"Desconcert per a violí", relat col·laboratiu per Sant Jordi

Avui al migdia hem penjat el text del "Desconcert per a violí" al carrer de la Cort, en plena festa de sant Jordi, i a la tarda el penjàvem a internet.

Es pot llegir, de moment, virtualment. Si algú vol participar en l'escriptura amb un comentari o proposant un element argumental a la narració, ho pot fer a través d'una nota. Divendres vinent, dia 29, a les 20,30h farem un fòrum de lectura (o una tertúlia) sobre el relat, al qual sou convidats i convidades. Serà al carrer de la Cort de Valls, al local d'Esquerra.

Per llegir-lo, cliqueu aquí.

La imatge que il.lustra aquest text, l'he baixada d'internet i està signada.

Sant Jordi col.laboratiu

A Valls, a més a més de la intenció de celebrar el sant Jordi regalant llibres, una colla de gent ens hem proposat de regalar-nos també un llibre i regalar-lo a tothom que el vulgui llegir. Aquestes dies estem fent un “relat col.laboratiu”. Explicat d’una manera fàcil vol dir que entre una dotzena de persones, a vint-i-quatre mans, estem escrivint una novel.la pel paisatge que Narcís Oller va desenvolupar a Vilaniu.

No som escriptors professionals, almenys la majoria, sinó gent a qui li va la marxa i vol experimentar l’aventura. Només que en lloc de llançar-nos en parapent, explorar el centre de la terra o amagar-nos en un cementiri la nit dels morts vivents, ens posem de cara a la pantalla en blanc, agafem la darrera línia del que ha escrit abans i avancem cap a la següent amb la determinació de qui sap que està traçant el futur. No en debades el projecte va sortir de la candidatura municipal d’en Jordi Cartanyà, un home jove capaç de crear il.lusió amb el seu art, que ara la vol portar a la vida pública.

Construïm una fantasia a vint-i-quatre mans, més les dues del Jordi de Bofarull, que fa els muntatges, les correccions, la coordinació i les trameses: fa de director d’orquestra d’un relat que començava fa deu dies amb unes quantes condicions prèvies: havia de passar a Valls, havia de recórrer els indrets del municipi i partia d’una situació inicial en què un director d’orquestra, amb un plec de partitures i una carta misteriosa a la maleta, perdia la memòria assegut en un bar de la plaça del Blat.

Les dotze persones que escrivim el text, i que vam establir l’ordre d’escriptura per sorteig, vam acordar una única regla infranquejable: ningú no podia destruir el que havia construït el seu antecessor.

A hores d’ara no us sabria dir si tothom ha complert la condició fixada. Sé que en aquests moments s’ha produït una duplicitat de maletes i després d’una peripècia complicadíssima amb un xinès i d’una aventura eròtica al Bosc de Peixets, potser algú s’està estirant els cabells a veure com se’n surt. Però a falta del colofó, la història és quasi a punt perquè la presentem per sant Jordi, exposada en un local del carrer de la Cort i penjada a Internet, perquè tothom que s’hi vulgui afegir la pugui comentar pel Facebook i en una tertúlia presencial.

Potser no tindrà l’ambició d’algunes de les novetats de sant Jordi. Però us puc assegurar que no li falta ni un pèl d’il.lusió ni de nivell. Al capdavall, moltes de les novetats que des de fa anys ens arriben pel dia del Llibre no són pas ni literatura ni res que s’hi assembli de lluny.

A Valls hem apostat per recuperar la il.lusió de compartir. De provar d’escriure, de llegir, de comentar-nos. D’entendre entre tots que perquè un projecte en comú funcioni cadascú hi ha d’aportar el que sap fer i el que bonament se li acudeix. Avançar cap endavant sense destruir el que han fet els altres, amb respecte i decisió. Sembla poc, oi?

El pou: mirades que esfereeixen

Parlar amb algú que ha fet la guerra mundial amb els aliats contra els alemanys i després ha fet la guerrilla contra Franco a final dels anys quaranta, requereix deixar de banda prejudicis.

I, sobretot, intentar comprendre les regles del joc.

No era com a la clandestinitat que jo vaig conèixer a primers dels setanta, que ara trobo de paper de seda.

Als meus temps t'arriscaves a anar a la presó, però difícilment a la mort (encara que vaig viure el testimoni de consells de guerra sumaríssims i l'aplicació de diverses penes de mort). El que sobretot havia canviat és que ja no es podia concebir que els "teus" et depuressin... Aquestes eren regles del joc d'un estat de guerra que nosaltres ja no vam conèixer, que personalment em posa la pell de gallina, i que va durar força més que la guerra pròpiament dita.

