Renfe, avís o traïció?

M'acabo de donar d'alta com a usuària de Renfe per internet. Com que utilitzo la targeta plus per agafar l'AVANT, és l'única manera que tinc de poder canviar els bitllets d'hora o de data sense haver d'anar personalment a la taquilla, si em convé. Fins ara no es podia. Si per feina havia de tornar un tren més tard, com que no podia anar i tornar de l'estació per canviar el bitllet (si m'he de quedar a treballar no puc anar a Sants a fer cua), el perdia. Ara, meravelles de la tecnologia, ja ho podem tramitar per internet.

Omplo tota una pàgina de dades. Em trec un usuari i busco una contrassenya, d'un nivell de seguretat força alt. I demano confirmació del meu tràmit per correu electrònic.

Al cap d'uns quants segons, oh meravella!, això sí que és alta velocitat, rebo l'email de confirmació. Ja sóc usuària.

Em diuen, a l'email, que no es pot garantir la confidencialitat de les dades enviades per email i m'avisen que vagi amb compte. És d'agrair. Però és el mateix email on l'empresa reprodueix, sencerets, el meu usuari i la meva secretíssima contrassenya, per si en el decurs d'aquells pocs segons ja m'havia marxat del cap... I per esbombar-la als quatre vents, si tal com diuen, el mitjà pel qual me l'envien és insegur.

No sé què pensar... Ho fan expressament, o són així des de petitets?

La tomba de la magnífica nació

Caminant per l'Alguer vam fer cap a l'església de Sant Francesc. Allà en Pere Mayans ens va acompanyar a veure una tomba, incrustada a la paret lateral de l'església, a la dreta de l'altar. La descoberta, doncs, no és meva. I també em va dir que abans que jo l'Oriol Izquierdo l'havia reproduït al seu bloc.

No em sé estar, però, de consignar-la també en el meu: Amb l'escut inequívoc, s'hi pot legir fragmentàriament:

"(sepu)LTURA DE LA MAGNÍFICA NACIÓ CA(talana).

Es poden fer diversos exercicis d'hermenèutica. O riure, amb humor negre, del fet macabre que un cop morts ens poguéssim anar a enterrar a l'Alguer.

Sempre queda algú que t'estima i que t'acull.

reis i repúbliques

Avui, republicana com sóc, he caigut en la màgia dels reis d'orient. Perquè cada any se sotmeten a les lleis republicanes de llibertat igualtat i fraternitat, i cada any també, elegim quin ha de ser el nostre rei (i de quin color el volem), que ens regalarà per un dia.

Demà, en memòria del mite dels reis, ens menjarem un tortell de fruita i massapà, amb corona i fava.

I ara, a dormir aviadet, que els vailets ja s'impacienten!

Visca els tres reis d'Orient. Salut i república

Desigs de tardor

Trepitjar les fulles que l'aire arremolina a les voreres, sentir-les encara tendres sota els peus, ensorrar les mans, els braços, fins als colzes, en un matalàs de fulles acabades de caure com si fos un cossi de bugada tèbia... 

rodolar per les muntanyes d'escuma de núvol que floten sota l'ala de l'avió. Submergir-me en aquesta cotonada flonja on diu que habiten els angelets de cul rodó i galtes rosades.

Tot això pensava avui, revisant les fotos que he anat fent al llarg de la tarda, mentre menjava un plat combinat en una braseria, lluny de casa.

La majoria dels clients érem dones, estrangeres, que sopàvem soles. He pensat: va malament el món. I tot de sobte, mirant les fotos, m'he corregit: no, és ara que começa a anar bé.

Viure de la bombolla

Hem passat mesos sentint parlar de "la bombolla" i la cosa ha petat com ha petat.

Avui, sortint de la feina, un xicot instal.lat al carrer del Bisbe de Barcelona feia bombolles i tot de gent s'ho mirava embadocada. Jo també.

Qui no ha provat mai de fer bombolles de sabó?

Hi ha qui toca instruments de música pels carrers per tal de viatjar pel món o, senzillament, anar tirant. Hi ha qui fa l'estàtua, hores i hores d'immobilitat a les Rambles, en una plaça famosa d'alguna ciutat del món.

Ell feia bombolles.

He pensat en el gran mestre de les bombolles: en Pep Bou. I per un moment, he deixat volar la imaginació amunt amunt... 

Quan l'una petava, en naixien tres de noves.

