dimarts, 21 de desembre del 2010

"Retorn a Sefarad", de Miquel Jassans

Fragments de la presentació a Barcelona de la novel.la de Miquel Jassans:



Hi ha un fragment a l’inici de la novel.la, al memorial que escriu en Samuel Casp per fixar la història que s’anirà passant de pares a fills al llarg de les generacions, que delimita un espai mític. És un espai que al llarg de la novel.la hem de tenir present, perquè és al seu entorn que gira el tema del retorn que li dóna títol (pp. 26-27 i 32-33)
Però la novel.la no tracta només del retorn a aquest indret, que jo vaig visitar amb l’autor i l’Agnès, i el Jordi, on vam resseguir les estrelles del sostre de la cova, i les vam fotografiar després d’una agradable caminada. No explica només com, al cap de les generacions, uns jueus foragitats de diverses pàtries (en realitat una única pàtria sempre), busquen (i troben) l’origen primer dels seus noms de família i de la seva gent, cosa que és possible perquè al llarg dels segles han anat passant de pares a fills la memòria dels orígens.
La novel.la parla de la fugida. I, per tant, de l’exili. Parla del retorn.
Parla, per tant, de la pèrdua. Parla de la nostàlgia i alhora la plenitud de recordar, de posseir a través de l’exercici de la memòria un món perdut, que, per molt que es retrobi, ja s’ha fet irrecuperable. Perquè res no torna d’una manera idèntica, perquè el retorn sempre es consuma després d’un viatge i sovint és el retorn d’uns altres, una altra generació, una gent que més enllà del seu indret s’ha fet més rica amb mirades noves, escoltant veus distintes, estrenyent altres mans.

Parla, si em deixeu simplicar, de la idea que en tots els retorns s’acomplexen els designis d’aquells que un dia, foragitats de casa seva, fidels a la memòria de les generacions, es van proposar recuperar el seu indret, encara que unes altres veus els recomanessin l’oblit, encara que la recuperació impliqués tornar a passar una altra vegada pel coneixement i el dolor de la pèrdua.
Encara que, com en Marc Salvador a la novel.la, no s’haguessin proposat de tornar perquè poguessin arribar a creure que aquell lloc d’on havien estat arrencats un dia de la seva infantesa (o de la infantesa del seu poble, tant li fa), ja no existeix.
I, doncs, la història no parla només de jueus.
En aquest sentit, tot i que la primera impressió que em ve al cap al llegir aquesta novel.la és la de Salvador Espriu i la manera com construeix el mite de Sefarad aplicat a la nostra guerra civil, també em ve la formulació que el filòsof alemany Freidreich Nietzsche fa de l’Etern Retorn: la història cíclica, allò que, amb petites diferències, torna a passar una vegada i una altra.


Us he dit que Sefarad és la pàtria perduda dels jueus, però també que Sepharad és alhora la pell de brau esparracada per la guerra fratricida entre germans.
Sefarad, en tant que espai de lluita fratricida, és a dir de guerra civil i de postguerra, desemboca en aquell món dibuixat en blanc i negre on quasi tot estava prohibit, en què va passar els primers anys de postguerra en Marc Salvador, el fill del republicà Anton Salvador que va haver d’anar a l’exili, passat per camps de concentració i terres forasteres, terres d’acollida a la fi quan va poder recuperar la família. Terres estranyes sempre... on va conèixer un altre home de la diàspora, el músic David Abramov, d’una família de jueus provinents de l’est d’Europa, perseguits pel feixisme, que coincideix amb els Salvador i els exiliats republicans en l’espai de l’exili. I així sorgeix l’amistat en temps difícils i el fet que comparteixen, sense saber-ho, uns orígens remots en aquell indret de Sefarad o, si ho voleu, de l’Edom, d’on un dia van haver de sortir. Fins que en Iossif emprèn el camí del retorn.
 Així, l’obra ens mostra, amb una gran riquesa plàstica, aquell món que va sobrevenir a la guerra, on imperava l’odi i la venjança. Però també la solidaritat i els petits detalls de cada dia. Un món antic. Professions, escenes de la vida, eines, estris del camp i de la ciutat, places, cases i carrers, cotxes, maneres de parlar i noms de fonts... una galeria viva d’objectes perduts en la voràgine dels temps, que l’autor recull amorosament de la mateixa manera que Samuel Casp recollia la memòria del seu temps per deixar-lo en herència a les generacions.
Perquè aquest és un món que l’autor de la novel.la, que es converteix, a més a més de ser un relat, en un memorial, vol deixar en herència a les generacions de lectors, a la gran Biblioteca de Babel que és la literatura, tal com recordava Borges, perquè no es perdi.
Aquí ens adonem de la passió de l’autor pels detalls, la seva visió paisatgística de l’espai, la seva dedicació a l’estudi dels indrets i dels noms de les coses, el seu aprofundiment en la història. A estones, en Miquel Jassans que escriu relats i és un pintor esplèndid, que ha publicat diversos estudis d’onomàstica, s’afecciona a l’arqueologia. I d’aquesta manera trasllada facetes de la seva vida a aquest memorial en forma de llibre que novel.la les vides d’uns altres. La pèrdua, la memòria... la paraula perquè no es perdi la traça dels orígens i sigui possible el retorn.
Un exemple d’aquest món dels gestos i dels oficis... anava a dir perduts (pàg. 100):
Els plaers de la taula, malgrat les estretors: (p. 82)
El retorn a Sefarad és el retorn a aquelles muntanyes roges que es veuen des d’Alforja, des de Vilanova d’Escornalbou, i que l’Agnès i el Miquel em van prendre a pintar un dia. Un enfilall de topònims i antropònims i un recurs de pintor és el fil d’Ariadna perquè la memòria d’un indret no es perdi encara que transcorrin segles
 (p. 190-191)

divendres, 19 de novembre del 2010

El pou: mirades que esfereeixen

Parlar amb algú que ha fet la guerra mundial amb els aliats contra els alemanys i després ha fet la guerrilla contra Franco a final dels anys quaranta, requereix deixar de banda prejudicis.
I, sobretot, intentar comprendre les regles del joc.

No era com a la clandestinitat que jo vaig conèixer a primers dels setanta, que ara trobo de paper de seda.