Transcric aquest bocí d'entrevista, de la documentació que vaig aplegant per escriure la novel.la, quan el vell maquis parla del grup de guerrillers d'en Teixidó, l'hivern de 1946-47. Llavors els d'en Teixidó s'estaven en un mas de prop de la Selva del Camp, al costat del mas Gibert on s'estaven ells. Li demano si és veritat que van intervenir a la voladura de la torre de la llum de Vilaplana, sota la Mussara, tal com algú va dir durant el consell de guerra, i em diu que no, almenys que ell ho sàpiga:

Els d’en Teixidor, aquells van ser… aquells va passar un cas molt curiós. Aquells d’en Teixidor estaven allà quasi camuflats, però no sabíem el grup que era. A més a més no teníem contacte.

No teníeu contacte

Ho sabia jo, que estaven allà dalt, però no… i ho vam saber perquè llavòrens, un dels que van afusellar [es refereix a un dels guerrillers amb qui més tard va coincidir a la presó], un dia va venir, i va matar el jefe, sí, el va matar, i estava enterrat allà en una cova. I quan ens van agafar, allavors, a Barcelona, li vaig dir, qui va ser que va mata’l, dic tu, no?, diu sí. Diu, perquè… se n’anava d’aquí [i s'assenyala la boca] i només volia quartos. Ah!, faig jo. Diu, sí. El vam portar a Barcelona... i allà el van matar

Caram

Sí, no, allà ho feien aixins. Tu destorbaves, fora!

Una altra testimoni de l'època, que aleshores tenia 18 anys, em diu: semblaven bons nois, incapaços de fer aquelles atrocitats que explicaven d'ells els falangistes.

Com més baixo al pou, més m'impressiona el tremp dels personatges que el van anar cavant durant aquells anys. I la manera descarnada, natural, com expliquen coses que la nostra generació mai no va saber que havien existit. Tan a prop i tan lluny alhora.

enfondint el pou: la recerca de documentació.

La tasca de recerca i localització de testimonis és una de les més apassionants a l'hora de fer una novel.la.

A l'arxiu del PCE, dipositat a la biblioteca Marqués de Valdecilla de Madrid, trobava unes poques línies que m'indicaven que seguia la bona pista. Eren en un informe redactat a París el 7 d'agost de 1949, de la mà d'en "Víctor", el responsable polític del PSUC a les comarques de Tarragona, que es va salvar per pèls de la "caiguda dels 80", la primavera de 1947:

"vaig organitzar el comitè comarcal a Valls amb contactes a Picamoixons i algun altre lloc. Aquest comitè treballà magníficament en l'ajut i l'apoi al grup guerriller de Carles Valls"

Eren quatre, els guerrillers, encara que de Ginclar n'havien sortit deu, i a Valls n'hi anava un grup de sis, allotjats de primer en un hort del Camí Nou i després a la masia Cardellà. Aquests quatre van ser els que van deixar les traces del pou.

I en Bravo?, vaig preguntar a un d'aquells homes, que encara viu i té una memòria privilegiada. Ah, el Madrilenyo, diu, aquell sempre estava fent el pou...

Com neix una novel.la: "El pou"

La fase més apassionant de l'escriptura d'una novel.la és aquella en què el relat es va forjant a la imaginació. De sobte, a partir d'un detall insospitat, comença a prendre cos un món: un estat de coses, unes persones, un univers i, sobretot, un conflicte: allò que fa necessàries preguntes i respostes, allò que ho trasbalsa tot.

Així està començant a néixer "El pou".

El pou va aparèixer un any de pluges excessives enmig de la vinya, entre unes tires de macabeu i uns moscatells joves. Els meus pares el van tapar després d'unes paraules breus, just per situar-lo en una època que la gent no tenia ganes de recordar.

Han passat els anys. Trenta... quaranta. Els qui van fer el pou són tots morts. La vinya fa temps que ja no hi és. Però les cicatrius de la història mai no s'esborren i uns brots de vinya borda reviuen entre la pomera i l'albercoquer.

Aquest estiu, mentre navegava per internet, amb la idea de fer un relat breu sobre els silencis de la nostra postguerra, el pou ha tornat a aparèixer. I al seu darrere, les preguntes que jo hauria pogut fer si hagués sabut què preguntar quan els qui vivien tenien les respostes.

Ara ve, doncs, la fase de documentació. La reconstrucció d'un món, amb les persones, els neguits, les il.lusions i les pors. I tornar a imaginar la història tal com potser un dia va ser... encara que potser no arribaré a descobrir-ne tots els detalls, perquè el silenci tossut de dues generacions de persones  segur que haurà esborrat molts ecos.

Però les traces que la vida deixa sobre la terra són com signes escrits en llibres oblidats que esperen un lector. Sóc lectora compulsiva, des que en tinc memòria. Vull escriure la història d'aquest silenci. Vull llegir el llibre dels signes oblidats i provar d'explicar-lo.

