divendres, 2 d’agost de 2019

Ruta literària de "La filla esborrada" per REUS

La filla esborrada té una ruta literària per Reus.

Recorre els carrers per on es movia la protagonista, la jove Laura, entre l'any 1945 i 1946, i on intenten recobrar-ne la memòria la seva filla Carlota i el seu germà menut, que a penes la recorda. Té nou punts.

Podeu baixar-vos la ruta al vostre mòbil AQUÍ


Punt 1.Trobada: Plaça del Mercadal (davant Oficina de Turisme).
L'any 1945, la plaça del Mercadal de Reus s'anomenava Plaza de España. 

La ciutat de Reus va ser un punt neuràlgic per a la coordinació dels grups de guerrillers de l'Agrupació Guerrillera de Catalunya que hi varen arribar. Se'n coneixen dos grups. L'un, el dels germans Teixidó, que va arreplegar el que quedava dels Patacons, hi va començar a actuar el 1945. És el que prenem com a referència a "La filla esborrada". El segon grup, comandat per Carles Valls i Vinaixa, integrat per quatre homes, hi va arribar el 1946 i es va instal·lar a Valls i, més tard, a la Selva. El responsable a Reus d'aquests grups va ser el dirigent del PSUC a la clandestinitat Agustí Gurrera. Més tard se'n va fer càrrec en Napoleó Figuerola (enviat per la direcció de Barcelona). 
 
La Plaça del Mercadal es va empedrar el 1859. Des de mitjan s. XIX fins a mitjan s. XX s'hi venia verdura i aviram. Va tenir diversos noms. 

Setmanalment s'hi reunien els tractants d'aiguardent, SOTA ELS PORXOS, i en fixaven el preu, que valia per a la llotja de Barcelona i d'allà es transmetia la cotització a les llotges de París i de Londres. D'aquí va sorgir l'expressió: "Reus, París, Londres."



Punt 2. Carrer de les Galanes, núm 15.
Cantonada del carrer de la Presó. Som davant d’un edifici protegit. Art Déco s. XX


Text de la novel·la: pp. 27-28:
La Laura fa un bot i corre cap al balcó. Nota les rajoles fredes a les plantes dels peus i un encongiment d’estómac. Potser encara ho somia, perquè és ella qui corre i alhora veu una noia escabellada i espantadissa amb el cor accelerat, arrencada del son per uns trucs a la balconada. Aparta les cortines d’un cop sec, clava el front en un dels requadres de vidre i no veu res, ni tan sols no es veu ella mateixa mirant pels vidres, de tan es- pantada com està. Allà fora només hi ha la negror de la nit fo- radada de puntets brillants, la silueta terrosa de la casa del davant, el colomar silenciós, la quietud de la nit al carrer de les Galanes. 

p. 29:
—Què hi fas, aquí, que ets boig?
Sí que ha vingut a robar-la! La va avisar que ho faria, però 
ella es pensava que anava de broma.
Ell s’aparta els cabells de la cara i l’aire els hi torna a abocar, 
furiós.
Que guapo que és!
—Quina manera de dormir! —només diu ell.
La Laura l’estira cap dintre i fa una ullada ràpida amunt i 
avall del carrer abans de tornar a ajustar els batents. No hi ha ni un gat. Els fanals estan quasi tots apagats per culpa de les res- triccions i la filera de cases afantasmades a banda i banda sem- bla d’un altre món. El vent arrossega bocins de branca i papers de diari, els fa girar en remolins, els alça i els rebat contra les fa- çanes, cruel i despietat. És fred i sec, cou com una argelaga en- cesa. 

Ara continuarem el recorregut pel carrer de la Presó, les Carnisseries Velles, el carrer del Castell, fem el tomb fins les Peixateries Velles i cap a la Prioral de Sant Pere 


Punt 3. Plaça del castell, vista de la Prioral de Sant Pere.

Durant la suposada presa del camp d’aviació, havien de tocar les campanes de la Prioral.
Text de la novel·la (p. 53):
El cas és que en Dentell s’havia plantat feia quatre dies escassos a casa del responsable de radi dels camarades del Baix Camp per dir-li que tenia ordres «de dalt» per tirar endavant el pla definitiu contra el règim de Franco. I que, ara sí, els Aliats ja eren camí de la frontera per entrar a Espanya tan aviat com en les diverses poblacions de l’Estat es consumés l’aixecament armat. No hi ha manera de saber si té raó, ningú no en sap res, diuen que les informacions que surten als diaris, a la ràdio, estan segrestades per les forces del feixisme, que per això no es parla del que no els convé. Ja hi ha moviments de tropes a la frontera, va insistir en Dentell. Te’l creies o no te’l creies. La clandestinitat sovint és una qüestió de fe. Tot era a punt per a l’operació.
[…]
(pp. 55-56)
El senyal que l’havia d’engegar era un repic de campanes a la Prioral de Sant Pere i, a la crida, els homes apostats a les rie- res caurien com les mosques sobre l’aeroport, on segons infor- macions fidedignes d’en Dentell hi havia un carregament des- comunal d’armes i municions de l’exèrcit de Franco. S’hi farien forts mentre a la ciutat esclatava la revolta, arribaven els Aliats i asseguraven la reinstauració de la República. 
Els més de dos-cents homes apostats als barrancs s’hi han es- perat dos dies amb les seves nits respectives. Un cop passat el temps sense que les campanes donessin l’avís d’atacar, morts de gana i de fred per culpa d’aquestes ventades tan tardanes, se’n tornaran a casa.