Als meus temps t'arriscaves a anar a la presó, però difícilment a la mort (encara que vaig viure el testimoni de consells de guerra sumaríssims i l'aplicació de diverses penes de mort). El que sobretot havia canviat és que ja no es podia concebir que els "teus" et depuressin... Aquestes eren regles del joc d'un estat de guerra que nosaltres ja no vam conèixer, que personalment em posa la pell de gallina, i que va durar força més que la guerra pròpiament dita.

Transcric aquest bocí d'entrevista, de la documentació que vaig aplegant per escriure la novel.la, quan el vell maquis parla del grup de guerrillers d'en Teixidó, l'hivern de 1946-47. Llavors els d'en Teixidó s'estaven en un mas de prop de la Selva del Camp, al costat del mas Gibert on s'estaven ells. Li demano si és veritat que van intervenir a la voladura de la torre de la llum de Vilaplana, sota la Mussara, tal com algú va dir durant el consell de guerra, i em diu que no, almenys que ell ho sàpiga:

Els d’en Teixidor, aquells van ser… aquells va passar un cas molt curiós. Aquells d’en Teixidor estaven allà quasi camuflats, però no sabíem el grup que era. A més a més no teníem contacte.
No teníeu contacte
Ho sabia jo, que estaven allà dalt, però no… i ho vam saber perquè llavòrens, un dels que van afusellar [es refereix a un dels guerrillers amb qui més tard va coincidir a la presó], un dia va venir, i va matar el jefe, sí, el va matar, i estava enterrat allà en una cova. I quan ens van agafar, allavors, a Barcelona, li vaig dir, qui va ser que va mata’l, dic tu, no?, diu sí. Diu, perquè… se n’anava d’aquí [i s'assenyala la boca] i només volia quartos. Ah!, faig jo. Diu, sí. El vam portar a Barcelona... i allà el van matar
Caram

Sí, no, allà ho feien aixins. Tu destorbaves, fora!

Una altra testimoni de l'època, que aleshores tenia 18 anys, em diu: semblaven bons nois, incapaços de fer aquelles atrocitats que explicaven d'ells els falangistes.

Com més baixo al pou, més m'impressiona el tremp dels personatges que el van anar cavant durant aquells anys. I la manera descarnada, natural, com expliquen coses que la nostra generació mai no va saber que havien existit. Tan a prop i tan lluny alhora.

dimecres, 17 de novembre del 2010

enfondint el pou: la recerca de documentació.

La tasca de recerca i localització de testimonis és una de les més apassionants a l'hora de fer una novel.la.

A l'arxiu del PCE, dipositat a la biblioteca Marqués de Valdecilla de Madrid, trobava unes poques línies que m'indicaven que seguia la bona pista. Eren en un informe redactat a París el 7 d'agost de 1949, de la mà d'en "Víctor", el responsable polític del PSUC a les comarques de Tarragona, que es va salvar per pèls de la "caiguda dels 80", la primavera de 1947:

"vaig organitzar el comitè comarcal a Valls amb contactes a Picamoixons i algun altre lloc. Aquest comitè treballà magníficament en l'ajut i l'apoi al grup guerriller de Carles Valls"

Eren quatre, els guerrillers, encara que de Ginclar n'havien sortit deu, i a Valls n'hi anava un grup de sis, allotjats de primer en un hort del Camí Nou i després a la masia Cardellà. Aquests quatre van ser els que van deixar les traces del pou.

I en Bravo?, vaig preguntar a un d'aquells homes, que encara viu i té una memòria privilegiada. Ah, el Madrilenyo, diu, aquell sempre estava fent el pou...

dimecres, 27 d’octubre del 2010

Joan Solà, l'home que deia les veritats

Avui ha mort Joan Solà. El vaig conèixer a la Facultat de Lletres, l'any 1972, a l'antic edifici de la plaça de la Universitat, en una aula que hi havia just entrant a l'esquerra... Va ser el meu professor de llengua catalana, en un temps que només teníem els apunts de classe, que no podies contrastar als llibres. Sovint li seguia el discurs amb tanta atenció que em descuidava d'apuntar el que deia. Casos de parla, solucions vives, gramàtica, varietats en les maneres de dir segons els llocs, ajustament de la parla a la normativa... i quan acabava el raonament deia: això és així... però també podria ser d'una altra manera: i començava el discurs cap a una altra banda.
Aquesta mena de raonament universitari, que contrastava amb l'actitud de transmetre "veritats" immutables, ens havia de preparar per tenir una actitud indagatòria, una mentalitat oberta, una capacitat per acceptar la innovació en el marc de les estructures de la llengua. Era tota una novetat per a la meva generació, i sovint m'adonava que no en sabia prou per seguir-lo. I, alhora, seguir-lo es feia tan fàcil, perquè el que deia era tan evident!
L'he anat coneixent al llarg dels anys, primer com a mestre, després com a amic, amb l'Adelaida, la Nausica i la Laura, quan anàvem als cursos d'estiu de la Porciúncula, a Mallorca, nosaltres, amb el Jordi, la Laia i el Pol.
En Joan s'ha consolidat com una fita, sovint incòmoda, per a l'estatus acadèmic, institucional, polític... fins que s'han hagut de rendir tots a la seva tenacitat. Ni els reconeixements ni els premis, tots molt merescuts, però, no han aconseguit estovar-lo ni estovar-li la veu, en defensa d'una llengua, la nostra, afeblida, i no pas per la gramàtica, sinó per la manca d'un estatus polític que la deixi moure's en llibertat. Ha estat un home batallador, que cantava les veritats, que no s'acontentava de les xifres oficials d'èxits ni de les estadístiques que ens diuen que bé que estem parlant en català en un país tenallat per tantes mancances i prohibicions.
Però en Joan Solà era també l'home divertit de les xefles i les tertúlies de sobretaula. L'home intrèpid que va anar al París-Dakar, l'excursionista, l'home sense limitacions ni límits, el pare que adorava les seves filles, el savi despistat, l'home capaç de fer humor sobre un cos que de mica en mica li anava fallant.
El recordo de les calçotades, tants hiverns, quan ell i l'Adelaida obsequiaven els amics que ens reuníem a menjar calçots amb el pastís enorme d'anniversari. Recordo aquelles tertúlies inacabables de sobretaula, amb el Quim Mallafrè i la Carme, uns altres de la Porciúncula, fixos a la masia... Dels articles, dels llibres...
No conec ningú com ell, cap altre martell de la consciència dels ciutadans i dels polítics. Tant de bo la seva memòria ens serveixi de guia.

dilluns, 23 d’agost del 2010

Com neix una novel.la: "El pou"

La fase més apassionant de l'escriptura d'una novel.la és aquella en què el relat es va forjant a la imaginació. De sobte, a partir d'un detall insospitat, comença a prendre cos un món: un estat de coses, unes persones, un univers i, sobretot, un conflicte: allò que fa necessàries preguntes i respostes, allò que ho trasbalsa tot.