Inicio una fase de recerca, llibres, arxius, documents amagats. Furgo a la memòria. I van apareixent les persones, els paisatges, l'època de la por i del valor... al fons, la masia on visc, on vaig néixer, on van construir el pou, que durant uns mesos va unir un grup de persones que no es coneixien i va decantar per sempre les seves vides futures.

"La maleta sarda" i les teories de la lectura

Una vegada hi havia una mestressa que havia criat un gos. N'estava orgullosa i se'n va anar al mercat per oferir-lo. Quan feia una estona que hi era, va passar un jove i li va dir: bona dona, me'l deixeu provar, aquest gos? Com que el brivall feia cara de bona persona, la mestressa li va dir que sí. Al cap del dia, el jove va comparèixer amb el gos i li va dir: llàstima, semblava un bon gos, té planta, però no serveix. Com que no serveix?, va respondre la mestressa. No, allà on un altre de la seva mena em troba un cistell de tòfones, aquest només me n'ha portat tres o quatre.

La dona es va quedar pensant. Ni tan sols no va tenir esma de dir al jove que no li havia pas ofert un buscador de tòfones.

La setmana següent va tornar al mercat. Se li va acostar una parella, que va estar fent festes al gos durant una bona estona. Se'l van endur i el van passejar tot el dia. Al vespre l'hi van tornar. S'hi havien divertit. Trobeu que és un bon gos?, els va preguntar. Ells van somriure. Ni idea, nosaltres no hi entenem de gossos.

Al mercat següent la dona va tornar a portar el gos. Tenia pressa per col.locar-lo, encara que li dolia desprendre-se'n. Un home gran li va demanar si li deixava provar-lo, i la mestressa s'hi va avenir. A primera hora de la tarda li va tornar la bèstia: és un mal pigall, li va dir, enlloc de guiar la meva mare, que és cega, s'entreté a llepar-li les mans...

La mestressa tampoc no va tenir esma de dir-li que no l'havia ensinistrat com a pigall, però que era carinyós, dòcil, fidel i tenia una bona estampa... Tampoc no va gosar a descriure'l més, perquè li havia dit el de les tòfones que un gos es guanya la seva qualitat d'animal de categoria no pel que en digui un altre, sinó pels seus actes. I potser era veritat.

Al mercat següent, va veure, un darrere l'altre, diversos pretendents del gos que el descartaven: quin és el seu pedigrí?, no em servirà pas per guanyar un concurs de races. Menja massa, segur, deia un altre, em serà molt car de mantenir. Trobo que corre poc, amb ell mai no guanyaré la cursa al canòdrom...

La dona estava abatuda. Aquell pobre gos potser no servia per a res...

Aleshores va tornar a passar aquella parella que s'hi havia divertit. Anaven amb una àvia i dos vailets. S'hi van aturar una estona a fer festes a l'animal. Es van tornar a divertir. A la fi la mestressa els va dir: trobeu que és un bon gos? I ells li van respondre: no ho sabem, nosaltres no hi entenem, de gossos.

Això se'm va acudir després de llegir la crítica de dijous passat al suplement de Cultura del diari "Avui", signada per Pere Antoni Pons. Una crítica honesta i respectuosa, sens dubte, no hi ha res a dir. Vaig pensar en les teories de la lectura, que explicava a les meves classes a la universitat. I vaig recordar el conte de la dona i el gos.

Quan l'escriure et fa perdre l'escriure

Tenia el bloc abandonat. Me n'adonava. Veia cada dia mil vegades, des de les finestres d'internet, aquella imatge fixa que em parlava d'un bloc congelat en un post de fa setmanes.

Se m'havien acabat les lectures?

Vaja, no! Llegeixo cada dia. Al tren, al metro, a casa. He devorat un munt de llibres, els uns més sòlids, els altres més insubstancials. Fins i tot he participat en actes parlant de llibres i de lectures...

Se m'havia acabat la força per escriure?

No, caram! A la feina escric (coses de la feina) cada dia. A les hores lliures, fa temps que enfilo (i intento no perdre el fil) una novel.la èpica per a lectors joves.

D'avui no passo, m'he dit aquest matí, quan posava l'olla al foc per avançar el dinar ( a les 11h tinc el doble de tennis de fa un munt d'anys).

I mentre pensava de quina manera trobaria una justificació per a la meva absència, m'ha vingut l'explicació. Perquè a mesura que se m'acudien bocins, flashos de temes, em trobava amb una idea fixa que no em permetia avançar: com ho puc fer per explicar el pobre cavaller Soler de Vilardell, enfollit, lluitant contra una força que el supera? I com puc transmetre la seva angoixa perquè d'aquesta prova que li ha deparat el destí, en depèn no només la seva felicitat personal (la dona que estima) sinó fins i tot, potser, la pau de tot un poble?

Ah!, m'ha vingut al cap un cel de roig furiós i el volar de milers de criatures menudes... els esclats de les tempestes elèctriques d'estiu, la força d'una espasa descomunal...

