dimecres, 14 d’octubre de 2009

Vaja, a mi no m'agrada tant i tant...

Em van recomanar tant el llibre, la faixa amb frase de Paul Auster és tan contundent, hi ha uns comentaris tan excel.lents pels blocs, que em vaig aferrar a Winesburg, Ohio, de Sherwood Anderson, amb voracitat de vaguista de fam amb la feina acomplerta.

Però... potser és que me l'emporto al tren.

El cas és que trobo que no n'hi ha per a tant. Les petites històries de final inquietant, absurd, aquests personatges singulars d'un món resclosit que viuen els seus somnis com a única realitat possible, aquestes situacions descrites minuciosament com menudes filigranes, la juxtaposició de petits universos en un gran fris d'humanitat... no m'han despertat l'interès que m'imaginava.

Potser, repeteixo, la culpa la té el tren, o el metro, on m'emporto el llibre des de fa dos dies... potser l'hauria de llegir en un lloc recollit, amb un bon whisky i un fons de música... de Duke Ellington?

I no és que no m'agradin els relats antics... la setmana passada estava llegint una versió en francès d'uns relats de Poe traduïts per Baudelaire. I sentia el plaer del llenguatge i el de la història.

En fi, no solc parlar del que no m'acaba d'agradar. Per tant, només parlo de la meva punteta de decepció. Tot i que m'adono que dec ser l'única. Ens van dir que era genial, i tothom li hi troba!

2 comentaris:

L'Espolsada llibres ha dit...

A mi em va encantar... aquell vell des de la finestra que tot ho veu i aquell poble, quins personatges!!! Potser sí que no és un llibre de tren, però vaja sobre gustos...

Jordi ha dit...

Crec que si te'l llegeixes amb calma -no pas en un tren o un supermercat o un circ!- t'adonaràs que és senzillament una meravella.

Podria ser que tothom estigués equivocat però jo no!!!

Vinga, prova-ho.