He començat l'any llegint una cosa totalment diferent de com el vaig acabar: en poques setmanes havia enllestit tones de novel.la negra nòrdica (sueca, noruega, danesa, islandesa...). Aquest inici d'any em vaig decantar per un llibre prim de relats de la darrera premi Nobel de literatura, Herta Müller.
L'home és un gran faisà en el món em va sorprendre pel títol (que trobem en una frase d'un dels primers contes) i per l'estranya bellesa quasi onírica dels relats breus que s'encadenen al llarg de les 130 pàgines del llibre.
De seguida veiem que en Windisch, l'home que passa cada dia amb bicicleta, des de fa dos anys, pel costat del monument als morts, és el conductor de la mirada que ens endinsa en l'univers d'una població petita, amb els seus personatges i les seves rutines quotidianes.
Però la manera de mostrar-nos aquest món, bellíssima, ens transmet també la sensació d'inquietud, d'irrealitat, de violència, que ens fa pensar que allò que veiem no és sinó la versió distorsionada d'una realitat cruel d'opressió i de mort, d'enfrontament entre cultures, que la consciència no vol deixar veure obertament, tal com passa en els somnis.
La fàbrica de vidre, amb els seus petits i grans objectes bellíssims, el manicomi, la farinera, el viatge a la ciutat, els túnels i l'estranya manera de viure dels alemanys, el record de la guerra, de Rússia... es converteixen en senyals que el lector va trobant al llarg d'un camí inquietant, que no pot deixar de recórrer fins al final, a través de les petites escenes quotidianes que encadenen en un tot els supervivents d'aquest poble.
En un moment, sense que s'hi assembli, el recull em va fer pensar en la Mercè Rodoreda de Quanta, quanta guerra o de Viatges i flors. O fins i tot algunes pinzellades de La mort i la primavera.
Així com vaig deixar escrit (per a disgust o escàndol d'alguns fidels) que Winesburg, Ohio no m'havia agradat, pretextant que potser era perquè el llegia el tren, m'adono ara, llegint aquest univers quotidià fet de personatges deliciosos (i per tant, d'una factura semblant), del motiu del meu disgust d'aleshores: el costumisme inútil d'aquell, la idea de tenir a les mans un objecte bell i de llegir-lo pel simple plaer de trobar la bellesa.
Aquí la bellesa ens mostra l'horror i la perplexitat de veure com, malgrat totes les morts, hem de continuar vivint. Ens revolta en el nostre intent de mostrar-nos indiferents.