescència. Com els seus amics, es troba en aquella cruïlla definitiva en què has d’emprendre el camí sense crosses, en aquell moment difícil en què la pots encertar o errar d’una manera quasi definitiva (en aquesta vida només la mort és definitiva, i això també s’hi veu prou clar, a la novel.la), i que per fer-ho estàs ben sol.
És una novel.la de reptes, de personatges que, cadascú a la seva manera, ha de resoldre pel seu compte conflictes que li han de permetre trobar el seu lloc a la vida adulta, però els joves s’adonen, un darrere l’altre, que estan sols per afrontar-los. Els “grans”, la generació dels pares que els sostenia i protegia, en uns casos ha desaparegut físicament, com és el cas d’en Bru, que és orfe des de l’adolescència, en altres casos ha desaparegut darrere els seus propis problemes, com és el cas dels pares d’en Raimon, el seu amic de tota la vida, la seva segona família. O darrere la dinàmica de la vida quotidiana, com és el cas dels pares d’en Sesé, que es pensen que pagant les factures i accedint a tots els seus capricis ja fan el que haurien de fer.
Els joves, doncs, han d’afrontar d’una manera definitiva aquesta situació, han d’interioritzar que la seva vida els pertany i que viure pot ser un joc, però en tot cas un joc amb conseqüències.
No explicaré pas la novel.la, no m’ho perdonaria mai. Però parlaré d’alguns detalls que ens la fan recomanable, que ens indiquen que pot ser una bona lectura per a la gent jove, però també per a la gent gran, perquè a través d’aquesta novel.la els podríem descobrir una mica tal com són.
Com es poden descobrir els mons dels joves? No hi ha manera d’espiar l’interior d’una persona...
El cas és, però, que la tècnica de la primera persona narrativa, el fet que el protagonista orfe conti personalment el darrer estiu d’adolescència com si ens parlés directament, el moment crític en què passa de la protecció a la intempèrie, ens acosta molt més l’interior d’aquest personatge, crea la il.lusió que ens fa una confidència i fa que el lector s’hi pugui identificar. El lector va descobrint, a través de la pròpia descoberta d’en Bru, dels seus dubtes, les seves pors, la descoberta de les seves grans i petites passions, que ja res no tornarà a ser igual, que els jocs d’enamorament adolescent ja no serveixen per enfocar la vida adulta, i que el “sexe, drogues i rock-and-roll”, tal com feia l’expressió de la generació dels seus pares i d’algun altre personatge del relat, són coses que s’han de prendre molt seriosament. No hi falta el conflicte de triangle amorós, que tants maldecaps provoca, i no tan sols en el pas de l’adolescència a l’edat adulta, el conflicte entre estudis, vida professional i vida fàcil, fins i tot se’ns mostra la figura del post-hippy, un home granat que ha anat d’ací d’allà i que torna al seu poblet de muntanya com a darrer reducte on vol intentar portar una forma de vida que l’ha anat desadaptant de la família i la societat. Aquest personatge és un bon mirall del que poden esperar els joves, encara que a casa seva tinguin recursos o propietats que els permetrien viure sense problemes una temporada...
Un dels valors interessants d’aquest llibre és la manera com es planteja que el protagonista s’encari, d’una manera adulta, a la mort dels seus pares i, per tant, a la seva vida. En aquest cas, és interessant destacar que l’Eulàlia, la mare d’en Bru, parla també en primera persona i el seu fill (i els lectors) descobreixen quina va ser la seva descoberta de l’edat adulta a partir d’un diari personal que en Bru descobreix quan comença a regirar armaris i calaixos, és a dir, en el moment que es comença a fer preguntes. D’aquesta manera, passat i present, diferències i semblances malgrat el pas de les generacions, vénen a primer pla de la lectura i són viscudes de manera directa.
Per tant, no només els adolescents actuals són els protagonistes del relat, sobretot en Bru, en Raimon, la Cèlia i en Sesé (que és l’ovella negra de la colla, condició que es traballa a pols cada dia i cada nit que passa), sinó també l’Eulàlia, la mare d’en Bru, mitjançant la tècnica de portar al present, mitjançant els escrits al diari, un present de la generació anterior.