Punt 4. El bateig de la Carlota a la Prioral de Sant Pere.  
Text de la novel·la (pp. 272-273):
La Misericòrdia, la monja, la tieta conca, la beata, se’n va anar a trobar el senyor rector de la parròquia, el que un dia havia fet d’intermediari entre la Laura i el seu pare, en Mateu Rovirosa, i li va demanar consell. 
—És filla del pecat, oi? —li va preguntar.
—Sí, pare, no crec que fossin casats.
—Mmmmm.
—La voldrà batejar? La podrem inscriure?
Ell es fa pregar. Però finalment agafa els olis i s’acosten a la pica de l’aigua beneita.
—Pobra criatura —remuga el mossèn—, es podria morir en qualsevol moment i aniria als llimbs, com un animalet. Quina poca consciència! 
—Sí, pare —li diu ella, dòcil i poruga—, però això és culpa dels pares i no de la filla, a més, jo responc de la seva educació en la fe, que és el que compta, oi? 
—I ton cunyat què hi diu?
—Re, no en vol saber re.
—Senyor, senyor! Quanta maldat hi ha al món, quanta injustícia! I ho pagarà aquesta pobra criatureta, àngel de nostro Se- nyor, que si no arriba a ser per tu, per nosaltres... 
—Me la deixaran quedar? 
—Pobreta Misericòrdia, i tu què en faràs? Ja en sabràs, de pujar una criatureta tan petita? Per començar, li hauràs de buscar una dida…
—Ah, això rai…
El capellà sospira.
—Què hi farem! Acosta la criatura —li diu—. Com li vols posar?
—Carlota. 
—Passarem sense el ciri —li explica el capellà—, que no tenim tantes mans. Que la llum del Senyor ens il·lumini. 
—Que ell hi faci més que nosaltres —murmura la dona. 

Atansa la nena a la pica de l’aigua beneita, li treu la gorreta i ell diu les paraules del sagrament, Carlota, Misericòrdia, Maria dels Dolors, jo et batejo en el nom del Pare, del Fill i de l’Esperit Sant, mentre li vessa l’aigua sobre el cap. Li administra els olis i s’eixuga els dits amb una tovallola de fil. Llavors se’n van en silenci fins a la sagristia, l’home obre un calaix que tancava amb clau i en treu el llibre de baptismes.

Punt 5: Porxos de la casa Navàs

L’edifici (1901-1908) és de l’arquitecte Lluís Domènec i Montaner. Joaquim Navàs va ser company de jocs de personalitats com l’Eduard Toda i l’Antoni Gaudí. La darrera descendent que va viure en aquesta casa va ser Maria Font de Rubinat, neboda de Francesc Macià.
Text de la novel·la (pp. 31-32): pluja
El va conèixer un matí de finals d’estiu que es va posar a ploure de sobte, amb aquella aigua furiosa que en un no res fa bassals i els omple de bombolles.
L’electricitat es notava a la pell. Les gotes eren grosses i tèbies, rotundes. Llampegava i tronava de la banda de mar, a llevant. A la Laura, li va agafar per riure. Xopa. Corria sense mirar, amb les sabates plenes d’aigua, i va anar per aixoplugar-se sota una porxada de la plaça d’Espanya, a tocar de l’ajuntament. Ella i la tieta Miseri- còrdia, la que li fa de mare, que corria al seu darrere amb un enorme paraigua negre, esbufegant i sense poder-la atrapar. Hi va ensopegar de ple, amb ell. Del cop, la Laura va deixar anar una coixinera de cabdells de llana de color turquesa per posar-li les dues mans planes sobre el pit. El primer que en va sentir va ser l’olor, com quan obres la porta del forn i tota aquella calidesa tendra del pa acabat de fer et bufeteja la cara. Ell la va ajudar a mantenir l’equilibri i, mentre els cabdells rodolaven pel terra moll i absorbien l’aigua dels tolls, ella en va aspirar el perfum, una fragància intensa d’home i de suor fresca que seli va ficar per tots els replecs del cos i que, per un moment, li va fer rodar el cap. 
—Un dia d’aquests vindré a robar-te —li havia dit a l’orella

D’aquests porxos, en va sortir la primera diligència, el 1815, que enllaçava Reus i Barcelona. Se’n deia el porxo dels senyors.


Punt 6: plaça d’en Prim.
L’estàtua del general Prim és de Lluís Puiggener. La plaça és de finals del s. XIX. Inclosa en l’inventari de Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Text de la novel·la (p. 62):
La tieta Rosa seu prop de la galeria vidrada que dóna a la plaça i té els ulls clucs, però amb els dits porta el ritme sobre les cuixes descarnades cobertes per una faldilla de llana freda. Un fil de sol escampa un devessall de granets de llum que oscil·len sense caure, en un moviment continu a tocar de la cortina. La noia compta els segons que passen, el temps que la tia monja, que l’acompanya a tot arreu i que la vindrà a buscar d’aquí a una hora, ja se n’haurà anat. Llavors, a poc a poc, de puntetes i procurant que no la vegin, torna els seus passos enrere, baixa les escales i arriba a la porta de roure clavetejada, amb l’escut antic dels senyors de Pinós. 
—M’he descuidat el quadern de música —balbuceja a la minyona, que se la mira sense saber què dir—, ara torno. 

I corre cap a la plaça amb el cor esvalotat i el plaer morbós d’estar fent alguna cosa que no toca. 

