Diàleg de cigonyes

Participa al 82è joc literari d'en Jesús Tibau

-Fes-te enlla, no sé com dir-te que si la cosa es decanta prendrem mal.

-Oh, quin cel més blau!

-Mira que se'm destapa un ou, mira que naixerà borni!

-I quin aire més pur, i quina transparència que em dilata l'esperit.

-Deixa d'eixarramplar les potes, quietes les ales, estic a la branqueta i caurem!

-Ah, la plenitud de l'ésser lliure. Ah, el temps deturat en l'instant sublim de la felicitat.

-Tots dos, tots dos ous destapats! Agafaran un corrent d'aire...

-Ara mateix lliscaria per l'aire, em deixaria anar fins en aquell puntet llunyà... i remuntaria el vol amb el món sencer aferrat al bec.

-Doncs que sigui una ració doble. Amb birra i patates. Va, cuita, que torno a abrigar els ous.

(l'au emprèn el vol)

-Cony de somniatruites!

El caminant al mur

Aquest microrelat participa en el 77 joc literari de Jesús M. Tibau

No em sento el cap, el pensament em fuig. Deu ser per això que imagino que em vaig desmuntant a trossos i se m’ha desenganxat la cama del mig. Però sé del cert que no és veritat, jo travessava un pas de zebra quan em van segar el genoll. Què s’ha fet del tros que falta? Fa anys que el busco, mentre el món no ha parat d’encongir-se’m al damunt, com una tenda de campanya de paper arrugat dibuixada a l’espai sideral d’una pissarra. L’aire es filtra pels esvorancs, el cel s’escrostona en panots de gel brut. Uns nens, amb guix, m’hi han escrit un missatge, però el cap em roda, la vista em flaqueja, les lletres s’esborren, no aconseguiré llegir-lo. Necessito el tros de cama per acabar de travessar el carrer i fugir d’una vegada d’aquest aparador que ensenya a tothom, impúdicament, la meva decadència.