Així està començant a néixer "El pou".

El pou va aparèixer un any de pluges excessives enmig de la vinya, entre unes tires de macabeu i uns moscatells joves. Els meus pares el van tapar després d'unes paraules breus, just per situar-lo en una època que la gent no tenia ganes de recordar.

Han passat els anys. Trenta... quaranta. Els qui van fer el pou són tots morts. La vinya fa temps que ja no hi és. Però les cicatrius de la història mai no s'esborren i uns brots de vinya borda reviuen entre la pomera i l'albercoquer.

Aquest estiu, mentre navegava per internet, amb la idea de fer un relat breu sobre els silencis de la nostra postguerra, el pou ha tornat a aparèixer. I al seu darrere, les preguntes que jo hauria pogut fer si hagués sabut què preguntar quan els qui vivien tenien les respostes.

Ara ve, doncs, la fase de documentació. La reconstrucció d'un món, amb les persones, els neguits, les il.lusions i les pors. I tornar a imaginar la història tal com potser un dia va ser... encara que potser no arribaré a descobrir-ne tots els detalls, perquè el silenci tossut de dues generacions de persones  segur que haurà esborrat molts ecos.

Però les traces que la vida deixa sobre la terra són com signes escrits en llibres oblidats que esperen un lector. Sóc lectora compulsiva, des que en tinc memòria. Vull escriure la història d'aquest silenci. Vull llegir el llibre dels signes oblidats i provar d'explicar-lo.

Inicio una fase de recerca, llibres, arxius, documents amagats. Furgo a la memòria. I van apareixent les persones, els paisatges, l'època de la por i del valor... al fons, la masia on visc, on vaig néixer, on van construir el pou, que durant uns mesos va unir un grup de persones que no es coneixien i va decantar per sempre les seves vides futures.

dimecres, 14 de juliol del 2010

dissabte, 10 de juliol del 2010

Manifestació a Barcelona

Avui ens n'anem a Barcelona a manifestar-nos.

Per la dignitat de Catalunya, per la llibertat, per la sobirania.

Contra l'arbitrarietat d'uns senyors que no ha elegit ningú i que es veuen amb potestat de reescriure les lleis que han aprovat els parlaments i han refrendat el poble en referèndum.

Contra l'arbitrarietat d'unes senyories caducades que ens volen fer vestir amb el mapa d'Espanya que va dibuixar Franco.

La foto és el passat. Hi tornem perquè volem el futur!

dilluns, 5 de juliol del 2010

Mankell, una mirada a l'Àfrica

Aquests dies he acabat de llegir L'ull del lleopard, de Henning Mankell. Fantàstica. Fins ara només li havia llegit les sèries policíaques, i desconfiava d'una altra mena de relats. Havia fet la prova amb en Camillieri i la seva literatura diguem-ne sense gènere em va decebre perquè no em va interessar.

Aquí, se'ns conta l'aventura vital d'un suec vulgar, Hans Olofson (dic vulgar perquè no té cap qualitat per damunt de la mediocritat dels qui no triomfen en res a la vida) que se'n va a l'Àfrica, a Zàmbia, fugint d'ell mateix. Mai no aconsegueix escapar-se'n del tot (com no ho havia aconseguit el seu pare, llenyataire alcohòlic, somniant el moment de tornar a fer-se a la mar amb un vaixell de debò, no pas la miniatura que guarda en un prestatge de la seva cambra desastrada). Vol fer realitat el somni de la noia sense nas... i enceta el malson dels colons blancs en terra de negres, enmig d'una gent que no entenen, en una simbiosi carregada de racisme, entre gent que es necessita, s'odia i busca el futur entre supersticions, corrupció, il.lusions i mort. Allà, dia a dia, durant quasi vint anys, empeny una granja que dóna feina a un miler de persones i menjar a un bon tros del país. El clima, la malària, la gent, l'amistat... impossible!, les ganes de construir alguna cosa enmig de la debacle, al preu si cal de la pròpia vida. La pluja, el fang... i el somni del lleopard, astut, capaç de vèncer la trampa que entre tots han parat...

Havia llegit nombrosos llibres sobre Àfrica. Recordo, amb més plaer, Risa africana, de Doris Lessing (esplèndida traducció de Marta Pessarrodona), L'edat de ferro, de Maxwell Coetzee, Jo tenia una granja a Àfrica, d'Isak Dinessen (Karen Blixen)... N'he llegit més, però aquests són els que m'han deixat alguna cosa després de llegir-los.

He de dir que L'ull del lleopard és una d'aquestes novel.les magnífiques, que t'acosta a la feblesa i la grandesa de l'aventura humana que és viure, i al gran misteri que és per als qui ens ho mirem des de fora l'Àfrica negra. Un llibre que no deixa indiferent i que en molts moments fa posar la pell de gallina.

divendres, 25 de juny del 2010

El Retrobament amb l'Alguer, 50 anys després (2)





Ja som a l'Alguer. I, tal com imaginava, no hi ha temps de tancar-se a escriure el bloc, tot és al carrer, el contacte humà és massa important per compartir-lo amb l'escriptura.


Aporto fotografies, retalls de realitats viscudes amb emoció, mentre al carrer continua la meravella d'una nova redescoberta entre germans de parla a banda i banda de la mar.