Del ruc català al ruc demòcrata

A la recta final de les eleccions nordamericanes, a poques hores de saber-se el resultat, més de mig món ha fet la seva porra a favor d'Obama. El seu partit, el Demòcrata, té com a símbol un ruc des de 1928 (segons llegeixo), des d'un any abans del famós crack a la borsa.

Ningú, al llarg d'aquests vuitanta anys clavats de la història del logotip demòcrata nordamericà, no s'ha escandalitzat que candidats i presidents es fessin la foto al costat de la imatge d'un ruc.

Amèrica és un altre món. Els catalans ens hem hagut de sentir de tot perquè molts hem optat per enganxar-nos al cotxe la imatge d'un ruc, un senyal que ha fet forat entre la gent del carrer, precisament perquè la bèstia és simpàtica, treballadora, tossuda, i no engega cap coça fins que no se la provoca durament... Provincians, desgraciats, gent derrotada... de tot. El ruc català no és una invenció: és la representació d'un tarannà, d'una manera de veure les coses.

I ara, urbi et orbe, estan preparant castells de focs discursius i dels altres, si no hi ha un daltabaix electoral de darrera hora, per llorejar l'home de moda, el gran triomfador, el primer negre nordamericà que ha aconseguit el que en altres temps semblava impossible. L'home del ruc. Encara que no guanyés, el punt on s'ha arribat és extraordinari.

Sí senyor, home, què caram!, visca el ruc!, jo també vull l'impossible. I que ningú no em digui mai més que fa pobre d'esperit, que el que jo somnio no pot ser.

Els mons del món

 Després de la guerra (aviat farà 70 anys que es va acabar i va començar l'exili) a totes les cases hi havia una fotografia del xiquet o la xiqueta assegut/da al costat d'un globus terraqüi damunt d'una taula que volia ser de despatx o escolar, de vegades amb una pissarra o un mapa al fons. Jo encara tinc una fotografia d'aquestes, me la van fer quan tenia set anys al terrat de casa, i la claror em feia aclucar lleugerament els ulls.

Em pensava que aquests estris havien desaparegut de la vida quotidiana i amb ells aquelles fotos entranyables de falsos escolars aplicats, però avui, per un  dels carrers del Raval de Barcelona (a la zona dels paquistanesos) he vist, en una botiga, un món de mons. Encara hi deu haver qui els deu comprar... és evident que d'altra manera la botiga vendria una altra cosa.

Mirant amb més detall, al segon aparador, he pogut veure ben gràficament la frase que sempre deia la iaia: quin món de mones! (o almenys d'animals).

Mirant-los sense ser gaire meticulós es pot veure que aquest món de mones no funciona: els animalons, rebotits en un mateix hemisferi, decanten perillosament l'equilibri global (paraula que tothom sap que ve de globus).

Vaja, que es veu prou bé a la foto, que les bestioletes d'en amunt del Tròpic de Càncer (que escrivia Henry Miller) pel nostre mateix excés anem de capa caiguda...

On hi ha pèl, hi ha alegria

Això vaig pensar en veure el rètol, a la cantonada entre els carrers Maria Cristina i Sant Vicent Màrtir, a tocar de la plaça de l'Ajuntament de València.

És elemental, però no m'ho vaig imaginar. Tampoc no esperava veure a l'aparador formosos exemplars de mascle pelut.

Vaig fer la foto i em vaig acostar a la botiga. Vaig mirar i em vaig dir a mi mateixa: és clar, dona, i què t'imaginaves?

El cas és que a l'aparador hi havia això que es veu a la fotografia. No gaire lluny d'allà, tot de botigues mostraven teles riques per fer vestits per a les festes folklòriques, el complement ideal del que venen aquí.

Malgrat l'equívoc, és evident que, tal com he pogut comprovar al llarg dels anys, a València s'hi pot trobar fàcilment goig i alegria.

Amb pèl o sense.

Toqui, toqui!

Aquesta matrona metàl.lica, de formes arrodonides, tal com és propi de l'estil de Botero, jau en un dels espais de trànsit de l'aeroport de Palma de Mallorca.

Abans li haurien dit, amb admiració, que estava matxutxa, tot i que ara aquests palpissos es veu que no són moda en les dones de debò. Però alguna cosa deu fallar en les modes. No cal tenir la vista gaire fina per adonar-se que més d'un, tot passant, li ha pres la mida del pit amb la cassoleta de la mà.

