divendres, 24 de juliol del 2009

L'espasa d'en Soler de Vilardell

Avanço pel Montseny a cavall de la meva novel.la "La porta del Gorg Negre" i, a la recerca d'objectes màgics, vaig a buscar l'espasa d'en Soler de Vilardell, el cavaller de Sant Celoni. No entro en la discussió sobre si l'espasa Vilardella és la mateixa o no que l'espasa Tisó, perquè sembla que són dos objectes diferents, l'una en un museu de París i l'altra a Madrid, però peces mítiques de la història comtal catalana.

La gràcia del cas és aquesta versió celonina de la llegenda de sant Jordi. Molt semblant i alhora amb desenllaç diferent de la llegenda del cavaller de Montblanc.

Al Montseny, qui mata el drac no és un sant, sinó del cavaller de Vilardell. Però, tal com diu la llegenda (en aquest bloc enllaça un document word amb el resum de l'evolució històrica de la llegenda), precisament perquè no era sant, qui sap si per arrogància, un cop mort el drac, els regalims de la sang del monstre que s'escorrien de l'espasa li van ocasionar la mort.

Diu que la culpa la va tenir el recitat del conjur. En lloc de dir

"Espasa de virtut,
braç de cavaller,
has migpartit la roca
i el drac també"

es va equivocar, emocionat, i va dir:

"Braç de virtut,
espasa de cavaller,
has migpartit la roca
i el drac també"

I com que la virtut era a l'espasa i no al seu braç, cataclac!, precisament braç avall li regalima la sang verinosa de la bèstia i el mata. Per pretensiós... No es va poder casar amb la princesa, ni va lligar el drac pel coll com un corderet, tal com va fer el sant Jordi de Montblanc.

Humà, molt humà, aquest cavaller de Sant Celoni empunyant l'espasa Vilardella, de la nostra nissaga comtal, que va tenir a les mans el malaguanyat comte Cap d'Estopes, quan era al castell de la Força de Vilamajor.

diumenge, 19 de juliol del 2009

Albergínies farcides

Hi ha moltes maneres de fer les albergínies farcides. Però avui les preparem tam com me les va ensenyar de fer en Jaume Fuster, que les cuinava a l'estiu a la casa de Biniali. En Jordi, la Maria Antònia Oliver i jo, ens les cruspíem.


Hi ha maneres més ràpides de fer-les. Però no més bones. Diu que són a la manera tradicional mallorquina. En tot cas, mediterrànies cent per cent.






Ingredients per a quatre persones:
quatre albergínies mitjanes del país, tirant a grosses
400 grams de carn (hi poso barreja de pollastre, vedella i porc)
una ceba
herbes (romaní, farigola i llorer) i espècies (pebre, nou moscada, clau) i un parell de grans d'all
un gotet de vi ranci
dos ous
1 kg. de tomàquet
formatge ratllat
sal i oli d'oliva
farina o pa ratllat

Preparació:
S'ha d'anar preparant els ingredients per separat.
S'escalden les albergínies per fer-les toves i es parteixen (també funciona amb uns minuts de microones). Qun són fredes, es buiden amb una cullera per poder-les farcir. Guardeu el que n'heu tret de dintre.

Rostiu la carn amb la ceba, les herbes, les espècies, els grans d'all, el vi ranci, a la manera tradicional (ara no explicaré el rostit). En acabat, traieu-ne les herbes i els alls i trinxeu-ho amb algun artilugi de trinxar (no cal que sigui massa desfet), afegiu-hi el que heu tret de dins de les albergínies i un ou.
Fregiu el tomàquet, feu-ne puré (si el voleu desfet) i guardeu-lo a part.

Amb el trinxat de carn, ompliu les albergínies, ben plenes. Un cop fet, amb molt de compte perquè no caigui el contingut, passeu-les per l'altre ou batut i després el pa torrat i daureu-les a la paella. No cal gaire estona. Aneu-les posant en una plata per anar al forn.
Poseu el tomàquet pel damunt de les albergínies i, pel damunt, el formatge ratllat.

Poseu la plata al forn ben calent, uns 15-20 minuts, sense el gratinador. Cap al final, si el formatge no s'ha enrossit prou, li podeu donar un cop de gratinador.

I ja està.

Són extraordinàries.

Bon profit.

dimarts, 14 de juliol del 2009

Escriure a glops una història del Montseny

Fa dies que no compleixo els meus compromisos de reportar les lectures. I és que encara no faig vacances. I quan arribo a casa poleixo bocins de text d'una novel.la mítica que estic escrivint. Passa al Montseny.

Avui anava cap a Can Prat amb l'Alba, la meva protagonista, que muntava l'euga Urània... i m'ha ocorregut com a l'agrimensor del Castell de Kafka:

Moria el dia, el rellotge devorava implacablement les hores i el sol llampava cap a ponent mentre l’Alba cavalcava cap a can Prat.

Era un mas majestuós, tan gran com can Figueres, flanquejat de corrals i protegit per parets massisses de pedra. S’alçava acastellat al cim del turó que senyorejava el Gorg Negre. Pels petits espiells baixos oberts al mur fortificat s’escapava la claror interior, càlida i rogenca, mentre al seu voltant tot s’anava enfosquint. Feia estona que l’Alba el veia créixer davant dels seus ulls, però no s’hi sentia més a prop. Era com si una mà invisible l’anés apartant així que s’hi acostava.

Penso que no és Kafka (que en un temps vaig llegir molt), sinó que sóc jo, que espero unes vacances que no arriben.
L'escriptura de sobte agafa camins inescrutables...

dimecres, 8 de juliol del 2009

Va de trilogies, Jean-Claude Izzo


Després de Larsson i passant pel darrer Camillieri (que un dia comentaré), he anat a parar a Jean-Claude Izzo. M'he llegit Keops total, mig Xurmo i mig Soleà (perquè em vaig adonar a la pàgina 100 que era el tercer de la sèrie i no el segon), amb traducció del francès de Lluís Maria Todó. Però hi ha qui m'ha passat al davant, hi ha blocs que en parlen.
La primera impressió va ser que no me'l creia: d'una banda, un poli marsellès de barris baixos (tant pels orígens com perquè viu en una mena de barraca a ran de mar), addicte a l'alcohol (una mena de Crumley , i passeu-me la comparació, però me l'ha recordat a estones), i de l'altra banda un refinat lector de poetes, un personatge llegit i sensible a l'alta cultura... a la música popular contemporània, a la bona taula i als bons vins (fins i tot hi trobareu receptes). Riu-te'n del Montalbano!
Després vaig dir, mira, creu-te'l, al capdavall tu mateixa ets professora de teoria de la literatura i entre el teu bagatge lector tens una bona quantitat de versos (encara que en faci servir pocs a les meves novel.les negres). I sí. Funciona. Estic desitjant acabar el segon per reprendre el tercer. Quan els acabi, els comento de tirada, globalment, perquè és així com els hauré llegit, aprofitant llargues tirades de viatges i esperes, en aquest juliol de boires i núvols, de calor intensa a ran de mar, com a la Marsella de Soleà...
Ah, les novel.les són en una editorial d'Andorra, "Límits". Primera vegada que els veig.