diumenge, 21 de març del 2010

Del superflu a la novel.la (I)

Per què descrius amb detall, amb tantes paraules, les escenes de La maleta sarda? No és aquesta una novel.la d'acció?

Aquestes són preguntes que m'han fet sobre la novel.la i de les quals parlaré breument.

La maleta sarda és la història de la recerca d'un quasi incunable i del qui ha estat capaç d'assassinar per obtenir-lo (el culpable). I per tant, em direu, és una novel.la d'acció. Hauria d'anar de dret a la feina. I això no obstant, es demora en innombrables detalls d'ambient.

Ho fa perquè conté històries paral.leles, transversals, personatges que apareixen i creixen i acaben formant part d'una intriga més amplia, d'un enigma irresolt de fa més de cent anys, d'una violència atàvica que plana sobre els personatges des de fa més de dos mil anys en un mateix lloc, fatídicament, tràgicament (en el sentit clàssic de la paraula tràgic).

Detalls, personatges, intrigues múltiples que formen part de la gran intriga, diversitat lèxica i cura en el llenguatge, formen part, doncs, d'una arquitectura complexa que té com a finalitat crear la sensació de món. I que la persona que llegeix el recreï en tota la seva amplitud.

Això, a molts lectors els sedueix, mentre que a altres els impacienta. Cadascú sap el que busca en un llibre.
Llegir (escriure), salveu-me la imatge, es pot plantejar com el moment de sortir de la feina per anar a casa. Puc travessar ràpidament l'espai que em separa del metro, clavant-me trompades contra els turistes badocs que no s'aparten (ves, què miren?), ignorant aparadors, músics ambulants, l'olor de les castanyes torrades o la flaire que s'esmuny del cafè del capdavall del carrer. Potser m'agradaria més un carrer com el de Sant Sever, amb les portalades tancades, sense gent, que el de la Portaferrissa o les Rambles... o una estació de tren quasi buida, impersonal, on puc anar de dret a l'andana sense entretenir-me amb res.

Però tanmateix aquesta densitat de detalls és el que fa atractiu el lloc a uns altres: aquest color, aquesta profusió d'olors, aquest conjunt bigarrat de persones... que envolten la meva dèria (la meva recerca personal) d'arribar aviat a la fi del meu objectiu.

Busqueu una novel.la despullada? Té el seu encant. Jorge Luís Borges escrivia contes esplèndids, concisos, amb poquíssimes frases.

Però si busqueu una novel.la despullada, La maleta sarda no és el vostre llibre. S'assembla més a El nom de la rosa d'Umberto Eco (la comparació és de la Isabel Clara Simó) que a El Inmortal de Borges. Aquí s'arriba a la fi del misteri a través d'una marrada llarga, d'un passeig de plaer, i l'única pressa que suporta la lectura és el desig de recórrer de cap a cap el camí amb l'esperança secreta que no s'acabi.

Recordo la primera vegada que vaig llegir El paral.lel 42, de John Dos Passos. La llibretera ens l'havia venut com una obra mestra. I jo, nerviosa, vaig anar saltant d'una banda a l'altra perquè no entenia perquè l'autor no m'explicava seguit i d'una vegada què caram passava amb l'aventura d'aquella noieta que vivia en un dels pisos del gratacels. I és que el llibre m'ensenyava una altra cosa: l'univers bigarrat i complex en què les històries fragmentades se superposen. Vaig trigar força a descobrir-ne la bellesa i el plaer de recórrer totes aquelles pàgines sense el desfici de tenir-ho tot acabat de seguida.

De tota manera, em sembla que era Paul Valery qui deia que ell mai no escriuria novel.les (i segurament tampoc no les llegiria), perquè no podia suportar la demora que suposa haver-se d'entretenir amb els detalls del pentinat de la senyora baronessa...

Demà parlaré de Barthes, que cita Flaubert i Proust per parlar dels detalls aparentment superflus a la novel.la i de la il.lusió de realitat.

divendres, 19 de març del 2010

El plaer de llegir


Ahir, en l'acte de presentació de La maleta sarda a Barcelona, la Isabel Clara Simó va parlar, entre altres coses, del plaer de la lectura.