Punt 7: Palau Bofarull.

Edifici construït entre 1772-1774. Barroc. Bé cultural d’interès local. Va pertànyer a la família ennoblida dels Bofarull.
L’any 1863 és la seu de l’Ateneu El Olimpo. Després de la guerra va ser seu de la Falange. L’any 1948, seu del CN Reus Ploms. L’any 1986 el compra la Diputació. Actualment s’hi allotja el Conservatori de Música.
En aquest palau la protagonista de la novel·la rebia classes de música

Textos de la novel·la (p. 106):
“El casal dels Pinós està tancat i barrat. Però hi ha una llumeneta en una finestra del primer pis que dóna esperança. La Laura truca i truca i el repic ressona com si l’edifici fos una tomba. Finalment la porta es mou, grinyola, la fusta es bada a poc a poc. Una ratlla de llum retalla el fragment d’una silueta. 
—Ai, senyoreta, ai, senyoreta, és vostè! —mormola des de darrere la porta la criada vella quan reconeix la noia—, on va en aquestes hores, que li ha passat alguna cosa? 

Sessió de música a l’hivernacle (s’ha de llegir al saló del palau) (pp. 64-65):
—Per què no fem mai classe a l’hivernacle? —li diu la Laura de sobte. 
[…]
—Vine —li diu ell.
I la fa seguir fins a la terrassa interior, un hivernacle espès de gessamins i lliris enmig de petits estanys amb brolladors. Als parterres i a les torretes hi ha més lliris de tots els colors i mides. Hi ha plantes enfiladisses que cobreixen les parets fins al sostre i avancen sobre els tentacles metàl·lics que sostenen una cúpula de vidre. L’aire fa una olor espessa i dolça, massa carregada de pol·len, els verds i els blancs, els grocs, els taronges i els vermells de sang a penes si deixen entrar els daurats d’una tardor exterior que aviat donarà pas a l’hivern. La Laura acluca els ulls i té un ensurt quan sent la respiració de l’home molt a prop, darrere seu, al clatell. Un calfred la recorre de cap a peus…


La casa per dintre (p. 109):

Encén els llums d’aranya i guia la noia per la sala de música, que fa olor de cera de mobles i de tancat, li ensenya on són les carpetes de les partitures i li diu que pot agafar la seva, si vol, perquè en aquesta casa ningú no tornarà a fer classe de música, almenys mentre la senyora tingui un bri de salut i de seny per manar. En sentir aquestes paraules, la noia fa un gemec i s’ha d’asseure. Sembla que li roda el cap, que li fuig el món de sota els peus. La vella se la mira i branda el cap, preocupada. Va a la cuina i en torna amb un got d’aigua i l’ampolleta de l’aigua del Carme. 


Punt 8: carrer dels Recs.
Textos de la novel·la. Cita a distància (pp. 37-38):
A partir d’aquella nit i durant tota la setmana, la Laura ha estat pendent de les campanes de la Prioral de Sant Pere. 
—I com sabré quin és el senyal? —havia preguntat al seu arcàngel. 
—Ho sabràs. Mai no has sentit que toquin amb tanta insis- tència, amb tanta intensitat. Te n’adonaràs de seguida. Llavors, no perdis temps. 
Una cita a distància, és el millor quan no saps com sortir-te’n. Un salt endavant esquivant l’amor i la mort. De fet, una manera d’enganyar-los. 
—I si no puc escapar-me? —li va dir ella, inquieta. 
—No pateixis, amb l’enrenou tothom mirarà cap a una altra banda. 
—N’estàs segur?
—I tant. Tu els dónes això i preguntes per mi, ells t’acom- panyaran i després... serà com si et robés. Però no ho diguis a ningú. 
—Serà un secret entre tu i jo?
—Això mateix. Un secret. Te’n recordaràs, de la casa?
—Sí, al carrer dels Recs, pujant a la dreta, l’única amb geranis vermells al balcó.
( p. 62):

Vol anar al carrer dels Recs i buscar la casa amb geranis vermells als balcons, preguntar si han vist en Gabriel. Ja fa massa dies que no en sap res. Veu els homes asseguts al voltant de les taules de marbre d’un bar, les cartelleres empolsinades del teatre, les mainaderes d’u- niforme, amb còfies blanques, empenyent els carrets amb dolces criatures adormides. Quasi que hi ha arribat. Segur que allà li’n sabran donar notícies. Té ganes de cantar i ballar, de cridar. Com és que no s’hi ha atrevit abans? Tota una força que desconeix i que li esclata per dins del cos amb fúria. Gabriel, Gabriel, Gabriel, va dient entre dents. Què li ha agafat ara de sobte? En entrar al carrer dels Recs se li acosta un captaire, vacil·lant, i li allarga la mà resseca i bruta, d’ungles negres, ella dubta i ell l’agafa pel braç amb una urpa de ferro. Fa pudor i té els ulls borrosos, com si fossin d’un vidre massa gruixut, li falten totes les dents. La Laura s’esgarrifa, prova de cridar i no se’n surt, es fa enrere d’una estrebada i fuig corrent del carreró.

Punt 9: Bar Canarias. Carrer Ample, 5.
El Carrer Ample és inclòs a l’inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Entre 1939 i 1979, i durant el períoden en què transcorre la novel·la, es va dir Avenida del Generalísimo. És el lloc de trobada dels guerrillers per enllaçar amb els seus caps i es correspon amb l’actual Bar TROPICAL.

p. 216 de la novel·la El pou dels maquis:
L’endemà van a buscar el propietari del Bar Canarias de Reus i un altre home que li feia els encàrrecs. I busquen inútilment en “Víctor”, que ha tingut el temps just de fugir de Reus quan l’han avisat que es començaven a endur gent, i l’home que el protegia. També detenen dues persones que repartien propaganda del Partit a la Selva del Camp, els quals acusen de ser els responsables de l’organització. 

