"L'Escanyapobres", de Narcís Oller. La ruta literària.

L'Escanyapobres, de Narcís Oller

Narcís Oller publica L’Escanyapobres l’any 1884. L’any següent enceta la publicació del que serà el cicle de Vilaniu, que integren les novel·les Vilaniu (1885), La febre d’or (1890-92) i La bogeria (1899). Tant a L’Escanyapobres com a les novel·les del cicle de Vilaniu l’autor crea uns espais de ficció (amb pobles, muntanyes, rius, conques i valls) que tenen noms imaginaris però que, observant atentament la seva descripció, tenen una correspondència prodigiosa amb els seus referents reals.

Així com darrere de Vilaniu hi podem identificar Valls i els seus entorns, a L’Escanyapobres podem reconèixer, sota el topònim inventat de Pratbell, la població de l’Espluga de Francolí, i en Malgual hi podem veure Vimbodí i el Bosc de Poblet.

A l’inici de la novel·la hi ha dues dades que serveixen per localitzar el referent real de Pratbell a l’Espluga de Francolí: l’una és que situa la població en l’eix de la carretera de Madrid a la Granada.

L’altra, i definitiva, és que s’hi inaugural’estació del ferrocarril el juny de 1865. Tot i que la festa popular es fa el dia 15, diada de Corpus, el tren no comença la línia regular fins el dia 26.

És una població que té vinya, fonts de ferro i, a prop, un poble per on també passa el tren i on hi ha l'únic túnel de tot el tram de línia; al seu terme municipal hi ha unes mines.

La ruta literària per Pratbell

La ruta literària pel Bosc de Poblet

Jaume Aritzeta Xifré, quan la història et reconforta

Tinc molt bon record del meu padrí, en Jaume Aritzeta, nascut a Vallbona de les Monges a les acaballes del s. XIX. Me'n recordo molt, malgrat que va morir quan jo tenia a penes 12 anys, el 1965. Ell em va fer conèixer el camp i la pagesia, els conreus, les plantes, els arbres i els ocells; però també les persones que hi treballaven, que es reunien els diumenges al Sindicat, o també, en plegar de treballar, en algunes botigues o ferreries de Valls, on es parlava en secret d'allò que Franco encara no permetia dir en públic. Vaig aprendre d'ell la bellesa i la duresa del treball de la terra.

El vaig redescobrir com a home compromès quan preparava un llibre (El pou dels maquis). Vaig saber que havia viscut a Vallbona de les Monges fins a la meitat de 1934, que hi havia estat Jutge de Pau i que des de 1931 havia militat a Esquerra Republicana.


Ara, un correu de l'Ernestina Vallverdú, que prepara una publicació sobre els 100 anys d'història del Sindicat  Agrícola de Vallbona, em sorprèn demanant-me dades de mon padrí. Em fa saber que l'any 1933 ell n'era el president, i que juntament amb altres homes joves d'empenta van treure el Sindicat del pou en què havia caigut i el van refundar.

¨En Jaume va estar al capdavant del sindicat menys d'un parell d'anys, 1933-1934. Va ser un moment complicat i van tenir molta feinada perquè l'entitat venia d'un moment de declivi. Havien llogat les instal.lacions i volien recuperar-les per a tot el col·lectiu.  Van haver de pagar als arrendataris, tornar a comprar maquinària, impulsar i aconseguir el retorn de socis que s'havien donat de baixa... El que ha quedat i sonava al poble era que aquest 1933 van agafar el timó un grup de socis, de tendència esquerrana."

No era només, doncs, l'home amable, el padrí que m'ensenyava el món que jo havia conegut, el que em presentava als seus amics amb orgull i em portava a tot arreu. Era un home compromès i estimat.

Ara sé que a Vallbona, sovint, "en les actes de l'entitat s'anomena l'agraïment a les persones que van iniciar la cooperativa, però després sempre hi surt el grup de gent del 1933, perquè devia restar a la memòria col·lectiva que van haver de ser valents, treballadors i confiats en el projecte."
Mon padrí.

Ara entenc perquè a la postguerra, a la masia, va arribar a acollir una vintena de persones que hi van trobar la seva llar fins a temps millors. I que el 1946 no va vacil·lar a obrir les portes a un grup d'homes que li van dir que tenien la missió d'enderrocar el règim de Franco. Entenc encara més la iaia, que m'ho explicava tot sense escarafalls i em feia entrar de la realitat a la fantasia amb la lleugeresa d'una contadora de contes genial. Entenc per què el meu pare va ser com era i per què entre tots van fer de mi una persona positiva, imaginativa, emprenedora i feliç.

Estic satisfeta de saber d'on vinc. Com més en sé més agraïda els estic. I he pensat que als meus fills i als meus néts també els agradarà saber-ho.