dijous, 28 de gener del 2010

Fòrum sobre "La maleta sarda" al Facebook

És la primera vegada que m'aventuro a una operació com aquesta. Però el cas és que m'he compromès a sostenir un fòrum virtual sobre la meva darrera novel.la a partir de dilluns vinent, dia 1 de febrer, i durant un mes, des del Facebook.

No he creat un espai de fòrums, ni en sé: ho farem des de la pàgina d'esdeveniments del Facebook, l'espai compartit, amb les persones que hi volen participar perquè ja s'hi han inscrit, amb el suport i la complicitat d'aquest bloc. A veure què en surt.
De moment, arrenco amb bones vibracions: m'he trobat un comentari d'un lector al meu post anterior que ja ha acabat de llegir la novel.la i li ha agradat. Diu:


Anònim Anònim ha dit...

Ahir a la nit vaig acabar la lectura de "La Maleta Sarda" i he de dir que m'ha agradat molt. La recomano a tothom. M'ho he passat molt bé. Els personatge tenen molta indentitat, són creïbles del tot, estan molt ben parits. He de dir, també, que els llibres que detallen el que mengen i beuen els personatges m'agraden especialment. I també que m'agraden les novel·les del escriptors i escriptores amb ofici, com és en aquest cas, escrits amb un idioma suculent i autèntic. Per molt anys. (Vicent)

28 de gener de 2010 15:40

Començaré per aquest petit detall: el que mengen i beuen els personatges, que transmet al llenguatge aquesta impressió d'idioma suculent (vull pensar que l'adjectiu va més enllà de la teca).

Al primer capítol, el protagonista, Manu Uriarte, sopa a Perpinyà, en un restaurant de la plaça Aragó (la braseria Viena), mentre fora cau un aiguat. Comença per una amanida de vieires que sempre demano quan vaig a Perpinyà, un plat esplèndid, molt ben preparat en aquest establiment que he freqüentat i que podeu trobar descrit amb tots els plaers que hi detecta el protagonista.

L'àpat no és només al llibre: el podeu buscar a la població, al restaurant i al plat. O preparar-lo a casa si us ve de gust. En alguns mercats (jo les he vistes a la Boqueria) venen unes vieires fresques que fan molt de goig: una mica de mantega, oli d'oliva, suc de llinona... un acompanyament d'enciams i alvocat. Aaaaaah! Bon profit. Vull dir, bona lectura. Un altre dia parlaré d'altres llocs i altres plats. I també parlaré dels vins.

dijous, 21 de gener del 2010

Lectura tardana de "Cims borrascosos"

Fa cosa de tres mesos parlàvem amb la Laura Borràs d'aquestes novel.les "clàssiques", que sovint la gent dóna per llegides perquè formen part d'aquest bagatge comú de l'imaginari literari occidental, però que la majoria de persones en realitat no ha llegit ni llegirà mai. Ja no en tindrem temps. I ella s'oferia a fer un espai de divulgació sobre aquestes novel.les perquè, com a mínim, en sentíssim parlar i sapiguéssim de més a prop de què van...

Jo tenia a l'e-book una versió en francès de Cims borrascosos, de l'Emily Brontë, en traducció de Frédéderic Delebecque de 1925, que es diu Les Hauts de l'Hurlevent. I amunt i avall amb tren, em vaig decidir de llegir-la. El meu francès, tot i no ser gran cosa, és prou millor que el meu anglès. I de la mateixa manera que setmanes abans havia llegit la traducció que Baudelaire havia fet dels contes de Poe (inclosa la seva magnífica introducció crítica), ara em vaig ficar en aquesta aventura.

M'he sorprès jo mateixa, malgrat l'antigor del llenguatge del traductor i d'una part dels arguments de la novel.la (sentimentalisme en les expressions dels personatges, tremolors, desmais i llàgrimes massa exagerats per als gustos actuals), m'he sorprès, dic, del tremp narratiu i la solidesa del relat, capítol darrere capítol. La història de Heathcliff i Catherine, però també el papers de les veus narratives, la continuació de les antigues rancúnies en les generacions posteriors, el muntatge del material narratiu per fer eficaç el relat però també per captar l'atenció del lector, són magnífics.

Sobretot és genial l'inici, quan, morosament, Mr. Lockwood va arrencant l'inici de la història (que entreveu com a possible a partir de les anotacions al marge d'uns llibres, com l'escriptura d'un diari prohibit) a la serventa de la casa. A l'inici ella es comporta com una Xerezada, que va passant el relat d'una vetllada a una altra, amb comptagotes... fins que no ens en podem passar.

Són després els diversos personatges els que van aportant la focalització i el punt de vista... fins a construir la totalitat del relat que interioritza Mr Lockwood, que és qui serveix de pretext i conductor per contar-la, sense concessions en aquest cas a la facilitat argumental.

És una història romàntica, amb dosis fortes d'emocions, paisatges idíl.lics i espai salvatges i cruels (com la gent que hi acaba vivint i dominant), amb personatges refinats enfrontants amb éssers primitius i venjatius. Amors i odis van més enllà de la mort. Fa de bon llegir.

Potser sense la conversa amb la Laura Borràs no m'hi hauria aventurat. Ara n'estic ben satisfeta i us la recomano. En aquesta versió o en qualsevol altra.

dissabte, 9 de gener del 2010

"La maleta sarda" ja és un llibre: del plaer de tenir-lo als dits


Cada llibre nou m'obre un munt d'interrogants, ara no pas sobre mi ni sobre el text (ja està tot dit, tot escrit), sinó sobre els hipotètics lectors.

