Notes (II) al "Breviari de ciutadania", de Carles Rahola

Al capítol "La conquesta de la llengua pròpia" (pp. 114 i 115), Carles Rahola escriu:

"...la parla d'un poble és la seva mateixa ànima feta expressió. Sense idioma propi no hi ha pàtria pròpia. Per això els governs de la monarquia atemptaven amb preferència contra la nostra llengua; i, en fer-ho, anaven contra l'arrel mateixa de la nacionalitat".

I més endavant, al mateix article, anota unes frases que s'haurien de llegir en clau de responsabilitat: de la mateixa manera que l'autor fa una crida als joves de 1933, nosaltres lectors d'ara ens sentim concernits per la seva observació, perquè, com a ells, Rahola ens crida a ser responsables del futur.

"La llengua ens imposa uns deures als quals no podem mancar, si volem romandre fidels a l'esperit de la nostra terra: ella ha d'ésser l'instrument adequat de la nostra cultura. Feu-la, doncs, cada vegada més bella, més rica i més apta per expressar totes les idees, tots els coneixements i tots els matisos de l'ànima humana. Ella ens ha fet invencibles en les hores adverses, i, vençuts i tot, era la penyora certa de la victòria ineluctable".

I:

"Si nosaltres [és a dir la seva generació] l'hem reconquerida amb un esforç obstinat i silenciós, ha estat pensant en vosaltres i en els que vindran després. Estimeu-la per damunt de tot, i vulgueu fer-vos-en cada dia més dignes".

Oi que no cal dir res més?

Notes (I) al "Breviari de Ciutadania", de Carles Rahola

Carles Rahola, al Breviari de ciutadania, s'adreçava als joves de la República. Els mostrava l'herència rebuda i els parlava de la seva responsabilitat en la construcció del futur.

Al capítol "Els homes de la Primera República" (p. 113) els feia memòria de Pi i Margall, Salmeron, Castelar, Figueras, recordant la seva abnegació, la seva austeritat. Escriu:

"Tots ells moren pobres. Hi moren també, després d'una vida de lluites i de penalitats sense fi, aquells catalans que es digueren Josep Anselm Clavé -el músic del poble-, Pere Caimó, Joan Matas, Joan Deu, la vida dels quals fou pròdiga en lliçons d'heroisme republicà."

I afegeix:

"Són tots ells homes al servei de l'ideal que resplendeix en les seves ànimes; no són mai homes al servei d'interessos. Mentre els interessos passen, l'ideal és immortal: un dia o altre triomfa, i amb ell triomfen, més enllà de la vida, absents i presents alhora, els qui l'han estimat, els qui l'han defensat, els qui n'han estat els precursors escollits".

Se m'acudeix que ara que fa setanta anys del seu assassinat, l'exemple d'homes com Carles Rahola és també un repte per a nosaltres i per als joves d'avui.

El que diu Carles Rahola dels líders de la Primera República es pot aplicar a molts homes i dones de la seva generació, però també a molts homes i dones de la generació que va fer possible la restauració de la Generalitat i la recuperació de la democràcia:

"La nostra primera República és, doncs, una alta escola d'honradesa, d'austeritat i de ciutadania, en la qual, després de més de 60 anys, encara podem emmirallar-nos. I aquesta és, fugissera com fou, una de les seves glòries."

Això deia el 1933.

Venim de lluny. De més lluny encara. No és hora de desànims. Ningú no ha dit que fóra fàcil. Carles Rahola hi va apostar la vida.

Breviari de ciutadania, de Carles Rahola

Fa poc més d'una setmana l'amic Josep Maria Terricabras m'obsequiava amb el volum Breviari de ciutadania. La pena de mort a Girona, de Carles Rahola, amb un estudi preliminar del mateix Terricabras. L'historiador de Girona Genís Barnosell en parlava al seu bloc.

Carles Rahola va ser assassinat, ara fa setanta anys, a la tàpia del cementiri de Girona. D'aquest fet i dels punts més destacats del seu ideari ens podem assabentar en les pàgines inicials en què en Josep Maria Terricabras situa el personatge en el context cultural i polític de l'època.

De mica en mica allunyat de Nietzsche, malgrat els noucentistes i el mateix Eugeni d'Ors, Carles Rahola es construeix a si mateix com un home de sólides conviccions ètiques i una gran dimensió moral, entre altres coses, a través de la publicació de "El Autonomista".

Si amenes són les pàgines inicials, i instructives, tal com sabia de la prosa didàctica de Terricabras, les pàgines de Rahola, que no coneixia en absolut, m'han meravellat.

És cert que es tracta d'un dels estils més àgils i més bells que he llegit en assaig català (malgrat el temps transcorregut el seu llenguatge no se'ns fa gens arcaic). Però també és cert que al darrere d'aquesta fluïdesa del llenguatge hi ha una solidesa de pensament i de valors que me'l fa del tot contemporani.

Recomano la seva lectura. No com la d'un clàssic, que ens parla des del passat amb els valors de sempre. Sinó com la d'un contemporani lúcid, que fa una crida als joves a posar-se les piles en la tasca cívica de construir un país de drets i llibertats.

En els propers posts desenvoluparé algunes de les seves idees que m'han cridat l'atenció i que me'l mostren com rabiosament actual.