Carme Dalmau ha rebut els homenatges adreçats a l'amic Pere Català Roca, el seu espòs, que va ser l'ànima del retrobament d'ara fa 50 anys





Detalls d'actes diversos fets al llarg de la nit del dia de sant Joan i del dia 25... i queda encara la tarda/nit


Pasqual Mel.lai i Conrad Valls, parlen dels seus records del Retrobament de 1960



Joan Mayoral fotografia els detalls del Retrobament de 2010

dimecres, 23 de juny del 2010

El Retrobament amb l'Alguer, 50 anys després (1)

(Foto de Conrad Valls)
Enguany fa 50 anys del "Viatge del Retrobament". Era l'any 1960. Franco era viu i era viva la dictadura. Pocs mesos abans s'havien produït els fets del Palau de la Música. A finals d'agost, més d'un centenar de persones, a bord del vaixell "Virginia de Churruca", amb la mare de Déu de Montserrat a coll (la Moreneta aplanava aleshores moltes fronteres de censura), se'n van anar a retrobar-se amb els seus germans algueresos, una gent de Sardenya que també parlava català.

Va impulsar aquell viatge el fotògraf i historiador Pere Català Roca (a la fotografia, amb la càmera a coll).

Avui a la nit una altra colla de catalans emprendrem un nou "Viatge del Retrobament".

Aquesta vegada, en Pere ja no ens hi pot acompanyar. Però hi haurà la Carme Dalmau, la seva dona, i una bona representació de la seva família. També gent de les ciutats agermanades d'Encamp i Tarragona.

Des de l'Alguer anirem fent la crònica d'aquesta trobada, emotiva, sentimental, cultural. Però també amb vincles en l'àmbit de les relacions econòmiques. Perquè no és només el sentiment el que ens fa germans, sinó les ganes de ser-ho, perquè tenim una sèrie de projectes que podem compartir.


D'aquí a poques hores ens embarquem, aquest cop no necessitem la justificació de la censura i no hi portarem cap marededéu. Demà al matí, al port de l'Alguer, els germans de Llevant esperaran, com aleshores, amb joia, els seus germans de Ponent.

dissabte, 12 de juny del 2010

"La maleta sarda" i les teories de la lectura

Una vegada hi havia una mestressa que havia criat un gos. N'estava orgullosa i se'n va anar al mercat per oferir-lo. Quan feia una estona que hi era, va passar un jove i li va dir: bona dona, me'l deixeu provar, aquest gos? Com que el brivall feia cara de bona persona, la mestressa li va dir que sí. Al cap del dia, el jove va comparèixer amb el gos i li va dir: llàstima, semblava un bon gos, té planta, però no serveix. Com que no serveix?, va respondre la mestressa. No, allà on un altre de la seva mena em troba un cistell de tòfones, aquest només me n'ha portat tres o quatre.
La dona es va quedar pensant. Ni tan sols no va tenir esma de dir al jove que no li havia pas ofert un buscador de tòfones.
La setmana següent va tornar al mercat. Se li va acostar una parella, que va estar fent festes al gos durant una bona estona. Se'l van endur i el van passejar tot el dia. Al vespre l'hi van tornar. S'hi havien divertit. Trobeu que és un bon gos?, els va preguntar. Ells van somriure. Ni idea, nosaltres no hi entenem de gossos.
Al mercat següent la dona va tornar a portar el gos. Tenia pressa per col.locar-lo, encara que li dolia desprendre-se'n. Un home gran li va demanar si li deixava provar-lo, i la mestressa s'hi va avenir. A primera hora de la tarda li va tornar la bèstia: és un mal pigall, li va dir, enlloc de guiar la meva mare, que és cega, s'entreté a llepar-li les mans...
La mestressa tampoc no va tenir esma de dir-li que no l'havia ensinistrat com a pigall, però que era carinyós, dòcil, fidel i tenia una bona estampa... Tampoc no va gosar a descriure'l més, perquè li havia dit el de les tòfones que un gos es guanya la seva qualitat d'animal de categoria no pel que en digui un altre, sinó pels seus actes. I potser era veritat.
Al mercat següent, va veure, un darrere l'altre, diversos pretendents del gos que el descartaven: quin és el seu pedigrí?, no em servirà pas per guanyar un concurs de races. Menja massa, segur, deia un altre, em serà molt car de mantenir. Trobo que corre poc, amb ell mai no guanyaré la cursa al canòdrom...
La dona estava abatuda. Aquell pobre gos potser no servia per a res...
Aleshores va tornar a passar aquella parella que s'hi havia divertit. Anaven amb una àvia i dos vailets. S'hi van aturar una estona a fer festes a l'animal. Es van tornar a divertir. A la fi la mestressa els va dir: trobeu que és un bon gos? I ells li van respondre: no ho sabem, nosaltres no hi entenem, de gossos.
Això se'm va acudir després de llegir la crítica de dijous passat al suplement de Cultura del diari "Avui", signada per Pere Antoni Pons. Una crítica honesta i respectuosa, sens dubte, no hi ha res a dir. Vaig pensar en les teories de la lectura, que explicava a les meves classes a la universitat. I vaig recordar el conte de la dona i el gos.

diumenge, 6 de juny del 2010

Notes a partir d'"El xal", de Cynthia Ozick

Fa setmanes que vaig llegint (ja me'ls acabo) els llibres fantàsticament editats del Cercle de Viena. El Jordi, un bon dia, els va comprar tots, potser cansat de tants llibres d'aquells que se't desmunten als dits. Cadascun d'aquests volums de la col.lecció s'ofereix als lectors com una petita joia. Alguns títols m'ho han semblat. A part que la cura en l'edició i la selecció d'autors i obres és una cosa que s'agraeix.
Aquesta setmana em vaig prendre a París El xal, de Cynthia Ozick, i la lectura d'aquest parell de relats curts de factura meravellosa, inquietant, em va fer pensar en la pregunta que em van fer en un IES de Malgrat de Mar: has escrit o escrius sobre la teva vida a les novel.les?

Ràpidament, immediatament, vaig respondre que no, que de cap manera. La meva vida és prou vulgar i corrent com perquè algú es pugui interessar per una història que vagi sobre mi... i si m'hi posés, el cert és que no sabria què explicar. Jo explico vides d'altra gent, retalls robats de realitats o d'invencions que prenen vida a les pàgines, vaig dir. Aquestes històries són també la meva vida, perquè he passat prou hores, dies, setmanes, de vegades anys, amb aquesta gent que m'ha arribat a ser tan entranyable com la meva mateixa vida: són dies i dies de posar-me a la seva pell, d'imaginar el que senten, el que veuen, el que miren, de fer-los parlar, plorar, estimar, embogir...