Vaig demanar a l’Agustí Bruguera: 
—I els de Reus?, que els van conèixer? Aquell bar, el Bar Canarias, que hi va anar cap dia, vostè? Com era aquell bar? 
L’adreça d’aleshores era Avenida del Generalísimo, 5. —Aquell bar? Era allà, a Reus.
—Que era gros, petit?
—Gran. 
—Era un bar de fer vermuts o què? 
—No, hi jugaven a cartes, i cafè. I allà hi anava molta gent dels nostros.
[…]
—I hi posàvem, Bar Canarias, barri tal, tal qual, perquè sapiguéssim allò 
del bar que era.
—Però era molt exposat, això.
—Claro, però... era molt exposat però si et pares davant, què cony saben? Si no t’ho diuen no ho saps. 

Bona ruta!!


Aparador en una botiga de l'Espluga de Francolí (abril de 2017)










dimarts, 21 de març de 2017

"L'Escanyapobres", de Narcís Oller. La ruta literària.

L'Escanyapobres, de Narcís Oller

Narcís Oller publica L’Escanyapobres l’any 1884. L’any següent enceta la publicació del que serà el cicle de Vilaniu, que integren les novel·les Vilaniu (1885), La febre d’or (1890-92) i La bogeria (1899). Tant a L’Escanyapobres com a les novel·les del cicle de Vilaniu l’autor crea uns espais de ficció (amb pobles, muntanyes, rius, conques i valls) que tenen noms imaginaris però que, observant atentament la seva descripció, tenen una correspondència prodigiosa amb els seus referents reals.

Així com darrere de Vilaniu hi podem identificar Valls i els seus entorns, a L’Escanyapobres podem reconèixer, sota el topònim inventat de Pratbell, la població de l’Espluga de Francolí, i en Malgual hi podem veure Vimbodí i el Bosc de Poblet.


A l’inici de la novel·la hi ha dues dades que serveixen per localitzar el referent real de Pratbell a l’Espluga de Francolí: l’una és que situa la població en l’eix de la carretera de Madrid a la Granada.

L’altra, i definitiva, és que s’hi inaugural’estació del ferrocarril el juny de 1865. Tot i que la festa popular es fa el dia 15, diada de Corpus, el tren no comença la línia regular fins el dia 26.

És una població que té vinya, fonts de ferro i, a prop, un poble per on també passa el tren i on hi ha l'únic túnel de tot el tram de línia; al seu terme municipal hi ha unes mines.

La ruta literària per Pratbell

La ruta literària pel Bosc de Poblet



dimecres, 15 de febrer de 2017

Jaume Aritzeta Xifré, quan la història et reconforta

Tinc molt bon record del meu padrí, en Jaume Aritzeta, nascut a Vallbona de les Monges a les acaballes del s. XIX. Me'n recordo molt, malgrat que va morir quan jo tenia a penes 12 anys, el 1965. Ell em va fer conèixer el camp i la pagesia, els conreus, les plantes, els arbres i els ocells; però també les persones que hi treballaven, que es reunien els diumenges al Sindicat, o també, en plegar de treballar, en algunes botigues o ferreries de Valls, on es parlava en secret d'allò que Franco encara no permetia dir en públic. Vaig aprendre d'ell la bellesa i la duresa del treball de la terra.



El vaig redescobrir com a home compromès quan preparava un llibre (El pou dels maquis). Vaig saber que havia viscut a Vallbona de les Monges fins a la meitat de 1934, que hi havia estat Jutge de Pau i que des de 1931 havia militat a Esquerra Republicana.


Ara, un correu de l'Ernestina Vallverdú, que prepara una publicació sobre els 100 anys d'història del Sindicat  Agrícola de Vallbona, em sorprèn demanant-me dades de mon padrí. Em fa saber que l'any 1933 ell n'era el president, i que juntament amb altres homes joves d'empenta van treure el Sindicat del pou en què havia caigut i el van refundar.

¨En Jaume va estar al capdavant del sindicat menys d'un parell d'anys, 1933-1934. Va ser un moment complicat i van tenir molta feinada perquè l'entitat venia d'un moment de declivi. Havien llogat les instal.lacions i volien recuperar-les per a tot el col·lectiu.  Van haver de pagar als arrendataris, tornar a comprar maquinària, impulsar i aconseguir el retorn de socis que s'havien donat de baixa... El que ha quedat i sonava al poble era que aquest 1933 van agafar el timó un grup de socis, de tendència esquerrana."

No era només, doncs, l'home amable, el padrí que m'ensenyava el món que jo havia conegut, el que em presentava als seus amics amb orgull i em portava a tot arreu. Era un home compromès i estimat.