Veieu? És per això que no refresco el bloc.

M'encanto en aquella història èpica que té nom, personatges, accions...

Quan vagarejo, encara que passegi amb els gossos, miri aparadors a la sortida de la feina, navegui per internet, assaboreixi el lleure dels dies de festa... el cap em retorna a aquell fil poderós que teixeix la trama d'una novel.la. S'activa el mecanisme automàtic de defensa del món imaginari que vaig bastint lentament en una època que jo sé que puc escriure molt poc, massa poc.

I escric a retalls, a bocins, a estripades, en racons robats a altres lleures: el bloc.

Ara ho sé: l'escriure m'ha fet perdre l'escriure... i és ara que puc enfilar quatre lletres que ho expliquen.

"La maleta sarda" ja és un llibre: del plaer de tenir-lo als dits

Cada llibre nou m'obre un munt d'interrogants, ara no pas sobre mi ni sobre el text (ja està tot dit, tot escrit), sinó sobre els hipotètics lectors.

El triarà algú? Qui el llegirà? Li agradarà? Si algú no l'acaba de llegir, per què el deixa? Perquè s'hi enganxen els que l'acaben? Provocarà plaers? Suscitarà preguntes? Algú s'aturarà a pensar un instant, a partir d'una frase, d'una pàgina, d'un tipus humà? Algú s'hi enfadarà?

Però el que sobretot em provoca cada vegada un llibre nou és l'emoció íntima de la primera vegada, d'un inici. Obrir el paquet, treure el plàstic que n'embolica els exemplars, agafar el llibre i olorar-lo, fullejar-lo, picotejar aquí i allà, per recuperar la memòria de les frases sabudes... dubtar sobre l'inevitable.

Ja no em pertany. "La maleta sarda" ja campa per les seves, criatura, buscant uns ulls, unes mans que l'acullin.

"Literatura" i "Digital", termes que poden ser complementaris

A València, en el marc dels Premis d'Octubre, se celebra aquests dies el vint-i-unè encontre d'escriptors. Com sempre, es tracta de parlar del bé i del mal de la literatura. I aquest any es tracta de la literatura digital (coordina la Laura Borràs).

Fa poques hores que he participat, amb plaer, en aquesta taula rodona:

12.00-13.30h. Taula rodona: Els blocs i la literatura. Amb Xulio Ricardo Trigo (escriptor), Toni Ibáñez (filòsof i escriptor), Margarida Aritzeta (URV). Modera: Raffaele Pinto (UB).

Ves per on, doncs, aquest bloc (i algun altre que comparteixo) m'ha servit per poder explicar-me a mi mateixa i provar d'explicar a les persones que hi havia a la sala com veig la relació entre els blocs i la literatura.

Com que ha durat dues hores, m'estalvio de voler-ne fer encara que sigui un resum. Em quedo amb el comentari a una pregunta que m'ha fet una persona de la primera fila: si l'escriptura de posts en un bloc m'ha influït (o canviat) d'alguna manera la meva escriptura de novel.les. La resposta automàtica ha estat: Nooooooo! I immediatament, pensant-hi una mica, he hagut de matisar que a la novel.la que estic escrivint ara faig els capítols curtíssims, com a petites unitats de sentit...

Un bon bloc, per a mi, ha de tenir unitats de pantalla. I comunicar sensacions multillenguatge.

Sí que escric d'una altra manera els meus relats de sempre...

La maleta sarda, final d'etapa i agraïments

Avui a la tarda m'he trobat tancant la darrera revisió de La maleta sarda. La lliuraré aquest final de mes perquè pugui sortir a primers del 2010. És un moment estrany. A partir d'ara ja no em pertanyerà.

Per tancar l'escriptura, hi he afegit aclariments i agraïments. Com que sóc sentimental, els reprodueixo aquí, al bloc:

"Els fets que es relaten a La maleta sarda són imaginaris. Tot i així, el relat llegendari sobre el tresor d’en Diego Moro i els enfrontaments entre la família dels Cossu i la dels Corraine, que va donar lloc a la Disamistade d’Orgosolo i a un rosari d’assassinats al llarg de les primeres dècades del segle vint, estan documentats històricament.

Es poden trobar a les pàgines de l’obra de Franco Cagneta, Banditi a Orgosolo (1975). No està provat que existís un viatge de Caterina Albert (Víctor Català) a Nuoro, en companyia de Grazia Deledda (premi Nobel de literatura el 1926) la primera dècada del segle vint. Però tal com em va fer notar l’estudiós i especialista en l’escriptora sarda, Giacomino Zirottu, les obres de Deledda es van començar a traduir al castellà el 1905, i Grazia Deledda i Víctor Català tenen punts de confluència estètica remarcables. I d’altra banda, va ser en aquella època que Caterina Albert va portar a terme viatges per Europa.

