Amb la Montse Serra, que em va entrevistar per a Vilaweb, parlàvem dels fils argumentals de la novel.la. En Manu Uriarte buscava un llibre rar, publicat el 1502 per Johan Rosenbach. Però el Bibliotecari de Nuro li va dir que potser buscava un fantasma... o la mort! Són al cor de Sardenya, a l'espai que l'antropòleg Franco Cagneta va descriure al seu llibre Banditi a Orgosolo (i del qual se'n va fer una pel.lícula)
Fragment de "La maleta sarda":
Imagina’t una data, li va dir en Giacomino amb veu enrogallada, una data: 1903. I un lloc oblidat en la solitud dels mapes, a la muntanya feréstega de la Sardenya interior, molt a prop d’allà on som ara però infinitament lluny dels paisatges plàcids gargotejats per les comoditats de les carreteres i les antenes de la televisió. Has de viatjar amb el pensament fins allà on no van arribar a colonitzar els romans ara fa dos mil anys, una gent indòmita i una terra abrupta, on l’home ha d’esgarrapar a la roca un rosegó de pa, on no pot donar als seus fills sinó el formatge que pot escamotejar al moment de passar comptes amb l’amo, on el bestiar que pastura pertany al padrone, com la vida mateixa del pastor… i la seva mort, oh, la seva mort també, no és més important un pastor que la bèstia que mena!, un lloc on les criatures raquítiques ploren de fam… ho veus? T’ho imagines? Prova-ho, encara que et sigui difícil.
Homes durs, curtits pel sol i pel vent, buscant abric entre el gebre i el gel que esberla les roques, perseguint els prats que fugen quan la calor t’asseca fins a l’ànima. Mira. Són així: dones que han esgotat les llàgrimes i tenen les mans clivellades per la sosa i el fred, la pell fosca pel sol que crema, endurides pel treball. Intenta-ho, t’ho has d’imaginar, perquè d’altra manera res no tindria sentit. Gent senzilla amb un orgull molt gran. Recorda-ho, 1903, han passat segles, però a aquesta gent, encara li queda a les venes algun vestigi de la sang d’un poble molt antic que va alçar els nuraghi, que en va sembrar l’illa, milers i milers de nuraghi, amb la força d’una civilització robusta que cenyia la terra de murades ciclòpies per alçar fortaleses, que tallava la roca fins a fer-ne escales perfectes, pous… que va lluitar amb els egipcis, tal com els vencedors van escriure a les seves cròniques esculpides a la roca del temple funerari de Ramsès III, a Medinet Habu.
Eren els Shardana, pobles del mar, cosins germans dels Pheleset, els filisteus, que es van instal.lar a Palestina. No faig broma. Era gent noble, que sabia lluitar i que sabia patir.
Doncs bé, ara imagina’t el que hi havia aquí el 1903. Un poble antic de pastors indòmits i un nom de poble, Orgosolo. I un home jove. Un clergue, de nom Diego Cossu. Un home intel.ligent i astut. Un home amb estudis, l’únic entre molts. Arrogant. Ric. I bell com Llucifer.
Podeu seguir els comentaris també a través del Facebook.
Podeu seguir els comentaris també a través del Facebook.