Avui me n'he adonat: del fred i dels calçots.
Del fred, ha estat a primera hora, mentre esperava el tren i fins a l'andana baixava un griso acanalat que desvetllava l'esperit, tot i ser dilluns.
Dels calçots, me n'he adonat a l'hora de dinar, quan he demanat verdures a la brasa i m'han portat calçots i carxofes.
M'agraden les verdures d'hivern: les cols arrissades, les carxofes... ara és quan em ve de gust la crema de carbassa, el trinxat de Cerdanya, l'escudella amb bé de verdures.
I la calçotada.
Per tot el que té de festa, de trobada amical a la vora d'una foguera, de gresca amb les mans empastifades de carbonissa, amb una salsa ben feta, tal com la feia la meva àvia i em va traslladar la mare.
Encara que oficialment la temporada comença a Valls el darrer cap de setmana de gener, ja arriba la temporada dels calçots en algunes taules de restaurant.
És una activitat que ha revolucionat l'economia de la contrada i ha donat estímul a pagesos i comerços, restaurants i particulars.
No em sap greu haver perdut l'exclusiva dels calçots, compartir pràcticament a nivell de país aquesta troballa que és la calçotada: una filosofia de vida, l'aprofitament d'allò que és elemental en una economia de supervivència.
I mentre el "menú" de la calçotada no para de créixer (llonganissa, botifarra, fesols, carxofes, escalivada, pa torrat, crema amb rifaclis, taronja i pastissos, vi, cava i copes després del cafè), és bo recordar que l'essència de l'àpat són ceballots escalivats sucats en salsa feta amb tomàquets i alls escalivats, ametlles i avellanes, nyora o pebre vermell, oli, vinagre i sal... i pa. Un menjar frugal i senzill com la terra on va néixer, acostat a la supervivència, a l'esperit dels avis d'aprofitar-ho tot.
No cal perdre-ho de vista ara que torna a venir la temporada de calçots i la tendència a l'excés.
