Una vegada hi havia una mestressa que havia criat un gos. N'estava orgullosa i se'n va anar al mercat per oferir-lo. Quan feia una estona que hi era, va passar un jove i li va dir: bona dona, me'l deixeu provar, aquest gos? Com que el brivall feia cara de bona persona, la mestressa li va dir que sí. Al cap del dia, el jove va comparèixer amb el gos i li va dir: llàstima, semblava un bon gos, té planta, però no serveix. Com que no serveix?, va respondre la mestressa. No, allà on un altre de la seva mena em troba un cistell de tòfones, aquest només me n'ha portat tres o quatre.
La dona es va quedar pensant. Ni tan sols no va tenir esma de dir al jove que no li havia pas ofert un buscador de tòfones.
La setmana següent va tornar al mercat. Se li va acostar una parella, que va estar fent festes al gos durant una bona estona. Se'l van endur i el van passejar tot el dia. Al vespre l'hi van tornar. S'hi havien divertit. Trobeu que és un bon gos?, els va preguntar. Ells van somriure. Ni idea, nosaltres no hi entenem de gossos.
Al mercat següent la dona va tornar a portar el gos. Tenia pressa per col.locar-lo, encara que li dolia desprendre-se'n. Un home gran li va demanar si li deixava provar-lo, i la mestressa s'hi va avenir. A primera hora de la tarda li va tornar la bèstia: és un mal pigall, li va dir, enlloc de guiar la meva mare, que és cega, s'entreté a llepar-li les mans...
La mestressa tampoc no va tenir esma de dir-li que no l'havia ensinistrat com a pigall, però que era carinyós, dòcil, fidel i tenia una bona estampa... Tampoc no va gosar a descriure'l més, perquè li havia dit el de les tòfones que un gos es guanya la seva qualitat d'animal de categoria no pel que en digui un altre, sinó pels seus actes. I potser era veritat.
Al mercat següent, va veure, un darrere l'altre, diversos pretendents del gos que el descartaven: quin és el seu pedigrí?, no em servirà pas per guanyar un concurs de races. Menja massa, segur, deia un altre, em serà molt car de mantenir. Trobo que corre poc, amb ell mai no guanyaré la cursa al canòdrom...
La dona estava abatuda. Aquell pobre gos potser no servia per a res...
Aleshores va tornar a passar aquella parella que s'hi havia divertit. Anaven amb una àvia i dos vailets. S'hi van aturar una estona a fer festes a l'animal. Es van tornar a divertir. A la fi la mestressa els va dir: trobeu que és un bon gos? I ells li van respondre: no ho sabem, nosaltres no hi entenem, de gossos.
Això se'm va acudir després de llegir la crítica de dijous passat al suplement de Cultura del diari "Avui", signada per Pere Antoni Pons. Una crítica honesta i respectuosa, sens dubte, no hi ha res a dir. Vaig pensar en les teories de la lectura, que explicava a les meves classes a la universitat. I vaig recordar el conte de la dona i el gos.