El metall és traïdor: mostra el desgast amb una brillantor més aguda com més se'l refrega. No sé si tocar pit deu donar sort com abans diu que en donava refregar el gep d'un geperut. No sé si es deu fer sospirant, mastegant una oració o tancant els ulls i cagant-se en la crisi. No vaig veure ningú que ho fes... però que deu tenir morbo passar la ma pel meló de la moreneta, és indiscutible: la prova és a la foto.

gat i gos

Tinc un gat petit (Pispa), una gossa petita (Fosca) i un gos mitjà (Nevat) que encara no han descobert que són enemics. Es faran grans i ja no jugaran com fins ara, que no se'n cansen.

De moment, els més menuts ja assagen posicions: de cara i de cul.

Quan el gos mitjà arriba el primer al cabàs (té nou mesos), la situació es fa una mica angoixosa, però el gat encara troba la manera de ficar-s'hi, mentre la petita agafa el matalàs del gran...

Hi ha persones humanes visiblement enfrontades que no conviuen d'una manera tan pacífica.

Base precària

Aquestes festes de la Mercè he passat per la plaça Allada Vermell, de Barcelona, per veure un espectacle de carrer. En acabat, un got i un bocí de pizza en un racó interessant.

En abaixar la vista, jo que m'adono que la taula no tocava de peus a terra. La solució que hi havien trobat la gent del local, em va recordar la manera com els meus parents de Cuba encaren els reptes de la vida quotidiana quan no tenen les eines de recanvi necessàries... Un parell de llaunes de te en equilibri fan el fet.

Que la taula s'aguanta de miracle? Hi ha tantes coses aparents fonamentades en una base precària...

Les Quatre Barres en un graffitti dels cromanyó

Els cromanyó ja pintaven les Quatre Barres

Les pintures de coves de Niaux són del Magdalenià, les van fer durant la darrera glaciació. A l’entrada, la guia ens indicava que les persones que havien fet aquells dibuixos magnífics ja eren com nosaltres, sàpiens-sàpiens, i no eren de cap manera homes peluts.

Recordo que en aquest moment he comentat: doncs un dels nostres avantpassats bé que ho era, pelut, li deien Guifré el Pelós. Hem rigut. No tenia cap ànim de faltar al respecte al que va ser el primer comte sobirà català, conegut com el creador de la nació catalana perquè no tan sols va estendre considerablement els territoris dels seus comtats, sinó que a la fi els va deixar en herència als seus fills en un gest d’independència del rei franc, de qui havien sigut vassalls, fins aleshores, ell mateix i els comtes anteriors.

Ha estat un comentari carinyós.

Hem entrat a la cova a les fosques, amb un fanal i sense càmera de fotos. La guia ens anava mostrant les pintures. A la primera cruïlla d’aquell avenc immens, la sorpresa, i l’esperit del Comte Guifré alenant-me al clatell: reprodueixó els signes que hi havia de la paret, que a la sortida he fotografiat d’un llibre que hi havia a la recepció (sense pagar drets d’autor), perquè no n’hi havia per a menys. Allà, a la primera zona de signes, hi havia quatre pals, com les nostres quatre barres. A l’interior de la cova, tot i que no es visiten les galeries en tota la seva extensió, hi ha altres indrets en què els signes són senyals de dits, en nombre variable, reproduint la llegenda de les quatre barres en carbó o en òxid de ferro. Quatre barres, cinc, sis... Als llibres sobre Niaux, hi són.

La nostra Senyera té quatre barres vermelles sobre fons d’or. L’origen de les quatre barres és llegendari. Diu que a finals del segle IX el rei franc Carles el Calb va concedir al comte Guifré el Pelós un escut amb fons d'or per haver lluitat valerosament al seu costat contra els normands. En la batalla, el comte va ser ferit. Llavors el rei, xopant la mà del comte en la sang que brollava del seu pit, li va fer marcar el senyal amb els dits sobre l’escut llis. Des d’aleshores, les quatre barres varen ser la senyera reial del comte de Barcelona, i més tard de la Corona.

Tot i que la llegenda data del segle XIV, jo ja sabia que la Senyera és una de les banderes més antigues del món. Les barres pintades apareixen en caixes d'enterrament reial al segle XI, un segle abans que qualsevol altra.

El que no sabia és que molt i molt abans que Guifré el Pelós nasqués i que les nacions europees modernes traguessin el nas al món, un cromanyó eixerit ja havia fet a Niaux el graffitti de les Quatre Barres.