Hi ha tot de recursos que porten els lectors cap a l’indret de les sensacions i els sentiments. Les sensacions a través del cos, del contacte de les pells, del joc amorós, relatat d’una manera explícita però amb una naturalitat que el fa del tot real, la sensació d’independència, a través del gest d’en Bru, que es decideix a instal.lar-se al pis tancat on havia viscut amb els seus paes, i que no havia visitat des de la seva mort: una independència que li comporta l’espai propi, de què parlava la Virgínia Woolf, però també l’assumpció de la solitud. I, des d’aquesta solitud, el projecte de retornar al seu espai vital, des d’on ha decidit construir la seva vida. En aquest cas al carrer Kieran, on l’havia acollit la tia-àvia Àgata fa cinc anys. I sembla que fins ara no ens adonem de com és d’extraordinària aquesta acollida. Però un lloc des del qual no li caldrà renunciar a res, si totes les parts que estan implicades en el joc de relacions responen tal com toca.
No hi falten, tampoc, els conflictes de sentiments. La manera com s’afronten les conseqüències d’un accident, en aquest cas de moto, i com cal jugar entre la pietat, la compassió, l’acceptació, la covardia o la valentia. El lector es veu obligat a seguir en Raimon a l’hospital després d’un gravíssim accident de moto, encara que potser voldríem fer com en Sesé, que no hi vol posar els peus, i es veu obligat a prendre partit sobre el tema. I a prendre partit també en el conflicte de parella dels seus pares, en Josep i la Marta, que ens mostren que els pares no sempre hi són per fer de pares, sinó que de vegades també fan d’adolescents...
No hi falta tampoc el dilema moral que es pot plantejar al capdavall el lector, la lectora, un cop acabat el llibre, que el pot portar a prendre partit per una o altra solució... Ni la idea que, malgrat tot el dolor que hi ha escampat de cap a cap d’aquest estiu de trencaments dels esquemes clàssics, d’aquest estiu que marca un pas de ratlla definitiu, hi ha una manera de buscar camins de llibertat en plenitud. Perquè de vegades, quan un es pensa que està sol i que ho ha deixat tot i el seu destí és la renúncia, s’adona que tampoc no és ben bé així, perquè som també dels altres, dels qui ens estimen, dels qui ens busquen, d’aquells que no es resignen a tancar portes i a aixecar murs encara que sembli molt difícil recórrer camins complicats.
I aleshores hi trobem aquesta idea tant de gent jove d’ara que el futur pot ser a qualsevol banda, perquè en realitat se’l fa un mateix: a l’epoca de la tieta Àgata, la tia-àvia que se’n va anar a Irlanda, al carrer
Kieran de
Cill Chainnigh que per a en Bru sembla vellíssima, però que potser no ho és tant, que s’hi va casar i s’hi va quedar, aquesta fugida era vista com un desarrelament i era viscuda com a tal. A l’època d’en Bru, l’espai és el món i moure-s’hi no és un problema, sinó un goig.
Per a aquelles persones a les quals un llibre porta a un altre, anoto que els ptotagonistes d’aquest llibre són els adolescents d’
Aquella tardor a Leprechaun de la mateixa autora, Cruïlla, El Vaixell de Vapor, 1987। Aquí, evidentment, han crescut i tenen tot un món d’experiències i maduracions al darrere.
És un goig aquest darrer llibre de la Lluïsa Amorós perquè enganxa a la lectura, perquè en algunes pàgines ens té amb el cor encongit per saber com s’ho faran els personatges, en altres els anem seguins amb el pols accelerat, perquè ja veiem que la cosa no pot anar, en altres ens relaxem i fruïm com ells de la delícia dels sentits... un relat que ens implica i no ens deixa indiferents.
Felicitats a la Maria Lluïsa Amorós per aquesta manera aparentment senzilla de contar les històries, una cosa certament difícil, aquesta aparença, aquesta facilitat, que és la que caracteritza el mestratge de les obres ben fetes. I felicitats per haver triat, un cop més, uns personatges i una trama capaços d’implicar-nos, tinguem l’edat que tinguem.
Parla, si em deixeu simplicar, de la idea que en tots els retorns s’acomplexen els designis d’aquells que un dia, foragitats de casa seva, fidels a la memòria de les generacions, es van proposar recuperar el seu indret, encara que unes altres veus els recomanessin l’oblit, encara que la recuperació impliqués tornar a passar una altra vegada pel coneixement i el dolor de la pèrdua.
Us he dit que Sefarad és la pàtria perduda dels jueus, però també que Sepharad és alhora la pell de brau esparracada per la guerra fratricida entre germans. 
Aquí ens adonem de la passió de l’autor pels detalls, la seva visió paisatgística de l’espai, la seva dedicació a l’estudi dels indrets i dels noms de les coses, el seu aprofundiment en 
Aquest és el text de la presentació del llibre al Castell de Falset, que varen organitzar el 