Ara sé que a Vallbona, sovint, "en les actes de l'entitat s'anomena l'agraïment a les persones que van iniciar la cooperativa, però després sempre hi surt el grup de gent del 1933, perquè devia restar a la memòria col·lectiva que van haver de ser valents, treballadors i confiats en el projecte."
Mon padrí.
Ara entenc perquè a la postguerra, a la masia, va arribar a acollir una vintena de persones que hi van trobar la seva llar fins a temps millors. I que el 1946 no va vacil·lar a obrir les portes a un grup d'homes que li van dir que tenien la missió d'enderrocar el règim de Franco. Entenc encara més la iaia, que m'ho explicava tot sense escarafalls i em feia entrar de la realitat a la fantasia amb la lleugeresa d'una contadora de contes genial. Entenc per què el meu pare va ser com era i per què entre tots van fer de mi una persona positiva, imaginativa, emprenedora i feliç.

Estic satisfeta de saber d'on vinc. Com més en sé més agraïda els estic. I he pensat que als meus fills i als meus néts també els agradarà saber-ho.

dilluns, 15 de juny de 2015

"La maleta sarda" al bloc de l'Anna Maria Villalonga

Quan un lector diu, sembla que aquest llibre me l'han escrit expressament per a mi, l'autor respira satisfet. És això exactament el que volíem, que t'hi sentissis còmode i feliç. Però quan ho diu algú que té els colzes pelats en la lectura crítica com l'Anna Maria Villalonga, llavors, a més a més d'emocionar-te, et cau la bava.

L'Anna Maria Villalonga escriu: "Els malalts de lletraferidura estem submergits perpètuament en un enorme maremàgnum lector. Hores i hores de devorar pàgines ens han dotat d’un bagatge que creix cada dia i que, per descomptat, és personal i absolutament intransferible. Tots tenim el nostre gust particular, les nostres inclinacions, però sempre sabem reconèixer una bona novel·la. Aquest reconeixement  representa, ja d’entrada, un bon motiu de felicitat: la promesa d’un gaudi segur. En canvi, allò que no resulta tan habitual és la sensació que la bona novel·la ens l’han escrit expressament, com si l’autor ens hagués endevinat totes les preferències, com si ens hagués encarregat un vestit tallat i confeccionat a mida. Quan això passa, els malalts de lletraferidura ens sentim transportats per una eufòria difícil d’explicar."



Tot el comentari, el podreu llegir al seu Bloc A l'ombra del crim

divendres, 20 d’abril de 2012

La valigia sarda a "la nave dei libri"

Aquest cap de setmana, amb motiu de la festa del llibre, la "nau dels llibres", amb el suport de la revista italiana Leggere tutti,  farà el trajecte Roma Barcelona i oferirà activitats literàries a bord: trobades amb escriptors, taules rodones, presentació de llibres, degustacions, cinema, música.
Hi sóc convidada a presentar La valigia sarda, traducció a l'italià de La maleta sarda. Aquest és el text que he preparat per a la presentació, bàsicament a la gent de Roma que vindrà a Barcelona a conèixer la Diada de sant Jordi.


La valigia sarda és, sobretot, una novel.la d’intriga. Però també és una novel.la sobre Sardenya. I és una novel.la sobre les relacions humanes, l’amor i l’odi, la família i la vida.

Pel que fa a Sardenya i la intriga, el cor del conflicte es troba a Orgosolo, un poble de la Barbagia del qual s’expliquen històrias de pastors indòmits, de bandits, de bellesa i de crims.
Tot comença a l’inici del segle XXI  quan un foraster, un home ja madur, de Perpinyà per més senyes, pintoresc, ric, col.leccionista de llibres rars i pintor diletant, compra una caseta al poble d’Orgosolo, a Sardenya, atret per la fama de les seves pintures murals. Ell mateix té la intenció de pintar la façana de casa seva amb imatges monumentals. Però topa de morros amb l’amor (a la seva edat!) i amb el passat d’aquell lloc. En un racó de la casa vella, desenterra una maleta plena de papers… però no són tan sols papers vells. Són papers que arrosseguen la mort, l’odi transmès de generació en generació, el fantasma de la faeda i el secret d’un assasssí i d’un pressumpte tresor… són els esborranys d’una història de mort que havien intentat escriure Grazia Deledda, l’autora de Nuoro resident a Roma que va ser premi Nobel de literatura el 1926, i altres artistes. L’episodi de l’intent d’escriptura d’una historia horrible és, evidentment, un element de ficció que situo a Nuoro fa cent anys, quando Nuoro s’anomenava l’Atenes sarda.

A la maleta hi ha dibuixos inquietants, mapes estranys... 

I l’home de Perpinyá mor.

Mor a l’inici de la novel.la. De forma violenta. El troba un llibreter de vell que havia citat a casa seva perquè li aconseguís un llibre quasi incunable, editat a Perpinyà els primers anys del segle XVI. Abans d’això, el vell havia donat al llibreter maleta sarda per si hi havia alguna cosa que es pogués aprofitar… i ara la mort i l’amenaça persegueixen el llibreter, que viatja a Sardenya buscant respuostaes, i sobretot un llibre raríssim que val una fortuna… Però el vell havia invocat l’antiga faeda sense saber-ho i, en un paisatge paradisíac, entre uns plaers dignes del sibarita més exclusiu, el llibreter es veu assetjat contínuament.


La novela transcorre en una Sardenya que es pot recórrer pas a pas amb La valigia sarda a les mans: pobles, paratges, història, gent, menjars locals vins exquisits… fins que la historia torna i allò que semblava enterrat de feia més de cent anys, es decobreix viu i sagnant.