Els escenaris on transcorre la novel.la són escenaris reals. Però els seus espais són adaptats a la presència de personatges de ficció. Hi ha personatges del relat que tenen noms pròxims o idèntics a persones reals. El que els ocorre a la novel.la és totalment inventat.

Agraeixo les aportacions de totes les persones que m’han ajudat amb dades i documentació. Al Jordi Castells, amb qui el 2005 vaig recórrer amb calma i plaer els llocs de Sardenya on havia de transcórrer la novel.la.

A la Laia Castells i el Josep Lluís Eras, que em van fer conèixer el llibre d’en Cagneta després d’una estada professional a Nuoro la primavera del 2006, i que em van fer de documentalistes sobre el terreny. Ells em van parlar de l’incendi de cotxes d’Orgosolo. A l’estudiós i antic síndic de Posada, Giacomino Zirottu (epr), que va ser president del Consorci per la Pública Lectura Sebastiano Satta, de Nuoro, i em va donar indicacions molt valuoses sobre el context cultural de Sardenya. I a la Roser Vernet, que me’l va presentar.

Al poeta i professor Joan Elies Adell, amb qui hem discutit de tècniques d’escriptura, versions i palimsestos. Al Jordi Fernández Cuadrench, director de la Casa de la Generalitat a Perpinyà, que a primers del 2007 em va parlar d’un home que volia instituir una fundació cultural i em va mostrar els carrers de la població on transcorre la novel.la; aquest detall va fer créixer una via insospitada que lligava Sardenya amb la Catalunya del Nord, on jo no tenia previst anar. A la Charo Alonso, que em va regalar el CD del les Variacions Goldberg.

A les persones que treballen a l’hospital de Sant Joan de Reus, on vaig seguir el tractament del càncer de la meva mare fins al novembre del 2002, i al Duran Reynals de l’Hospitalet de Llobregat, que vaig conèixer més tard personalment. Al Xavi Ferré, que em va convidar a la Setmana Cultural de la presó de Tarragona, als reclusos que hi vaig conèixer i als educadors que em van ensenyar com funcionaven els serveis i els tallers. A les persones que m’han anat fent comentaris al bloc on explicava l’escriptura de la novel.la. I a la meva agent literària, Sandra Bruna, per les seves observacions i el seu entusiasme."

Apa, ja està.

Escriure a glops una història del Montseny

Fa dies que no compleixo els meus compromisos de reportar les lectures. I és que encara no faig vacances. I quan arribo a casa poleixo bocins de text d'una novel.la mítica que estic escrivint. Passa al Montseny.

Avui anava cap a Can Prat amb l'Alba, la meva protagonista, que muntava l'euga Urània... i m'ha ocorregut com a l'agrimensor del Castell de Kafka:

Moria el dia, el rellotge devorava implacablement les hores i el sol llampava cap a ponent mentre l’Alba cavalcava cap a can Prat.

Era un mas majestuós, tan gran com can Figueres, flanquejat de corrals i protegit per parets massisses de pedra. S’alçava acastellat al cim del turó que senyorejava el Gorg Negre. Pels petits espiells baixos oberts al mur fortificat s’escapava la claror interior, càlida i rogenca, mentre al seu voltant tot s’anava enfosquint. Feia estona que l’Alba el veia créixer davant dels seus ulls, però no s’hi sentia més a prop. Era com si una mà invisible l’anés apartant així que s’hi acostava.

Penso que no és Kafka (que en un temps vaig llegir molt), sinó que sóc jo, que espero unes vacances que no arriben.

L'escriptura de sobte agafa camins inescrutables...

Començar un relat: el moment de la veritat

Avui, quan m'he llevat, tenia al cap ben clarament la idea d'un conte que fa temps que he d'escriure. De fet, ja l'hauria d'haver escrit i enviat. Tot i que no em semblava difícil (forma part d'una sèrie d'un volum col.lectiu, i té acotat el tema i l'enfocament), cada vegada que m'assec per començar-lo, el que em semblava consistent se'm desfà com el fum i no troba el camí de les paraules.

La història és la d'una persona amb una malaltia mental que ha arribat a la vellesa i ha d'afrontar la solitud i el deteriorament del cos. I tanmateix és una persona com qualsevol altra, amb petites pors i petites felicitats, el seu problema mental no hauria de marginar-la... el relat hauria de despertar l'interès dels lectors, la solidaritat i l'amor més que la compassió, perquè parlem de la singularitat d'una persona que, en un moment determinat, és capaç de corprendre'ns.

He trobat un argument. Un petit flash en aquesta vida. Perquè això és un conte: un petit flash a través del qual s'endevina un món complet, amb inici i final capaços de sorprendre.

No he estat capaç al llarg de la tarda d'escriure ni una línia d'aquest instant de ficció que em va prenent vida al cap. Sé que ja tinc el relat atrapat, que ja només calen les paraules. I tanmateix, se'm fan avares.

