Com es pot fer una deliciosa conserva de tomàquet

Molts anys, a l'agost, a casa s'ha fet conserva de tomàquet. Com que aquest any també hem plantat tomaqueres i els tomàquets vénen tots alhora, dolços, madurs i gustosos, hem dedicat el diumenge a fer conserva. És fàcil fer-la, però és entretingut.

Primer, cal collir els tomàquets. Els millors per fer conserva són els de la pera o de bombeta (bombilla). Però també en fem amb tomàquets de l'albercoc (que també en diuen d'en benac).

Després, s'escalden (es posen en una olla al foc fins que arrenqui el bull), perquè així es pelen millor.

Aleshores, es van posant en pots i s'atapeeixen bé. Millor fer sortir el suc abans de tapar-los. NO CAL AFEGIR-HI RES.

Un cop plens i tapats els pots, cal bullir-los cinc minuts al bany maria, drets i completament coberts d'aigua, perquè es faci el buit al pot i es conservi bé. Després es deixen refredar a l'aigua mateixa de bullir els pots.

I ja es poden guardar.

Una bona mesura per saber quins pots de conserva consumim és etiquetar-los abans de guardar-los al rebost. En un paper (normal i corrent, però pot ser tan historiat com es vulgui) hi escrivim l'any. Aleshores, en lloc de pegues o encolats, suqueu el paper en llet i tot seguit enganxeu-lo al vidre. Queda enganxat perfectament i no es desenganxa fins que no renteu el pot o el rasqueu.

Es guarden molt de temps... però el millor és anar-los gastant durant l'hivern, perquè l'estiu següent n'hi torna a haver.

Bona conserva.

En realitat era més entretingut fer conserva de tomàquet anys enrere, quan en lloc d'aquests pots de tapa metàl.lica rodona fèiem servir ampolles de xampany. Aleshores, fer baixar els tomàquets pel coll de l'ampolla era més laboriós (l'empenyíem amb un sarment) i després calia posar-hi una culleradeta de sucre (o bicarbonat) i tapar-ho amb taps de suro, lligats perquè no es destapessin les ampolles a l'hora de bullir-les. Vaig veure que els meus parents de Cuba, anys enrere, feien la conserva en ampolles de cervesa...

La clotxa a la tardor

Tot i que diu que la clotxa es menja pel temps de la verema, nosaltres ens l'hem menjada avui.

La Loreto, que quan hem arribat preparava les arengades, diu que és un menjar de la Terra Alta, però estic segura que passa com amb la calçotada: tot i que és de Valls, ara com ara no ens la podríem pas reservar per a nosaltres sols.

La clotxa, com els calçots, neix com un àpat de pobre, de treballador pagès que aprofita el que té i ho prepara de la millor manera, al camp, perquè la menja li permeti continuar el treball. A Valls sempre hem menjat arengades pel temps de la verema, més que res perquè el salat combina bé amb la dolçor del raïm madur, si pot ser moscatell millor. 

I les acompanyem a amb tomacons fregits, una cabeça d'alls i patates fegides. Per beure, xampany (que el mercat i la correcció lingüística ens obliga a dir cava).

Doncs bé, la clotxa és més o menys això però en auster, i fet en colla, és dir, una menja que comporta una festa col.lectiva, com la calçotada. 

Potser és per això que, encara que no havia tastat mai la clotxa, de seguida m'hi he sentit com a casa.

L'hem preparada així:

Calen pans de pagès mitjans, tallats per la meitat i buidats de molla, que es reserva a part. També una tomaca escalivada per cap (o més, si us agrada molt), uns quants grans d'all escalivats, hi ha qui hi posa ceba escalivada, i un parell d'arengades a la brasa per persona, a les quals traurem les espines un cop cuites. I oli d'oliva de la terra ben bo.

Preparació: es reparteix el tomàquet per tot l'interior de la clotxa i, tot seguit, s'hi afegeixen els alls xafats i l'arengada esmicolada, un bon raig d'oli cru i a tapar la clotxa.

Com que orginàriament el pa podria ser sec, es fa revenir al forn o a la brasa, i així es torra una mica la crosta mentre s'amoroseix el contingut. Nosaltres l'hem fet a la brasa.

Un cop treta la clotxa del foc, s'hi tira un altre raget d'oli cru, per amorosir la molla, i es comença a mosegar per un cantó, mirant de repartir la molla amb el contingut.

Tal com a l'Odissea, qui menja clotxa es menja el plat i tot, perquè el crostó fa de plat.

No cal dir que un menjar així, saladet, fa set, i la companyia d'un vi adequat no és una cosa gens suplementària. Nosaltres ens hem begut uns Pedralets, del Priorat.

Us ho recomano. I us recomano també que feu l'àpat en colla, sense presses i com un pretext per compartir l'amistat.