Alguna cosa semblant al que s’explica a la novel.la em va passar en publicar-la. Encara que els fets històrics dels quals parteix l’antiga faeda de la novel.la estan documentats i publicats, fins i tot a internet (parlo de Banditti a Orgosolo, de Franco Cagnetta, entre altres treballs), en aparèixer La valigia sarda en versió italiana el fantasma del passat va tornar, alguna gent d’Orgosolo va parlar de secrets que no es podien compartir amb una intrusa, en aquest cas l’escriptora de la novel.la, i van sorgir de nou les amenaces... fins al punt que havia previst fer una presentació a Nuoro que es va haver de suspendre per prudència. El que a la novel.la era un joc d’imaginació, un intrús de Perpinyà en un món tancat d’històries secretes i venjances inconcluses, se reprodueix en la realitat del segle XXI. Per sort, som aquí i ho estem explicant en un ambient distès i amb sentit del humor… esperem que la ficció no torni a desbordar les parets de paper d’un llibre.

dijous, 1 de març de 2012


Des d'ara, us convido a llegir el meu bloc nou:
es diu

 "Del llibre als dits, dels dits al llibre"

dimecres, 22 de febrer de 2012

Tancant la maleta

Fa mesos que no escric res en aquest bloc.
Quan el vaig encetar vaig dir que seria el contenidor de lectures i impulsos arreplegats mentre escrivia "La maleta sarda" i aquesta es feia camí per trobar els seus lectors. El darrer apunt parlava de la traducció a l'italià i de la que hauria estat la trobada més difícil i alhora més emotiva de totes: la conversa amb els lectors de Nuoro i Orgosolo, els qui saben de prop quin és el cor de l'enigma que travessa de cap a cap els papers tacats de sang de la maleta. Però no va poder ser.

Em queda el record de la convidada d'en Vittorio Nonis, que des de fa molts anys és el guia i referent, el mestre de la llibreria Il Labirinto de l'Alguer, on fa una tasca monumental amb els lectors i els autors, i que ha obert sucursal a Ittiri, del Joan Elies Adell, que m'hi va acompanyar.

Tinc el bon record de les jornades sobre novel.la negra a Sassari, on em va convidar l'Aldo Curcio, organitzador de les Jornades de "Giallo e noir", membre de la policia judicial d'aquella ciutat, personatge vital i fortament compromès amb el poble i la cultura, on em va tocar compartir debat amb en Massimo Carlotto, on vaig conèixer l'Enrico Pandiani i tantes persones interessants. La foto és del Vecchio Mulino, un restaurant-cafè cultural.

I em queda també la perplexitat que una novel.la que volia ser lúdica, que agafava un tema de fa cent cinquanta anys que ja creia mort i enterrat, hagi fet aparèixer de nou la destral de guerra i hagi provocat amenaces a persones i empreses.

Per un moment vaig pensar: mira, publicitat! L'Aldo Curcio i altres membres de la judicatura de Sassari em van dir: andiamo, la presentem a la "Questura" de Nuoro si no pot ser en una llibreria per por de les amenaces, què et sembla? Havia d'anar a Càller...

Però no es pot jugar amb la violència i la mort. No es pot anar a cops de llibre, frívolament, contra la barbàrie.

A Orgosolo diu que encara hi ha qui vol passar comptes pel que jo he escrit en aquesta novel.la. He fet un mal, he contat uns secrets que ni jo mateixa no sé. I hi ha hagut persones i béns amenaçats. I gent d'allà m'ha dit que no s'hi fa broma, amb aquestes coses, perquè els qui no llegeixen llibres no saben de teories de la ficció, que tot el que jo podria explicar-los no serviria més que per atiar el foc.

Potser per això no he estat capaç de continuar el camí que havia encetat quan escrivia la novel.la: continuar omplint la maleta d'impressions, lectures i sensacions, com si no hagués passat res. Com si la ficció fos l'espai que ens permet evadir-nos de la terra.
Han passat els mesos i tanco la maleta. La ficció sorgeix de la terra i torna a la terra. He acabat aquest viatge i tinc la maleta plena de coses que ni jo mateixa sabia.

Agraeixo tots els comentaris als lectors, els qui llegeixen llibres, els qui no es deixen portar per les pulsions primàries. Els qui fan de la lectura una exploració, un gaudi, una eina de diàleg, una finestra al món, el suport i l'espai on s'adrecen les preguntes.
Hi vaig pensar l'altre dia, quan en Jordi Tiñena m'interpel.lava a la sessió de "Lletres de batalla" que va tenir lloc a la URV, una sessió càlida, de bon record, el dia 16 de febrer. Tanca la maleta d'una vegada, vaig pensar, no la deixis oberta, no permetis que encara en ragi la sang.

"La maleta sarda" és el retall d'un temps i d'un projecte que ha tingut una deriva impensada però que m'ha provocat molts gaudis i m'ha fet conèixer molta gent, a qui agraeixo la seva lectura i el seu caliu. Ara tanco la maleta.

Obriré un altre bloc. Camins, lectures, llibres.En deixaré el nom aquí, perquè qui vulgui pugui seguir-ne les traces.

dimecres, 14 de setembre de 2011

La valigia sarda es presenta a Sardenya


Marxo cap a Sardenya a presentar la traducció italiana de La maleta sarda: "La valigia sarda", una traducció excel.lent de Francesco Ferrucci, que ha editat Il Maestrale, de Mondadori.


Divendres dia 16 es presentarà a Ittiri  i dissabte 17 a l'Alguer.