He sortit a fer un tomb. Em va bé caminar per ordenar els arguments. He passat pel camí on dies enrere el vent va trinxar un parell de garrofers. He fet algunes fotografies de la soca. Al fons, florien els ametllers i arran de soca els brots nous ja empenyen per néixer.

Redacto aquest post, endreço les fotografies, atio la llar de foc amb un tronc nou. Demoro el moment brutal de començar a escriure.

La novel.la i l'autor

Que la persona que escriu una novel.la i la novel.la tenen alguna mena de relació és indiscutible. Però, tal com comentàvem en la darrera sessió de fòrum de lectura, una de les coses més atractives per als lectors és imaginar què hi ha de "cert", d'autèntic, a cada llibre de ficció.

Per això les rutes literàries tenen tant d'èxit.

Suposar que a través de la finestreta d'una novel.la accedirem a zona secreta de la personalitat d'un autor, a les intimitats de la seva vida, és una de les fantasies més gratuïtes i alhora més gratificants que ens podem concedir quan abordem una novel.la.

Tinc dos casos recents a la memòria: Narcís Oller, amb Vilaniu, quan presenta el personatge del jove advocat nascut a la vila. O Khaled Hosseini, l'autor de El caçador d'estels, del qual parlava ahir. El protagonista afganès, que acaba essent escriptor, i un punt de vista narratiu adequat (el relat en primera persona i un registre lingüístic molt reeixit) fan creure el lector ingenu que està assistint a una revelació íntima.

Però l'autor sempre menteix, almenys sobre si mateix. Cosa que no vol dir que molt del material que utilitza en el relat de ficció no sigui autèntic. Però és el seu art el que li permet capgirar, tergiversar, reutilitzar, recrear, fer un món nou amb materials antics. I és aquest mateix art el que li permet crear la il.lusió de realitat.

No us cregueu que la novel.la és la vida. Tot i que una bona novel.la ens parla de la vida i, a través de la lectura, ens retorna a la vida.

És com les pintures de Marc Chagall: la recomposició en el somni.

Potser va ser per això que en una de les primeres novel.les que vaig publicar, quan encara els autors triàvem els motius de les portades, vaig elegir  un gall d'un dels quadres de Marc Chagall.

Maleta negra?

Em preguntava si La maleta sarda es pot considerar una novel.la negra, perquè al primer capítol ja hi ha un mort, i al llarg del relat, una recerca, que es fa complexa per moments. Com que la crítica té fal.lera per etiquetar els productes literaris, jo mateixa m'he preguntat quina mena de relat estic a punt d'acabar.

La novel.la negra, però, és una variant molt específica d'un calaix molt més gran.

Northrop Frye troba relació entre els relats d'enigma contemporanis i els relats medievals caracteritzats per la recerca de l'heroi, la quest. El que coneixem avui per novel.la negra forma part de la gran família de les novel.les de misteri, de les quals deriven les anomenades novel.les criminals (on s'inclou la novel.la negra pròpiament dita), que ofereixen tota mena de ramificacions i que es poden emparentar amb aquests relats medievals per tal com un heroi (o un contraheroi) porta a terme la recerca d'un objectiu (o una investigació).

Fa temps escrivia en un text que vaig redactar per a la UOC:

"Les pautes del gènere negre són més o menys vagues, però delimiten un món (entès com un conjunt semàntic) força característic. Els protagonistes són herois (o antiherois) d’una trama criminal que porten a terme una acció trepidant (d’aquí l’apel.latiu hard-boiled: “dur i en ebullició”) en un entorn de corrupció i crisi dels valors morals. Habitualment busquen sortida a la seva situació vital en la violència, el sexe i l’alcohol. Aquest entorn posa en contacte els extrems de la piràmide social i té com a escenari els racons foscos dels barris baixos de la ciutat, però també els locals dels clans mafiosos, els refugis inconfessables de la bona societat corrompuda, les presons... L’obra, sobretot en la primera època, apareix amb una voluntat clara de denúncia social i política. La seva iconografia es recrea en la brutalitat i en l'enigma, però també, a causa de la seva voluntat estètica i de la necessitat de superar les traves de la censura legal, juga amb els clarobscurs, la metàfora, la insinuació i alhora la imatge directa. És bàsicament un relat d'acció, trepidant, que desafia l'imaginari de l'espectador/lector i el sorprèn contínuament per la seva duresa i, alhora, pel seu enginy".

Definitivament, penso, la meva no serà una novel.la pròpiament negra, tot i que hi ha crim, recerca i un transfons de denúncia. És un thriller? és una novel.la psicològica?

Em roda el cap, no la sabria posar en cap capsa i té una mica de tot. És una novel.la tout court.

