Trepitjar les fulles que l'aire arremolina a les voreres, sentir-les encara tendres sota els peus, ensorrar les mans, els braços, fins als colzes, en un matalàs de fulles acabades de caure com si fos un cossi de bugada tèbia...
rodolar per les muntanyes d'escuma de núvol que floten sota l'ala de l'avió. Submergir-me en aquesta cotonada flonja on diu que habiten els angelets de cul rodó i galtes rosades.
Tot això pensava avui, revisant les fotos que he anat fent al llarg de la tarda, mentre menjava un plat combinat en una braseria, lluny de casa.
La majoria dels clients érem dones, estrangeres, que sopàvem soles. He pensat: va malament el món. I tot de sobte, mirant les fotos, m'he corregit: no, és ara que começa a anar bé.