És tot un repte veure l'efecte que fa a Sardenya una novel.la meva (d'intriga, en realitat un trhiller també), una novel.la que parla d'ells. Perquè ens mirarem cara a cara autora i lectors. Perquè tinc l'emoció de saber si hauran vist que el meu relat que passa en bona part a l'illa de Sardenya està fet des de l'admiració per una terra que, des del dia que la vaig descobrir, em va colpir profundament. I la seva gent em va arribar al cor.
Sé que la Sardenya i Catalunya hem viscut d'esquena en els darrers segles, en silenci i ignorant-nos, després de temps de relacions difícils, dominacions i guerres.
Jo he vist en els seus paisatges els murs de pedra seca, la terra àrida, la noblesa de la gent que ho deu tot al seu treball. Molt propera als marges i a la terra de la casa on visc, a l'Alt Camp, on el meu padrí feia de pagès. He vist en les històries verídiques del tombant del segle XIX al XX, en aquells pastors irreductibles de la Barbagia, molts dels quals la fam i la incomprensió va enviar a les muntanyes i a una vida de violència fora de la llei, un motiu per fer un homenatge a un temps i a una gent que, tot i així, va excel.lir en les arts i en la cultura. Uns anys en què Grazia Deledda, que va ser reconeguda amb el premi Nobel de Literatura, feia de la duresa d'aquell món un motiu d'escriptura, així com a casa nostra ho feia la Caterina Albert, Víctor Català. A principis del s. XX s'anomenava a Nuoro "l'Atenes Sarda".

Em sap un greu infinit no poder anar a Nuoro a presentar la novel.la, tal com s'havia previst inicialment, per uns motius que no deuen tenir res a veure amb la literatura ni amb la meva admiració per la seva història i la seva gent. Diuen que he escrit coses que no es podien explicar...

Espero que en el decurs dels propers dies podré entendre per què una història de fa més de cent anys, que està publicada en un llibre d'antropologia, encara no es podia escriure...

dissabte, 23 d’abril de 2011

"Desconcert per a violí", relat col·laboratiu per Sant Jordi

Avui al migdia hem penjat el text del "Desconcert per a violí" al carrer de la Cort, en plena festa de sant Jordi, i a la tarda el penjàvem a internet.

Es pot llegir, de moment, virtualment. Si algú vol participar en l'escriptura amb un comentari o proposant un element argumental a la narració, ho pot fer a través d'una nota. Divendres vinent, dia 29, a les 20,30h farem un fòrum de lectura (o una tertúlia) sobre el relat, al qual sou convidats i convidades. Serà al carrer de la Cort de Valls, al local d'Esquerra.


Per llegir-lo, cliqueu aquí.



La imatge que il.lustra aquest text, l'he baixada d'internet i està signada.

dimarts, 19 d’abril de 2011

Sant Jordi col.laboratiu

A Valls, a més a més de la intenció de celebrar el sant Jordi regalant llibres, una colla de gent ens hem proposat de regalar-nos també un llibre i regalar-lo a tothom que el vulgui llegir. Aquestes dies estem fent un “relat col.laboratiu”. Explicat d’una manera fàcil vol dir que entre una dotzena de persones, a vint-i-quatre mans, estem escrivint una novel.la pel paisatge que Narcís Oller va desenvolupar a Vilaniu.
No som escriptors professionals, almenys la majoria, sinó gent a qui li va la marxa i vol experimentar l’aventura. Només que en lloc de llançar-nos en parapent, explorar el centre de la terra o amagar-nos en un cementiri la nit dels morts vivents, ens posem de cara a la pantalla en blanc, agafem la darrera línia del que ha escrit abans i avancem cap a la següent amb la determinació de qui sap que està traçant el futur. No en debades el projecte va sortir de la candidatura municipal d’en Jordi Cartanyà, un home jove capaç de crear il.lusió amb el seu art, que ara la vol portar a la vida pública.
Construïm una fantasia a vint-i-quatre mans, més les dues del Jordi de Bofarull, que fa els muntatges, les correccions, la coordinació i les trameses: fa de director d’orquestra d’un relat que començava fa deu dies amb unes quantes condicions prèvies: havia de passar a Valls, havia de recórrer els indrets del municipi i partia d’una situació inicial en què un director d’orquestra, amb un plec de partitures i una carta misteriosa a la maleta, perdia la memòria assegut en un bar de la plaça del Blat.
Les dotze persones que escrivim el text, i que vam establir l’ordre d’escriptura per sorteig, vam acordar una única regla infranquejable: ningú no podia destruir el que havia construït el seu antecessor.
A hores d’ara no us sabria dir si tothom ha complert la condició fixada. Sé que en aquests moments s’ha produït una duplicitat de maletes i després d’una peripècia complicadíssima amb un xinès i d’una aventura eròtica al Bosc de Peixets, potser algú s’està estirant els cabells a veure com se’n surt. Però a falta del colofó, la història és quasi a punt perquè la presentem per sant Jordi, exposada en un local del carrer de la Cort i penjada a Internet, perquè tothom que s’hi vulgui afegir la pugui comentar pel Facebook i en una tertúlia presencial.
Potser no tindrà l’ambició d’algunes de les novetats de sant Jordi. Però us puc assegurar que no li falta ni un pèl d’il.lusió ni de nivell. Al capdavall, moltes de les novetats que des de fa anys ens arriben pel dia del Llibre no són pas ni literatura ni res que s’hi assembli de lluny.
A Valls hem apostat per recuperar la il.lusió de compartir. De provar d’escriure, de llegir, de comentar-nos. D’entendre entre tots que perquè un projecte en comú funcioni cadascú hi ha d’aportar el que sap fer i el que bonament se li acudeix. Avançar cap endavant sense destruir el que han fet els altres, amb respecte i decisió. Sembla poc, oi?

dimecres, 23 de març de 2011

"La maleta sarda" camina per Sardenya
















"La maleta sarda", traduïda a l'italià, camina per Sardenya. A la llibreria Il Labirinto de l'Alguer, comprateix prestatge amb els llibres de Grazia Deledda.