Recorro, a Youtube, per veure un fragment de Banditi a Orgosolo, que parla d'aquella mena de conflictes del passat de què la meva novel.la també s'ocupa.

Continuo pensant que la literatura és l'espai del joc entre els discursos previs i els futurs, l'espai de la versió, de la reelaboració, de portar al present els mites antics per tornar-los a dir d'una altra manera.

L'intertext i el palimpsest

Un llibre sempre arrossega la memòria d'altres llibres. Tant a l'hora d'escriure com a l'hora de llegir. Roland Barthes, un dels primers teòrics a aprofundir en el concepte d'intertext, comentava que qualsevol lectura en crida una altra d'anterior, ja sigui el diari, ja sigui Proust. A ell, deia, tot el portava a Proust... Cadascú té la seva història, el seu imaginari, les seves experiències. A l'hora de llegir, aportem el nostre bagatge. Per això, tal com remarcava en Jesús Tibau en un comentari a un escrit meu anterior, no hi ha dues lectures iguals...

A La maleta sarda he volgut treballar aquests conceptes a l'hora d'escriure, no pas elucubrant teories al llarg de les pàgines de la novel.la, sinó posant-les a la pràctica. Un relat, que comença amb uns fets ocorreguts a Sardenya l'any 1903, que arrenquen de cinquanta anys enrere, es reprodueix el 1908, i el 1940 i a l'actualitat. Cadascú que en reprèn els fils, hi aporta la seva lectura.

Alhora, per fer-ho més complex, he portat el joc d'escriptura al terreny del palimsest.

Navegant per internet per trobar imatges que poguessin il.lustrar la idea de palimsest, he trobat moltes preguntes sobre el que significa, i sobretot quan s'utilitza en termes metafòrics. La major part de gent que ha sentit o ha llegit la paraula no entén ben bé què significa. Un palimsest, de fet, és un suport (un paper, un pergamí, etc.) que ha estat reaprofitat per escriure-hi coses noves al damunt.

És el mecanisme que fa servir Francisco Gonzàlez Ledesma (Enrique Moriel) per construir la seva novel.la La ciutat sense temps, que he llegit aquests dies. Però ell ho fa de manera metafòrica. Tal com també l'utilitza de manera metafòrica el llibre de fotografies Barcelona, el palimpsest. És a dir, prenen l'espai urbà com si fos un paper, on al llarg dels segles s'ha anat "escrivint" una vegada i una altra, és a dir edificant i vivint sobre edificis antics, sobre vides viscudes. El resultat és una superposició d'imatges en un mateix espai.

A La maleta sarda, el palimsest és "real" (si alguna cosa pot ser real en una novel.la). Un plec de fulls on diverses mans escriuen, una vegada i una altra.

Recollir els fils del relat

Sovint, quan he estat treballant al llarg d'uns quants mesos en una novel.la, quan arribo a la darrera fase de l'escriptura accelero el ritme per tal de recollir tots els fils i pistes que he anat traçant al llarg del camí. És un moment màgic. Però és també un moment perillós. Si ens arrossega la pressa per tancar el relat, correm el perill que la lectura sigui difícil, que el clima que hem anat creant al llarg d'un parell o tres (o més) de centenars de pàgines es fongui per donar lloc a una imatge final plana, de dues dimensions, argumental sense olors ni colors, sense l'amplitud de moviments necèssària.

Aleshores val més deixar-se portar i acabar. Però no donar el final per definitiu. Reprendre el ritme sostingut de les primeres pàgines, rellegir el principi, i tornar al final per esponjar allò que hem dit en poques ratlles.

Acabar una novel.la és tan complicat com començar-la. I la impressió lectora es construeix al llarg de la novel.la, però sobretot amb els principis i els finals.

Recordo que la meva mare, que era una lectora excel.lent, començava sempre els llibres pel final. És una cosa que jo mai no he sabut fer quan llegeixo (i que també faig sempre quan escric). Si li agradava com es resolia la darrera pàgina, donava crèdit al llibre i se l'empassava de cap a cap!

Mètodes d'escriure novel.la

Podríem parlar de rituals, cadascú té els seus a l'hora de posar-se a escriure. De vegades ens sembla que sense aquells moviments iniciàtics, aquelles rutines, no arrencarem. Amb els anys he descobert que els rituals poden variar i no passa res. Però és molt més difícil canviar el procediment.

Diu que Pere Calders agafava un motiu de la realitat fascinant, de vegades incomprensible que havia viscut a l'exili, i li anava bastint un relat al voltant. També diuen que Cortàzar es deixava portar per la seva escriptura sense determinació prèvia, cosa que fa complicat per a la major part de mortals concebre un relat d'arquitectura complexa, com ho és Rayuela. Conec amigues i amics escriptors que em diuen que van avançant amb els seus personatges, descobrint-los a mesura que els van construint i no tenen res previst per endavant. A uns altres, la novel.la històrica (ara de moda) els dóna un marc que van omplint com qui munta un puzzle.