A El xal, el lector ho veu tot (ho sent tot) a través de la Rosa, una dona nascuda a Varsòvia, que, a diferència dels gats (diu ella) només té tres vides: l'abans, que no és sinó un somni; el durant (que en realitat no és vida); i el després, que no és sinó una broma.

Les imatges delicades, descarnades, ens mostren al primer conte una part del "durant" de la Rosa (l'instant que la Magda surt del xal per "volar" com una papallona cap a la mort) en un camp de concentració. I al segon conte, un retall del després, aquesta broma viscuda sota el sol roent de Miami molts anys més tard, en un barri poblat de vells desubicats, sota el sol roent, en l'absurd (o la follia) d'una vida que fa temps que ha perdut el seu sentit. Un cop més, aquí, el vell xal, li mostra a la Rosa la impossibilitat de retenir la Magda, de retenir la vida...

Poques vegades tantes coses s'han explicat en tan poques pàgines. Ja ho deia el semiòleg Iuri Lotman: aquest és el poder de l'art. Mostrar en poques pàgines tota la profunditat que necessitaria d'uns quants volums escrits de la mà d'un professional de la psicologia.

Qui necessita explicar la pròpia vida? L'important és aquesta capacitat de seduir algú amb una història que pot imaginar com a certa. Qui sabrà mai si ho és? Quan vaig publicar L'herència de Cuba, un crític (Valentí Puig) va venir a dir que no tenia glamour, que li faltava aquell punt d'heroisme que no tenia cap dels meus personatges, tan pobres, en un ambient tan vulgar d'arròs covat... No, no en tenia gens, de glamour, perquè era la història certa dels meus avis, que van viure prou tragèdies i misèria, com la major part dels immigrants que lluny de casa no es fan rics! Però no vaig dir aleshores que era una història de persones reals. Hi ha gent que, en llegir-la, ha plorat. La meva mare va plorar quan la va llegir, perquè parlava dels seus pares i d'ella mateixa. Això fa millor o pitjor un llibre?

La manera de dir. Les emocions atrapades en el llenguatge. Recuperades en la lectura.

Aquesta és la grandesa de la literatura. I dels grans escriptors. Com la Cynthia Ozick.

dissabte, 29 de maig del 2010

Quan l'escriure et fa perdre l'escriure

Tenia el bloc abandonat. Me n'adonava. Veia cada dia mil vegades, des de les finestres d'internet, aquella imatge fixa que em parlava d'un bloc congelat en un post de fa setmanes.
Se m'havien acabat les lectures?
Vaja, no! Llegeixo cada dia. Al tren, al metro, a casa. He devorat un munt de llibres, els uns més sòlids, els altres més insubstancials. Fins i tot he participat en actes parlant de llibres i de lectures...
Se m'havia acabat la força per escriure?
No, caram! A la feina escric (coses de la feina) cada dia. A les hores lliures, fa temps que enfilo (i intento no perdre el fil) una novel.la èpica per a lectors joves.
D'avui no passo, m'he dit aquest matí, quan posava l'olla al foc per avançar el dinar ( a les 11h tinc el doble de tennis de fa un munt d'anys).
I mentre pensava de quina manera trobaria una justificació per a la meva absència, m'ha vingut l'explicació. Perquè a mesura que se m'acudien bocins, flashos de temes, em trobava amb una idea fixa que no em permetia avançar: com ho puc fer per explicar el pobre cavaller Soler de Vilardell, enfollit, lluitant contra una força que el supera? I com puc transmetre la seva angoixa perquè d'aquesta prova que li ha deparat el destí, en depèn no només la seva felicitat personal (la dona que estima) sinó fins i tot, potser, la pau de tot un poble?
Ah!, m'ha vingut al cap un cel de roig furiós i el volar de milers de criatures menudes... els esclats de les tempestes elèctriques d'estiu, la força d'una espasa descomunal...
Veieu? És per això que no refresco el bloc.
M'encanto en aquella història èpica que té nom, personatges, accions...
Quan vagarejo, encara que passegi amb els gossos, miri aparadors a la sortida de la feina, navegui per internet, assaboreixi el lleure dels dies de festa... el cap em retorna a aquell fil poderós que teixeix la trama d'una novel.la. S'activa el mecanisme automàtic de defensa del món imaginari que vaig bastint lentament en una època que jo sé que puc escriure molt poc, massa poc.
I escric a retalls, a bocins, a estripades, en racons robats a altres lleures: el bloc.
Ara ho sé: l'escriure m'ha fet perdre l'escriure... i és ara que puc enfilar quatre lletres que ho expliquen.

dimecres, 21 d’abril del 2010

Els paisatges de Camillieri a "La pista de sorra"


Un dels records agradables del nostre viatge a Sicília va ser la cordialitat dels sicilians del sud quan ens manifestàvem lectors entusiastes d'Andrea Camillieri. Ens van indicar rutes literàries, ens van servir menjars i vins saborosos, ens van explicar el sentit d'alguns topònims secrets que l'escriptor dóna en clau a les seves novel.les i que ells coneixien perfectament... i vam seguir algunes de les rutes de novel.les que havíem llegit.





Ara, en tenir a les mans "La pista de sorra", em retorna a la memòria Porto Empedocle (Marinella?), a la marina d'Agrigento, prop d'on s'alça el turó dels Temples. I recorro a les fotos que en vaig fer per anar situant l'itinerari del comissari Montalbano, acompanyat per en Fazio.

-On anem?
-De visita a la vall dels Temples... (p. 108)

I certament hi van, i el narrador explica que la visita s'ha de fer a peu però que com que ells són policies la poden fer amb cotxe.

-Au, comencem per dalt de tot -indicà el comissari-, i a mesura que els visitem anirem baixant.
Després d'aparcar el cotxe pujaren a peu fins al temple que quedava més amunt de tots.
(p. 116-117)

I comença la ruta, copiada de la guia turística que els dos policies s'acaben de comprar.

La mateixa ruta que vam fer nosaltres: el temple de Juno Lucina, de l'any 450aC, el de la Concòrdia, el d'Hèrcules...