Tot un privilegi i tota una sintonia amb el contingut de la novel.la.

La foto és del Joan Elies Adell, corresponsal de Catalunya (i València) a l'Alguer...

divendres, 18 de març de 2011

Un fragment de "El pou"

16 de gener de 1947
Masia Cardellà, Valls




Han acabat de sopar i seuen una estona a la vora del foc abans d’anar a dormir. Fa fred a tot arreu, el vent del nord-oest, el Mestral, es filtra per les juntures de les finestres i per sota les portes. Saben que trobaran les flassades i els llençols encarcarats i les habitacions inhòspites, fa dies que és així, perquè aquest hivern és especialment fred.
-Diu que a Europa fa un fred que pela –comenta el Xavier-, i que potser a Rússia i a Polònia es tornaran a perdre les collites de gra.
-Qui no s’aconsola és perquè no vol –fa el vell, que és l’únic pagès.
-P’ro això vol dir que’ls preus tornaran a pujar.
-Hi haurà més revolta obrera, no patiu, és ben clar que qui paga els plats trencats quan comença a faltar el menjar som els obrers. Així avancen les revolucions.
-Quin any que ens espera...
Els vailets fa estona que són al llit. Segur que ja dormen.
El vent xiula inclement sobre la teulada, s’escola entre les fulles de l’ullastre i remou la brancada dels pins.
-Sí, diu que a Europa no para de nevar.
-Oh, allò sí que és fred!
Parlen d’Europa com si fos un altre món, com si a ells els haguessin desenganxat del mapa dels països aliats, esperant que vinguin a ajudar-los.
-P’ro potser no hi fot tant de vent, a Europa...
Apleguen l’escalfor de la llar encesa a les rajoles que col.loquen prop dels tions. Quan seran calentes, cadascú embolicarà la seva amb un drap i se la ficarà dins del llit per temperar la roba mentre es despulla. En nits així fa ganes de dormir vestit.
El Xavier s’està repenjat a la paret de pedra mirant les flames quan en Jaume Prats se li acosta amb un paquet de llibres.
-Són els que et va portar la mare de Barcelona?
-Sí. Et vull demanar un favor.
En Xavier se’l mira i es mira els llibres. Són tres volums gruixuts.
-Me’ls pots guardar? –li pregunta allargant-li els exemplars-. Em vas dir que t’agradava la història. I potser a la teva nòvia li agradarà la novel.la... jo n’havia demanat una altra, que aquesta no és gaire de noies, però potser ja no la tenien, hi ha moments que no pots triar.
-Oh, no, els vas fer anar a buscar per'mi?
-No, home, diguem que te’ls deixo en préstec. Jo també me’ls llegiré. Els comunistes hem de compartir les coses, això de la propietat... no vam quedar que s’havia d’abolir?
Riuen. A la vora del foc només hi queden en Xavier i els dos guerrillers.
El xicot es mira els tres exemplars. Una novel.la, Los tres mosqueteros, d’Alexandre Dumas, publicada abans de la guerra a la Biblioteca de Grandes Novelas de l’editorial Ramon Sopena de Barcelona, i dos llibres d’història d’un tal Jaume Vicens Vives.
-Qui és? –pregunta en Xavier-, un feixista?
Les dates d’edició dels llibres, 1945 i 1946, no fan esperar altra cosa.
-És un home que hi toca, ja m’ho sabràs dir amb el temps.
-Oh, el temps no l’ha vist mai dingú.
La Historia de los remensas en el siglo XV té 380 pàgines i l’ha publicat l’Instituto Jerónimo Zurita de Barcelona fa dos anys. L’altre és de l’any passat: Rumbos oceánicos: los navegantes hispanos, és el volum tercer de la Colección histórica Laie.
-Aquest dels remences parla dels pagesos a Catalunya, de com van fer una revolta que va canviar la història i com van aconseguir transformar la propietat de la terra amb la seva lluita –explica en Jaume Prats.
-Cony, que l’has llegit?
-No, però ara el llegiré. Me’n va parlar la mare, que ha de saber què hi diu als llibres quan els ven a la llibreria.
-L’hauré d’explicar al pare quan l’hauré llegit jo –diu en Xavier-, a ell no li agraden gaire els llibres d’història, només li agraden les coses que donen profit.
-Doncs la història sempre en dóna, de profit.
-Jo ja m’entenc –diu en Xavier, recordant una de les frases preferides de la seva xicota-, ell sempre mesura el profit amb una frase.
-I quina és?
-Fica’n un bon tros a l’olla.
-Bona! D’això se’n diu un home pràctic, quasi un filòsof.
-Yo me voy a leer “Los tres mosqueteros” –diu el madrilenyo fullejant la novel.la-, uno para todos, todos para uno, como nosotros.
-Igual! –riu en Jaume Prats-, ja em veig amb la capa i l’espasa.
-¿Sabíais que los tres mosqueteros en realidad eran cuatro?
-Cony, i tant, té raó... com vosaltres! –en Xavier.
-Pues por eso... Ah, y lo siento –diu mirant-se en Xavier-, tú no sales...