El triarà algú? Qui el llegirà? Li agradarà? Si algú no l'acaba de llegir, per què el deixa? Perquè s'hi enganxen els que l'acaben? Provocarà plaers? Suscitarà preguntes? Algú s'aturarà a pensar un instant, a partir d'una frase, d'una pàgina, d'un tipus humà? Algú s'hi enfadarà?

Però el que sobretot em provoca cada vegada un llibre nou és l'emoció íntima de la primera vegada, d'un inici. Obrir el paquet, treure el plàstic que n'embolica els exemplars, agafar el llibre i olorar-lo, fullejar-lo, picotejar aquí i allà, per recuperar la memòria de les frases sabudes... dubtar sobre l'inevitable.

Ja no em pertany. "La maleta sarda" ja campa per les seves, criatura, buscant uns ulls, unes mans que l'acullin.

dilluns, 4 de gener del 2010

Record de Pere Anguera


Ha mort Pere Anguera. L'historiador, el savi, l'home compromès, el company de la universitat Rovira i Virgili, l'amic.

Ell va trobar les arrels del meu cognom en un plec de papers mentre preparava la història del Carlisme. Em va dir (em sembla que un dia de calçotada), he trobat el coronel Miquel Aritzeta! Sabia que els meus avantpassats eren carlins, un militar basc que havia anat a parar a Vallbona de les Monges. Ell va reconstruir els ponts de la memòria del meu passat.

Molts més anys enrere, molt abans que parléssim del càncer i de totes aquestes coses, també haviem estat del PSAN. Érem molt pocs, però semblàvem molts. N'hi ha que encara creuen que érem molts... No explicaré detalls d'aquell temps, només un episodi que mai no m'ha marxat de la memòria.

El dia 4 de desembre de 1981, en Pere Anguera va ser detingut amb una colla d'independentistes catalans i el van portar a Madrid per interrogar-lo. Al cap de pocs dies el van deixar anar sense càrrecs, però amb una colla de mastegots. Jo aleshores treballava als informatius de Ràdio Popular de Reus. Feia molt poc temps que els programes informatius eren lliures, desconnectats de l'obligat boletín de noticias de Radio Nacional de España. Recordo que quan ens van dir que el Pere tornava a casa, un equipet de la ràdio el vam anar a esperar per entrevistar-lo. Vam anar fins a Lleida i, a les sis del matí, vam agafar l'exprés que el portava des de Madrid cap a casa. I li vam gravar les primeres paraules després del seu alliberament. Paraules lliures, informatius en llibertat. Érem en Frederic Porta, en Carles Francino, en Ferran Gerhard, en Ferran Calabuig a la part tècnica, i l'Alfonso González a la direcció. Jo hi col.laborava des de Valls.

Recordo que el Pere em va dir, al tren, en aquell exprés de matinada: M'han ensenyat una foto teva. Però la foto era tan dolenta que he pogut dir tranquil.lament que no et coneixia.

Aquests darrers temps, quan sabíem no no se'n sortiria, he estat covarda. I no pas per oblit. Les persones som estranyes i jo no volia veure'l ni sentir-lo morir. Avui recordo tot el que hem compartit. La lluita i l'esperança. I els llibres innombrables per llegir.

diumenge, 3 de gener del 2010

"L'home és un gran faisà en el món", d'Herta Müller

He començat l'any llegint una cosa totalment diferent de com el vaig acabar: en poques setmanes havia enllestit tones de novel.la negra nòrdica (sueca, noruega, danesa, islandesa...). Aquest inici d'any em vaig decantar per un llibre prim de relats de la darrera premi Nobel de literatura, Herta Müller.

L'home és un gran faisà en el món em va sorprendre pel títol (que trobem en una frase d'un dels primers contes) i per l'estranya bellesa quasi onírica dels relats breus que s'encadenen al llarg de les 130 pàgines del llibre.

De seguida veiem que en Windisch, l'home que passa cada dia amb bicicleta, des de fa dos anys, pel costat del monument als morts, és el conductor de la mirada que ens endinsa en l'univers d'una població petita, amb els seus personatges i les seves rutines quotidianes.

Però la manera de mostrar-nos aquest món, bellíssima, ens transmet també la sensació d'inquietud, d'irrealitat, de violència, que ens fa pensar que allò que veiem no és sinó la versió distorsionada d'una realitat cruel d'opressió i de mort, d'enfrontament entre cultures, que la consciència no vol deixar veure obertament, tal com passa en els somnis.

La fàbrica de vidre, amb els seus petits i grans objectes bellíssims, el manicomi, la farinera, el viatge a la ciutat, els túnels i l'estranya manera de viure dels alemanys, el record de la guerra, de Rússia... es converteixen en senyals que el lector va trobant al llarg d'un camí inquietant, que no pot deixar de recórrer fins al final, a través de les petites escenes quotidianes que encadenen en un tot els supervivents d'aquest poble.

En un moment, sense que s'hi assembli, el recull em va fer pensar en la Mercè Rodoreda de Quanta, quanta guerra o de Viatges i flors. O fins i tot algunes pinzellades de La mort i la primavera.

Així com vaig deixar escrit (per a disgust o escàndol d'alguns fidels) que Winesburg, Ohio no m'havia agradat, pretextant que potser era perquè el llegia el tren, m'adono ara, llegint aquest univers quotidià fet de personatges deliciosos (i per tant, d'una factura semblant), del motiu del meu disgust d'aleshores: el costumisme inútil d'aquell, la idea de tenir a les mans un objecte bell i de llegir-lo pel simple plaer de trobar la bellesa.

Aquí la bellesa ens mostra l'horror i la perplexitat de veure com, malgrat totes les morts, hem de continuar vivint. Ens revolta en el nostre intent de mostrar-nos indiferents.