Del plaer gratuït, pel gust de llegir i sentir la delectança de veure's arrossegat pàgina a pàgina per un univers que ens sedueix.

Acostumats com estem a justificar tots els instants de la nostra vida, enderiats que tot tingui una explicació i que cada petit gest que fem sigui útil, l'afirmació va sorprendre a alguns presents.

Els llibres han d'ensenyar alguna cosa, deia algú, no podem deixar que els nostres fills arribin a pensar que les fantasies són la realitat...

El plaer de lliscar pàgina a pàgina sense buscar altra cosa que la contemplació. Voleu altra ensenyança de vida més útil? Un comença per tractar-se bé a si mateix... i potser acaba tractant bé els altres!

dimecres, 17 de març del 2010

Dijous, 18 de març, "La maleta sarda" es presenta a Barcelona

Llibreria Ona, 19,30h
Gran Via de les Corts Catalanes, 654
En parlarà l'escriptora Isabel Clara Simó

dissabte, 13 de març del 2010

Un record per a Miguel Delibes





Ahir va morir Miguel Delibes.


Recordo amb un plaer especial les meves primeres lectures d'adolescència, sobretot tinc present Las ratas, un relat que em va fer pensar en una època en què la literatura era alguna cosa que només es contemplava i s'admirava. La seva precisió, el seu mestratge a l'hora de mostrar-nos la duresa (i alhora la senzillesa) del món de la postguerra, aquella Castella de carn i ossos que dista tant de les estampes canòniques que havia estudiat als llibres, em varen obrir camins distints, més lliures (i una mica esgarrifats) a l'hora d'imaginar.

Recomano Cinco horas con Mario, magistral. No només en la tècnica literària (en diverses ocasions l'he utilitzada com a lectura i referent a les meves classes de teoria de la literatura), sinó també en la introspecció dels personatges (de l'ànima de les generacions de la postguerra)... recordo aquell monòleg de la muller Carmen que vetlla el seu marit: el mort... cinco horas... i que en aquest període de la vetlla és capaç d'abocar tota una vida, tot el ressentiment, tot el fel, amb aquella naturalitat amb què es diuen les paraules que ja només són per a una mateixa, però que tanmateix són necessàries... pobre home, pobre diable, que ni tan sols no va ser capaç de comprar-li un sis-cents, o de fer-se del règim (o de la Falange, no ho recordo), tal com feien els marits i pares de família que volien progressar...
Recomano Delibes. Llegim-lo, ara que definitivament ens ha deixat.

diumenge, 7 de març del 2010

Fragment de "La maleta sarda": seguint les traces de la mort

Amb la Montse Serra, que em va entrevistar per a Vilaweb, parlàvem dels fils argumentals de la novel.la. En Manu Uriarte buscava un llibre rar, publicat el 1502 per Johan Rosenbach. Però el Bibliotecari de Nuro li va dir que potser buscava un fantasma... o la mort! Són al cor de Sardenya, a l'espai que l'antropòleg Franco Cagneta va descriure al seu llibre Banditi a Orgosolo (i del qual se'n va fer una pel.lícula)

Fragment de "La maleta sarda":

Imagina’t una data, li va dir en Giacomino amb veu enrogallada, una data: 1903. I un lloc oblidat en la solitud dels mapes, a la muntanya feréstega de la Sardenya interior, molt a prop d’allà on som ara però infinitament lluny dels paisatges plàcids gargotejats per les comoditats de les carreteres i les antenes de la televisió. Has de viatjar amb el pensament fins allà on no van arribar a colonitzar els romans ara fa dos mil anys, una gent indòmita i una terra abrupta, on l’home ha d’esgarrapar a la roca un rosegó de pa, on no pot donar als seus fills sinó el formatge que pot escamotejar al moment de passar comptes amb l’amo, on el bestiar que pastura pertany al padrone, com la vida mateixa del pastor… i la seva mort, oh, la seva mort també, no és més important un pastor que la bèstia que mena!, un lloc on les criatures raquítiques ploren de fam… ho veus? T’ho imagines? Prova-ho, encara que et sigui difícil.