A poc a poc, se'ns va fer fosc... i els temples destacaven imponents contra el foc i sang, porpra i violeta de la posta.

diumenge, 11 d’abril del 2010

Francesc Roca. Exposició "Lletres" : invitació a la mirada (I)

Ahir a Valls, al Claustre de l'Hospital i a "Sal grossa", es va inaugurar l'exposició de fotografies de Francesc Roca "Lletres". Tal com va explicar l'autor, és l'homenatge a un temps i a un lloc, a través de la imatge. És l'homenatge a la lectura, als llibres, a les persones que els han fet (escrits i impresos) i a aquelles persones que en fan possible la vida, perquè els llegeixen.

Lletres, doncs, és el punt de partida per un recorregut vital (a partir dels anys de contacte de l'autor amb la imprempta), un recorregut amb imatges repartides en dos espais d'exposició. Una invitació a la mirada, a la complicitat en la lectura, a una percepció interpretativa que va més enllà del que tenim davant dels ulls, perquè és una proposta per a la interpretació, per a la participació.

En l'acte de la presentació d'ahir, en què varen intervenir unes quantes persones, vaig remarcar dues coses:

La primera, que l'autor, fent una cita explícita a Vilaniu (la novel.la de Narcís Oller que se centra en Valls), ens oferia un altre Vilaniu cent vint anys més tard. Un Vilaniu, el d'ara, que recorre a la complicitat entre els llenguatges pero que també, com aquell, recorre un temps i unes maneres de fer, uns indrets i uns personatges de Valls, que els forans podran llegir com espais o com a tipus, però amb els quals la gent de Valls podem provar de fer la lectura lúdica de provar de localitzar, perquè tenen referents ben visibles a la realitat.

La segona cosa que vaig dir és que faria una invitació des del meu bloc (i des del Facebook) a tota la gent de Valls que hi té espai obert, per participar en aquest joc de mirades que l'exposició ens proposa.

Al Claustre de Sant Francesc, en uns quants plafons, ja hi ha el que n'han dit uns quants alumnes de l'institut de secundària Narcís Oller. Ara també hi podem dir la nostra des dels blocs, des de la xarxa... i potser parlar d'aquesta experiència col.lectiva a la propera Trobada de Blocaires de l'Alt Camp.

Els vallencs de l'època de Narcís Oller es van sentir "mal retratats" en aquell discurs de novel.la realista. Com ens retrata ara Francesc Roca?

Qui s'hi anima?
El meu proper escrit al bloc el dedicaré a aquells fragments que m'han captat la mirada en un primer cop d'ull.
Juguem?

dimecres, 7 d’abril del 2010

Breu història de l'Alguer

Avui he participat en la presentació del llibre d'Antonio Budruni Breu història de l'Alguer, publicat per l'Abadia de Montserrat.
Aquest any, que en fa cinquanta que Catalunya i l'Alguer celebraven el seu Retrobament, apareix la versió sarda de les relacions agredolces que Catalunya i Sardenya van mantenir des de l'Edat Mitjana... fins després de la Nova Planta, el 1720.
Un llibre que s'ha de llegir per saber la versió de l'altre.
En Joan Mayoral, que era al Museu d'Història de Catalunya on s'ha fet la presentació, ens ha fet aquesta magnífica fotografia a l'autor i a mi.

diumenge, 21 de març del 2010

Del superflu a la novel.la (I)

Per què descrius amb detall, amb tantes paraules, les escenes de La maleta sarda? No és aquesta una novel.la d'acció?

Aquestes són preguntes que m'han fet sobre la novel.la i de les quals parlaré breument.

La maleta sarda és la història de la recerca d'un quasi incunable i del qui ha estat capaç d'assassinar per obtenir-lo (el culpable). I per tant, em direu, és una novel.la d'acció. Hauria d'anar de dret a la feina. I això no obstant, es demora en innombrables detalls d'ambient.

Ho fa perquè conté històries paral.leles, transversals, personatges que apareixen i creixen i acaben formant part d'una intriga més amplia, d'un enigma irresolt de fa més de cent anys, d'una violència atàvica que plana sobre els personatges des de fa més de dos mil anys en un mateix lloc, fatídicament, tràgicament (en el sentit clàssic de la paraula tràgic).

Detalls, personatges, intrigues múltiples que formen part de la gran intriga, diversitat lèxica i cura en el llenguatge, formen part, doncs, d'una arquitectura complexa que té com a finalitat crear la sensació de món. I que la persona que llegeix el recreï en tota la seva amplitud.

Això, a molts lectors els sedueix, mentre que a altres els impacienta. Cadascú sap el que busca en un llibre.
Llegir (escriure), salveu-me la imatge, es pot plantejar com el moment de sortir de la feina per anar a casa. Puc travessar ràpidament l'espai que em separa del metro, clavant-me trompades contra els turistes badocs que no s'aparten (ves, què miren?), ignorant aparadors, músics ambulants, l'olor de les castanyes torrades o la flaire que s'esmuny del cafè del capdavall del carrer. Potser m'agradaria més un carrer com el de Sant Sever, amb les portalades tancades, sense gent, que el de la Portaferrissa o les Rambles... o una estació de tren quasi buida, impersonal, on puc anar de dret a l'andana sense entretenir-me amb res.

Però tanmateix aquesta densitat de detalls és el que fa atractiu el lloc a uns altres: aquest color, aquesta profusió d'olors, aquest conjunt bigarrat de persones... que envolten la meva dèria (la meva recerca personal) d'arribar aviat a la fi del meu objectiu.

Busqueu una novel.la despullada? Té el seu encant. Jorge Luís Borges escrivia contes esplèndids, concisos, amb poquíssimes frases.

Però si busqueu una novel.la despullada, La maleta sarda no és el vostre llibre. S'assembla més a El nom de la rosa d'Umberto Eco (la comparació és de la Isabel Clara Simó) que a El Inmortal de Borges. Aquí s'arriba a la fi del misteri a través d'una marrada llarga, d'un passeig de plaer, i l'única pressa que suporta la lectura és el desig de recórrer de cap a cap el camí amb l'esperança secreta que no s'acabi.

Recordo la primera vegada que vaig llegir El paral.lel 42, de John Dos Passos. La llibretera ens l'havia venut com una obra mestra. I jo, nerviosa, vaig anar saltant d'una banda a l'altra perquè no entenia perquè l'autor no m'explicava seguit i d'una vegada què caram passava amb l'aventura d'aquella noieta que vivia en un dels pisos del gratacels. I és que el llibre m'ensenyava una altra cosa: l'univers bigarrat i complex en què les històries fragmentades se superposen. Vaig trigar força a descobrir-ne la bellesa i el plaer de recórrer totes aquelles pàgines sense el desfici de tenir-ho tot acabat de seguida.

