diumenge, 22 de novembre del 2009

Mari Jungstedt, novel.la negra sueca

Ningú no ho ha vist i Ningú no ho ha sentit són les dues novel.les de Mari Jungstedt que em vaig polir en pocs dies la setmana passada. El Jordi va anar de llibreries i va comparèixer a casa amb una bossa de novel.les negres per llegir al tren i al metro, que estem liquidant a velocitat supersònica.

He de dir que les dues novel.les, que s'assemblen en l'estil, evidentment, perquè són escrites per la mateixa persona, tenen totes dues la qualitat de respondre a una trama interessant narrada amb eficàcia.

Hi he trobat l'escrupolositat que m'admirava de les novel.les d'en Henning Mankell. Aquell mirar i tornar a mirar els detalls, aquell retornar sobre una escena, sobre una pista que no semblava que ho era, aquell gust per la precisió en lloc de fer avançar el relat per la costa de l'acció trepidant...

Passen a l'illa de Gotland, prop de la costa sueca. Cosa que me'ls situa en l'espai per a mi exòtic del nord, però d'altra banda en un horitzó en què tothom es coneix i en què el crim, la venjança, la maldat, són cuinats a foc lent...

A part del relat estrictament criminal, perfectament traçat (encara que no s'escapa de petites lacres comunes en moltes novel.les negres, com són els abusos de les casualitats, o fer sortir un sospitós molt sospitós a les primeres pàgines, que ja endevines que no serà l'assassí per una qüestió òbvia de construcció de la trama), m'ha agradat l'eclosió de la història de dos personatges secundaris, un periodista d'una cadena de televisió sueca (que potser no és tan secundari, perquè acabarà essent cabdal per a la resolució dels casos) i una mestra. Periodista que serveix també per plantejar al llarg del relat l'ètica de la professió.

I també m'ha agradat veure com d'una novel.la a l'altra l'autora arrossega també el conflicte de parella de secundaris (conflicte de triangle, hauria de dir), no resolt ni tancat encara que el cas criminal quedi resolt...

La vida a Gotland llisca més enllà dels episodis de la investigació policial (tot i que els policies també passen d'un llibre a l'altre) i planteja, també més enllà dels temes propis del gènere negre, qüestions com les relacions humanes, el pes de la família, l'amor, la passió, la por... en històries paral.leles, amb el neguit de saber què passarà a la fi amb aquests personatges que es fan propers als lectors i que veuen la seva peripècia, de moment, postposada més enllà d'aquests dos llibres.

Ja estic esperant-ne un de nou per veure, més que a qui maten, com s'arreglen els conflictes de parella.

dijous, 5 de novembre del 2009

Antoni Canu, poeta alguerès

Avui al vespre, al Teatre Cívic de l'Alguer, s'homenatjarà l'Antoni Canu, poeta, que aquest 2009 ha fet 80 anys, i s'hi presentarà un volum d'obra publicada, a cura de Pere Mayans. Com que hi participaré, en qualitat de responsable del govern de la Generalitat de la representació a l'Alguer, reprodueixo algunes de les paraules que hi diré:

Al seu “Quart de lluna”, l'Antoni Canu escriu:

Aquesta nit

voldria ésser

allà damunt

enmig

de les estrelles,

rodolar

amb els astres

en el meu

somni poètic.

Podria parlar d’una nit com aquesta que compartim. Cadascú de nosaltres es pot deixar anar cap a l’espai del somni, del plaer, més enllà de la duresa de la vida quotidiana: aquesta nit, sobre les estrelles. Però per a què aquest plaer de remuntar en el somni? Ah, què hauria de fer, sinó el poeta? Ell diu tot seguit:

Collir

en els prats de llum

les síl.labes

més lluminoses

i plegar-les

a les formes

del meu cant.

I és que trobo aquesta expressió : ”collir en els prats de llum les síl.labes més lluminoses i plegar-les a les formes del meu cant”, un dels motius pels quals ha estat possible que uns i altres avui siguem aquí, a banda i banda d’aquesta mar que ens uneix, ara que aviat farà cinquanta anys del Retrobament.

Trobar les paraules, fer-les poesia. Des de l’alguerès. No es tracta només d’una labor poètica, o estrictament literària: sovint els escriptors, que construieixen l’imaginari, són també els qui acaben proposant els models de la realitat i la construeixen amb la seva veu. Els qui fan possible que una llengua remunti, se salvi, esclati amb totes les seves possibilitats.

No puc deixar de pensar, en paral.lel a la figura de l’amic Antoni Canu, en uns versos (i una actitud vital) de Salvador Espriu. El poeta català escrivia, des de la nit de la dictadura, quan la llengua havia estat prohibida i amagada:

[…] hem viscut per salvar-vos els mots,

per retornar-vos el nom de cada cosa,

Així mateix ha fet l’amic Canu, donant alè poètica i dimensió internacional al seu cant, des de l’alguerès. Retornar el nom de cada cosa als seus, als germans de llengua, que són/som capaços d’entomar aquest llegat, difondre’l i fer-lo créixer. Perquè anomenar la realitat és fer-se’n amo. Deia Espriu que salvava els mots, les paraules,

perquè seguíssiu el recte camí

d’accés al ple domini de la terra.

No és més complicat que pensar que és quan diem les coses pel seu nom, amb la llengua que fem servir cada dia, aquestes coses, aquesta realitat, aquest món en què vivim, el sentim més nostre. I la poesia, la paraula escrita, dóna una dignitat i una dimensió superior a aquesta parla que els nostres avis ja feien servir per anomenar les coses de cada dia.

Plegar les síl.labes més lluminoses a les formes del meu cant, escrivia l’Antoni Canu.

És just reconèixer, en aquesta trajectòria, més enllà del seu alè vital que ha fet possible el doll de poesia en alguerès, que l’ha convertit en una veu sòlida i reconeguda en el marc d’aquesta literatura que s’ecriu en català en països diversos de quatre estats diferents, totes aquelles persones i entitats, institucions, que ho han fet possible.

Segurament no seríem avui aquí sense l’acció de l’Escola d’alguerès Pasqual Scanu, i de n’Antoni Nughes, que un bon dia va convèncer al poeta d’escriure en alguerès. I no només això, sinó que el va estimular amb l’ajut a l’expressió, quan les formes escrites de l’alguerès vacil.laven, després dels anys, dels segles, d’isolament. Amb l’edició, la publicació de les seves obres.

Potser seríem aquí d’una altra manera (perquè la nombrosa colla d’amics del poeta ja haurien trobat la manera de fer-ho), o n’hi hauria uns altres, sense l’acció de la Institució de les Lletres Catalanes, o sense l’amic Pere Mayans, que ha propiciat aquesta edició de l’obra escrita d’Antoni Canu fins a la data, com un regal d’homenatge dels seus amics catalans. O l’amic Joan Elies Adell, director de l’Espai Llull, poeta ell també. A en Claudio Sanna, la Franca Masu, tan generosos en la seva admiració i estimació.