Hi ha un fragment a l’inici de la novel.la, al memorial que escriu en Samuel Casp per fixar la història que s’anirà passant de pares a fills al llarg de les generacions, que delimita un espai mític. És un espai que al llarg de la novel.la hem de tenir present, perquè és al seu entorn que gira el tema del retorn que li dóna títol (pp. 26-27 i 32-33)
Però la novel.la no tracta només del retorn a aquest indret, que jo vaig visitar amb l’autor i l’Agnès, i el Jordi, on vam resseguir les estrelles del sostre de la cova, i les vam fotografiar després d’una agradable caminada. No explica només com, al cap de les generacions, uns jueus foragitats de diverses pàtries (en realitat una única pàtria sempre), busquen (i troben) l’origen primer dels seus noms de família i de la seva gent, cosa que és possible perquè al llarg dels segles han anat passant de pares a fills la memòria dels orígens.
La novel.la parla de la fugida. I , per tant, de l’exili. Parla del retorn.
Parla, per tant, de la pèrdua. Parla de la nostàlgia i alhora la plenitud de recordar, de posseir a través de l’exercici de la memòria un món perdut, que, per molt que es retrobi, ja s’ha fet irrecuperable. Perquè res no torna d’una manera idèntica, perquè el retorn sempre es consuma després d’un viatge i sovint és el retorn d’uns altres, una altra generació, una gent que més enllà del seu indret s’ha fet més rica amb mirades noves, escoltant veus distintes, estrenyent altres mans.
Parla, si em deixeu simplicar, de la idea que en tots els retorns s’acomplexen els designis d’aquells que un dia, foragitats de casa seva, fidels a la memòria de les generacions, es van proposar recuperar el seu indret, encara que unes altres veus els recomanessin l’oblit, encara que la recuperació impliqués tornar a passar una altra vegada pel coneixement i el dolor de la pèrdua.Encara que, com en Marc Salvador a la novel.la, no s’haguessin proposat de tornar perquè poguessin arribar a creure que aquell lloc d’on havien estat arrencats un dia de la seva infantesa (o de la infantesa del seu poble, tant li fa), ja no existeix.
I, doncs, la història no parla només de jueus.
En aquest sentit, tot i que la primera impressió que em ve al cap al llegir aquesta novel.la és la de Salvador Espriu
Us he dit que Sefarad és la pàtria perduda dels jueus, però també que Sepharad és alhora la pell de brau esparracada per la guerra fratricida entre germans. Sefarad, en tant que espai de lluita fratricida, és a dir de guerra civil i de postguerra, desemboca en aquell món dibuixat en blanc i negre on quasi tot estava prohibit, en què va passar els primers anys de postguerra en Marc Salvador, el fill del republicà Anton Salvador que va haver d’anar a l’exili, passat per camps de concentració i terres forasteres, terres d’acollida a la fi quan va poder recuperar la família. Terres estranyes sempre... on va conèixer un altre home de la diàspora, el músic David Abramov, d’una família de jueus provinents de l’est d’Europa, perseguits pel feixisme, que coincideix amb els Salvador i els exiliats republicans en l’espai de l’exili. I així sorgeix l’amistat en temps difícils i el fet que comparteixen, sense saber-ho, uns orígens remots en aquell indret de Sefarad o, si ho voleu, de l’Edom, d’on un dia van haver de sortir. Fins que en Iossif emprèn el camí del retorn.
Així, l’obra ens mostra, amb una gran riquesa plàstica, aquell món que va sobrevenir a la guerra, on imperava l’odi i la venjança. Però també la solidaritat i els petits detalls de cada dia. Un món antic. Professions, escenes de la vida, eines, estris del camp i de la ciutat, places, cases i carrers, cotxes, maneres de parlar i noms de fonts... una galeria viva d’objectes perduts en la voràgine dels temps, que l’autor recull amorosament de la mateixa manera que Samuel Casp recollia la memòria del seu temps per deixar-lo en herència a les generacions.
Perquè aquest és un món que l’autor de la novel.la, que es converteix, a més a més de ser un relat, en un memorial, vol deixar en herència a les generacions de lectors, a la gran Biblioteca de Babel que és la literatura, tal com recordava Borges, perquè no es perdi.
Aquí ens adonem de la passió de l’autor pels detalls, la seva visió paisatgística de l’espai, la seva dedicació a l’estudi dels indrets i dels noms de les coses, el seu aprofundiment en Un exemple d’aquest món dels gestos i dels oficis... anava a dir perduts (pàg. 100):
Els plaers de la taula, malgrat les estretors: (p. 82)
El retorn a Sefarad és el retorn a aquelles muntanyes roges que es veuen des d’Alforja, des de Vilanova d’Escornalbou, i que l’Agnès i el Miquel em van prendre a pintar un dia. Un enfilall de topònims i antropònims i un recurs de pintor és el fil d’Ariadna perquè la memòria d’un indret no es perdi encara que transcorrin segles
(p. 190-191)