De tota manera, em sembla que era Paul Valery qui deia que ell mai no escriuria novel.les (i segurament tampoc no les llegiria), perquè no podia suportar la demora que suposa haver-se d'entretenir amb els detalls del pentinat de la senyora baronessa...

Demà parlaré de Barthes, que cita Flaubert i Proust per parlar dels detalls aparentment superflus a la novel.la i de la il.lusió de realitat.

divendres, 19 de març del 2010

El plaer de llegir


Ahir, en l'acte de presentació de La maleta sarda a Barcelona, la Isabel Clara Simó va parlar, entre altres coses, del plaer de la lectura.

Del plaer gratuït, pel gust de llegir i sentir la delectança de veure's arrossegat pàgina a pàgina per un univers que ens sedueix.

Acostumats com estem a justificar tots els instants de la nostra vida, enderiats que tot tingui una explicació i que cada petit gest que fem sigui útil, l'afirmació va sorprendre a alguns presents.

Els llibres han d'ensenyar alguna cosa, deia algú, no podem deixar que els nostres fills arribin a pensar que les fantasies són la realitat...

El plaer de lliscar pàgina a pàgina sense buscar altra cosa que la contemplació. Voleu altra ensenyança de vida més útil? Un comença per tractar-se bé a si mateix... i potser acaba tractant bé els altres!

dimecres, 17 de març del 2010

Dijous, 18 de març, "La maleta sarda" es presenta a Barcelona

Llibreria Ona, 19,30h
Gran Via de les Corts Catalanes, 654
En parlarà l'escriptora Isabel Clara Simó

dissabte, 13 de març del 2010

Un record per a Miguel Delibes





Ahir va morir Miguel Delibes.


Recordo amb un plaer especial les meves primeres lectures d'adolescència, sobretot tinc present Las ratas, un relat que em va fer pensar en una època en què la literatura era alguna cosa que només es contemplava i s'admirava. La seva precisió, el seu mestratge a l'hora de mostrar-nos la duresa (i alhora la senzillesa) del món de la postguerra, aquella Castella de carn i ossos que dista tant de les estampes canòniques que havia estudiat als llibres, em varen obrir camins distints, més lliures (i una mica esgarrifats) a l'hora d'imaginar.

Recomano Cinco horas con Mario, magistral. No només en la tècnica literària (en diverses ocasions l'he utilitzada com a lectura i referent a les meves classes de teoria de la literatura), sinó també en la introspecció dels personatges (de l'ànima de les generacions de la postguerra)... recordo aquell monòleg de la muller Carmen que vetlla el seu marit: el mort... cinco horas... i que en aquest període de la vetlla és capaç d'abocar tota una vida, tot el ressentiment, tot el fel, amb aquella naturalitat amb què es diuen les paraules que ja només són per a una mateixa, però que tanmateix són necessàries... pobre home, pobre diable, que ni tan sols no va ser capaç de comprar-li un sis-cents, o de fer-se del règim (o de la Falange, no ho recordo), tal com feien els marits i pares de família que volien progressar...
Recomano Delibes. Llegim-lo, ara que definitivament ens ha deixat.

diumenge, 7 de març del 2010

Fragment de "La maleta sarda": seguint les traces de la mort

Amb la Montse Serra, que em va entrevistar per a Vilaweb, parlàvem dels fils argumentals de la novel.la. En Manu Uriarte buscava un llibre rar, publicat el 1502 per Johan Rosenbach. Però el Bibliotecari de Nuro li va dir que potser buscava un fantasma... o la mort! Són al cor de Sardenya, a l'espai que l'antropòleg Franco Cagneta va descriure al seu llibre Banditi a Orgosolo (i del qual se'n va fer una pel.lícula)

Fragment de "La maleta sarda":

Imagina’t una data, li va dir en Giacomino amb veu enrogallada, una data: 1903. I un lloc oblidat en la solitud dels mapes, a la muntanya feréstega de la Sardenya interior, molt a prop d’allà on som ara però infinitament lluny dels paisatges plàcids gargotejats per les comoditats de les carreteres i les antenes de la televisió. Has de viatjar amb el pensament fins allà on no van arribar a colonitzar els romans ara fa dos mil anys, una gent indòmita i una terra abrupta, on l’home ha d’esgarrapar a la roca un rosegó de pa, on no pot donar als seus fills sinó el formatge que pot escamotejar al moment de passar comptes amb l’amo, on el bestiar que pastura pertany al padrone, com la vida mateixa del pastor… i la seva mort, oh, la seva mort també, no és més important un pastor que la bèstia que mena!, un lloc on les criatures raquítiques ploren de fam… ho veus? T’ho imagines? Prova-ho, encara que et sigui difícil.

Homes durs, curtits pel sol i pel vent, buscant abric entre el gebre i el gel que esberla les roques, perseguint els prats que fugen quan la calor t’asseca fins a l’ànima. Mira. Són així: dones que han esgotat les llàgrimes i tenen les mans clivellades per la sosa i el fred, la pell fosca pel sol que crema, endurides pel treball. Intenta-ho, t’ho has d’imaginar, perquè d’altra manera res no tindria sentit. Gent senzilla amb un orgull molt gran. Recorda-ho, 1903, han passat segles, però a aquesta gent, encara li queda a les venes algun vestigi de la sang d’un poble molt antic que va alçar els nuraghi, que en va sembrar l’illa, milers i milers de nuraghi, amb la força d’una civilització robusta que cenyia la terra de murades ciclòpies per alçar fortaleses, que tallava la roca fins a fer-ne escales perfectes, pous… que va lluitar amb els egipcis, tal com els vencedors van escriure a les seves cròniques esculpides a la roca del temple funerari de Ramsès III, a Medinet Habu.

Eren els Shardana, pobles del mar, cosins germans dels Pheleset, els filisteus, que es van instal.lar a Palestina. No faig broma. Era gent noble, que sabia lluitar i que sabia patir.