Homes durs, curtits pel sol i pel vent, buscant abric entre el gebre i el gel que esberla les roques, perseguint els prats que fugen quan la calor t’asseca fins a l’ànima. Mira. Són així: dones que han esgotat les llàgrimes i tenen les mans clivellades per la sosa i el fred, la pell fosca pel sol que crema, endurides pel treball. Intenta-ho, t’ho has d’imaginar, perquè d’altra manera res no tindria sentit. Gent senzilla amb un orgull molt gran. Recorda-ho, 1903, han passat segles, però a aquesta gent, encara li queda a les venes algun vestigi de la sang d’un poble molt antic que va alçar els nuraghi, que en va sembrar l’illa, milers i milers de nuraghi, amb la força d’una civilització robusta que cenyia la terra de murades ciclòpies per alçar fortaleses, que tallava la roca fins a fer-ne escales perfectes, pous… que va lluitar amb els egipcis, tal com els vencedors van escriure a les seves cròniques esculpides a la roca del temple funerari de Ramsès III, a Medinet Habu.

Eren els Shardana, pobles del mar, cosins germans dels Pheleset, els filisteus, que es van instal.lar a Palestina. No faig broma. Era gent noble, que sabia lluitar i que sabia patir.

Doncs bé, ara imagina’t el que hi havia aquí el 1903. Un poble antic de pastors indòmits i un nom de poble, Orgosolo. I un home jove. Un clergue, de nom Diego Cossu. Un home intel.ligent i astut. Un home amb estudis, l’únic entre molts. Arrogant. Ric. I bell com Llucifer.


Podeu seguir els comentaris també a través del Facebook.

dilluns, 1 de març del 2010

"La maleta sarda" i els shardana



Va ser l'estiu de l'any 2005, a Santa Cristina (Paulilatino) que vaig decidir la trama de "La maleta sarda". Havia anat de convidada a la festa de l'IRS i vaig passar alguns dies en un indret d'una gran bellesa: al costat d'una antiga població nuràgica, on hi havia un pou sacre (al voltant del qual un grup de teatre va recrear una actuació ritual)...
I sobretot, hi va influir en Franciscu Sedda, amb qui vàrem començar a parlar de semiòtica (i de Iuri Lotman), per acabar amb la que aleshores era la meva darrera novel.la publicada: El llegat dels filisteus (la primera novel.la on surt el Manu Uriarte). Jo li vaig comentar que havia volgut jugar amb l'antiga civilització dels Filisteus (un dels anomenats Pobles del Mar) perquè era la primera cultura a Europa que havia utilitzat l'escriptura, i un "llibre" filisteu era un bon repte per a un llibreter de vell com en Manu Uriarte. Li vaig començar a parlar dels filisteus... i ell em va explicar que els Shardana eren uns altres "Pobles del Mar", com els Filisteus. I em va recomanar la lectura de Shardana, i popoli del mare, de Leonardo Melis. El vaig comprar immediatament.

La meva primera visita a Sardenya havia estat el 1995, quan vaig assistir al col.loqui de catalanística de Càller (Cagliari) i, amb tota una colla de catalans i estudiosos italians (i sards), acompanyats per la Marina Sari (universitat de Sàsser), que ja havia conegut al col.loqui de Roma (setembre de 1982), vam passejar per Sardenya...

Aleshores, doncs, ja havia vist nuraghi, però ara els vaig veure d'una altra manera.

Filisteus, shardana... les seves edificacions enigmàtiques em recordaven els marges i les cabanes de pedra seca de les nostres comarques del Camp de Tarragona, l'interior de Mallorca o de Menorca. L'aridesa de la terra, el clima, els productes de la terra, me'ls acostaven a una realitat molt propera...

Vaig continuar buscant documentació per a una aventura d'en Manu Uriarte, ara ja clarament ancorat a Sardenya. Per culpa (o per causa) de la semiòtica...

Però és que per culpa de la semiòtica he conegut alguns dels que han arribat a ser els meus millors amics... inclòs aquest Manu Uriarte de la segona novel.la (que no serà la darrera, si no hi ha impediments)