Va ser l'estiu de l'any 2005, a Santa Cristina (Paulilatino) que vaig decidir la trama de "La maleta sarda". Havia anat de convidada a la festa de l'IRS i vaig passar alguns dies en un indret d'una gran bellesa: al costat d'una antiga població nuràgica, on hi havia un pou sacre (al voltant del qual un grup de teatre va recrear una actuació ritual)...
I sobretot, hi va influir en Franciscu Sedda, amb qui vàrem començar a parlar de semiòtica (i de Iuri Lotman), per acabar amb la que aleshores era la meva darrera novel.la publicada: El llegat dels filisteus (la primera novel.la on surt el Manu Uriarte). Jo li vaig comentar que havia volgut jugar amb l'antiga civilització dels Filisteus (un dels anomenats Pobles del Mar) perquè era la primera cultura a Europa que havia utilitzat l'escriptura, i un "llibre" filisteu era un bon repte per a un llibreter de vell com en Manu Uriarte. Li vaig començar a parlar dels filisteus... i ell em va explicar que els Shardana eren uns altres "Pobles del Mar", com els Filisteus. I em va recomanar la lectura de Shardana, i popoli del mare, de Leonardo Melis. El vaig comprar immediatament.
La meva primera visita a Sardenya havia estat el 1995, quan vaig assistir al col.loqui de catalanística de Càller (Cagliari) i, amb tota una colla de catalans i estudiosos italians (i sards), acompanyats per la Marina Sari (universitat de Sàsser), que ja havia conegut al col.loqui de Roma (setembre de 1982), vam passejar per Sardenya...Aleshores, doncs, ja havia vist nuraghi, però ara els vaig veure d'una altra manera.
Filisteus, shardana... les seves edificacions enigmàtiques em recordaven els marges i les cabanes de pedra seca de les nostres comarques del Camp de Tarragona, l'interior de Mallorca o de Menorca. L'aridesa de la terra, el clima, els productes de la terra, me'ls acostaven a una realitat molt propera...
Vaig continuar buscant documentació per a una aventura d'en Manu Uriarte, ara ja clarament ancorat a Sardenya. Per culpa (o per causa) de la semiòtica...
Però és que per culpa de la semiòtica he conegut alguns dels que han arribat a ser els meus millors amics... inclòs aquest Manu Uriarte de la segona novel.la (que no serà la darrera, si no hi ha impediments)