Doncs bé, ara imagina’t el que hi havia aquí el 1903. Un poble antic de pastors indòmits i un nom de poble, Orgosolo. I un home jove. Un clergue, de nom Diego Cossu. Un home intel.ligent i astut. Un home amb estudis, l’únic entre molts. Arrogant. Ric. I bell com Llucifer.


Podeu seguir els comentaris també a través del Facebook.

dilluns, 1 de març del 2010

"La maleta sarda" i els shardana



Va ser l'estiu de l'any 2005, a Santa Cristina (Paulilatino) que vaig decidir la trama de "La maleta sarda". Havia anat de convidada a la festa de l'IRS i vaig passar alguns dies en un indret d'una gran bellesa: al costat d'una antiga població nuràgica, on hi havia un pou sacre (al voltant del qual un grup de teatre va recrear una actuació ritual)...
I sobretot, hi va influir en Franciscu Sedda, amb qui vàrem començar a parlar de semiòtica (i de Iuri Lotman), per acabar amb la que aleshores era la meva darrera novel.la publicada: El llegat dels filisteus (la primera novel.la on surt el Manu Uriarte). Jo li vaig comentar que havia volgut jugar amb l'antiga civilització dels Filisteus (un dels anomenats Pobles del Mar) perquè era la primera cultura a Europa que havia utilitzat l'escriptura, i un "llibre" filisteu era un bon repte per a un llibreter de vell com en Manu Uriarte. Li vaig començar a parlar dels filisteus... i ell em va explicar que els Shardana eren uns altres "Pobles del Mar", com els Filisteus. I em va recomanar la lectura de Shardana, i popoli del mare, de Leonardo Melis. El vaig comprar immediatament.

La meva primera visita a Sardenya havia estat el 1995, quan vaig assistir al col.loqui de catalanística de Càller (Cagliari) i, amb tota una colla de catalans i estudiosos italians (i sards), acompanyats per la Marina Sari (universitat de Sàsser), que ja havia conegut al col.loqui de Roma (setembre de 1982), vam passejar per Sardenya...

Aleshores, doncs, ja havia vist nuraghi, però ara els vaig veure d'una altra manera.

Filisteus, shardana... les seves edificacions enigmàtiques em recordaven els marges i les cabanes de pedra seca de les nostres comarques del Camp de Tarragona, l'interior de Mallorca o de Menorca. L'aridesa de la terra, el clima, els productes de la terra, me'ls acostaven a una realitat molt propera...

Vaig continuar buscant documentació per a una aventura d'en Manu Uriarte, ara ja clarament ancorat a Sardenya. Per culpa (o per causa) de la semiòtica...

Però és que per culpa de la semiòtica he conegut alguns dels que han arribat a ser els meus millors amics... inclòs aquest Manu Uriarte de la segona novel.la (que no serà la darrera, si no hi ha impediments)

divendres, 26 de febrer del 2010

"La maleta sarda" i el diàleg entre les escriptures

Avui, en un llarg viatge amb tren, llegia un recull d'articles en homenatge al gran mestre de la literatura comparada Claudio Guillén, i en un text de Glyn Hambrook (p. 91) he llegit unes paraules de Guillén que m'han fet pensar en la manera com vaig pensar, compondre i escriure "La maleta sarda".
Deia Guillén:
"Las relaciones internacionales en el campo literario, son muchas veces las que un escritor mantiene consigo mismo". D'aquesta manera, l'escriptor es converteix en una mena de mediador (o intermediari) entre literatures.
He escrit algun dels temes de "La maleta sarda" amb la mirada posada en altres llibres d'altres llengües i d'altres cultures, a més a més de la meva (d'aquest temps i d'altres èpoques).

Una de les línies de la novel.la és la trobada d'una colla d'artistes que aleshores eren joves a Nuoro (Sardenya)  al final de la primera dècada del s. XX per escriure entre tots històries sobre un tema comú. Eren Víctor Català, Grazia Deledda, l'advocat i poeta Sebastiano Satta i l'escultor Francesco Ciusa. Ciusa acabava de guanyar (a la realitat) la biennal de Venècia amb una escultura escruixidora: "la madre dell'ucciso" (la mare del noi assassinat, que adjunto en fotografia) en un indret en què en sabien prou d'aquestes coses. Víctor Català i Grazia Deledda, amb una prosa riquíssima i magnífica, cadascuna a la seva manera, eren capaces de mostrar la bellesa dels detalls i dels ambients, la sensualitat de les descripcions, amb la brutalitat i crueltat pròpia dels medis rurals on gent primària i endarrerida era sotmesa a tota mena de passions primitives. I de dolor. I de mort. Llegim, només (ho tenim més a mà), "Solitud". Sebastiano Satta, el poeta, el prohom, s'aprestava a exercir com a advocat d'una de les causes de sang entre famílies més notables del seu temps...
En el rerafons d'aquesta trobada imaginària per escriure, per crear (per dibuixar, per pintar), hi ha l'altra trobada (mítica) de Byron i els Shelley, amb la presència de l'escriptor menor Polidori, a Ginebra per escriure històries de  terror (d'on va sortir l'esplèndid Frankenstein; en parla la també magnífica pel.lícula sobre el tema de Gonzalo Suárez "Remando al viento").

Però en l'horitzó d'aquesta trobada d'artistes que jo convoco a Nuoro hi pesa l'existència d'una altra escultura, primitiva, de l'època nuràgica, que representava una dona amb el seu fill mort, feta dos mil anys abans que la de Ciusa (i que ell aleshores encara no coneixia). Fatalitat? Premonició?

El tema de la mare que ha de plorar el seu fill mort brutalment és recurrent al llarg dels segles, dels mil.lenis. Però també al llarg de les llengües i de les literatures. Per això els relaciono i els ajunto a "La maleta sarda".

Però aquests artistes, reunits per crear conjuntament sobre el terreny una obra d'art, que volien escriure una història, no van ser capaços de fer-ho. Alguna cosa terrible va passar que els va interrompre l'escriptura... En van quedar només uns quants fulls esparsos, aplegats en una maleta... (una maleta on, després, hi van anar a parar més coses).

Per saber què va passar, haureu de llegir la novel.la.

I per cert, ¿com li deien a la ciutat de Nuoro en aquella època que hi coexistien, entre altres, Deledda, Satta, Ciusa...? Ho trobareu a Internet... o a la meva novel.la.

Podeu respondre aquí o al Facebook