dissabte, 29 de novembre de 2008

Els fòrums de lectura: el caçador d'estels

La darrera obra que hem comentat al nostre fòrum de lectura del Palau de la Generalitat és El caçador d'estels. Vam començar parlant del tòpic que hi ha a totes les cròniques, crítiques i comentaris del llibre: sobre l'amistat.

I aviat vam arribar a la conclusió que els nens protagonistes de la novel.la, en realitat, no són amics. 

La seva relació es basa en una altra cosa i té unes arrels profundament culturals, pròpies de la "seva", de cultura, però no pas transplantables a la nostra, tot i que hi ha sentiments i sensacions que són universals. Però el que els uneix no és pròpiament el que aquí coneixem com a amistat.

També ens vàrem fixar en un detall per trobar el sentit de la lectura. I que consti que no teníem intenció de seguir les pautes crítiques de la desconstrucció, de Derrida.
En realitat estàvem passant una molt bona estona a la cafeteria-restaurant de l'Auditori, prop de la Plaça de les Glòries, a Barcelona, amb unes safates d'encenalls de pernil ibèric i de foie, acompanyades d'un vi adequat.

Però enmig dels topics ens vàrem fixar en el detall d'un personatge secundari: per què el nen mimat de bona família, el torturador (fins i tot dels seus pares), el violador, el futur dirigent del règim talibà, esgrimeix el Mein Kampf i la seva veneració per Hitler a l'Afganistan dels anys 70?

El missatge no va adreçat als afganesos. Ni tan sols, només, als que han emigrat als USA, com el protagonista. 
És un missatge als lectors, als occidentals acuals, una mena de crida en un codi que els occidentals podem entendre.

El petit tirà és un genocida en potència quan és un nen. Arriba a genocida quan és gran. l'Afganistan és una qüestió de tots. Els aliats van aturar Hitler a la segona guerra mundial. Els occidentals amb un mínim de consciència som cridats a alliberar l'Afganistant de les urpes d'alguna mena de feixisme, admirador d'aquells genocides del segle passat, que només el món democràtic aliat va ser capaç d'alliberar amb la segona guerra mundial.

És aquest el missatge subliminal del llibre? O només és literatura?
Ens vam esgarrifar una mica.
Però el foie i el pernil eren boníssims i el vi i l'amistat (el que vam començar dient que era el tòpic de la novel.la) van fer la resta.

Al capdavall, ens vam dir, només és literatura.

O potser no?