Jo no puc començar una novel.la si no en sé el final: escena inicial i escena final, totes dues vistes d'una manera plàstica, amb tota mena de detalls. Aquesta és la meva arrencada: una idea i dues imatges. Aleshores el relat esdevé un itinerari entre els dos punts: un itinerari d'escriptura. Però no puc arrencar si no he superat la fase llarga, i dura de vegades, de documentació.

A La maleta sarda, a mesura que avançava en l'escriptura, m'anava adonant que el final que havia previst seria impossible, perquè no aconseguiria que el relat m'hi portés. I havia previst ja un descabdellament alternatiu, que em semblava força més bo que l'inicial, d'acord ambla documentació recollida i els capítols escrits. Mai no m'havia sentit tan a la deriva. Pressentia que estava canviant la meva manera d'escriure.

Un cop recorregudes les tres quartes parts de la novel.la, els finals alternatius se'm van demostrar irrealitzables i va sorgir, nítida, la imatge primera, que posava de relleu i explicava multitud de petits detalls insignificants que havien anat sorgint al llarg de l'escriptura (l'efecte de realitat de què parlava Roland Barthes referint-se a Madame Bovary de Flaubert). No hi havia res sobrer, tot quadrava. I el final inevitable era el primer que havia pensat.

Segurament, tal com ocorre en la recerca científica, la novel.la va covant al nostre interior un magma d'imatges que no desapareixen mentre estem escrivint. Si aconseguim no desconnectar d'aquest estat de coses de l'imaginari que serveix de canemàs del relat i li va donant vida cada dia que ens asseiem a escriure, cada estona que, passejant, hi pensem, conscient i inconscient s'alien per treballar plegats per la causa de l'escriptura.

He canviat d'ordinador, de taula, de balconada que dóna a les muntanyes, de gos amb qui passejo mentre dono tombs als arguments... però continuo construint els meus relats seguint una mateix patró discursiu, sense el qual, descobreixo, no seria capaç ni tan sols d'organitzar el text d'una conferència.

Les localitzacions a la novel.la

Es pot escriure un relat imaginant els espais, però també es pot construir un relat a partir de la impressió d'uns espais visitats. La maleta sarda es nodreix d'edificis, carrers i paisatges vistos i després convenientment modificats. Tot i així, un cop escrits els espais, mantenen encara un cert aire de família (tal com deia Wittgenstein) amb els seus homònims reals. Avui resseguia la galeria de fotografies d'Orgosolo, de quan hi vàrem anar, l'estiu que vaig assistir a la trobada anyal de l'IRS a Paulilatino, un indret nuràgic singular.

Ressegueixo un dels fragments escrits, quan en Manu Uriarte i en Giacomino, el bibliotecari de Nuoro, arriben de nit a Orgosolo. Quan vaig fer la fotografia d'aquest rètol cosit de bales encara no sabia que acabaria escrivint això:

Varen pujar poble amunt per un carrer d’escales baixes, empedrades, lliscós i boterut. No es veia ni una ànima. Semblava un poble fantasma. Només els orientava la claror somorta dels petits quadradets de llum de les finestres de porticons ajustats. De tant en tant entraven en un rodal il.luminat per la resplendor groguenca dels fanals escassos, que més que fanals semblaven focus, com si algú anés a interrogar els transeünts. Aquí i allà hi havia culdesacs foscos, per on en Manu Uriarte es movia quasi a les palpentes, amb ombres glaçades que levitaven darrere les cortines sense deixar-se veure.
-Mira, és el que et deia!
Tot i la fosca, en Manu es va fixar en el que li assenyalava el bibliotecari.-Ho veus? -li remarcava amb un dit ossut, com un ganxo, indicant el rètol d’un carrer-, tots estan cosits de bales.

Tampoc no recordava haver buscat la casa que en Ferdinand Torrentà té a Orgosolo a partir d'un espai vist, però aquest fragment té la seva correspondència al meu àlbum de fotografies:

S’arribava a la casa d’en Torrentà des d’un carreró que arrencava del mateix Corso della Reppublica, al bell centre d’Orgosolo. L’home havia començat a pintar un mural a la banda baixa de la façana, una dona de línies esquemàtiques i colors terra, que semblava que volia integrar un grup que mai no havia arribat a dibuixar. Potser no havia tingut temps, o potser aviat havia descobert que es proposava una obra massa important per al seu geni o les seves forces. El cas és que aquell esbós de dona solitària en un racó de façana, a tocar de l’entrada, tenia alguna cosa de desolat.

Una novel.la és un relat que es va forjant a l'imaginari de la persona que escriu al llarg del temps, fins que es converteix en llenguatge. Quan això succeeix, sovint ens sorprenen els camins que han fet els materials originaris fins a convertir-se en frases.

Orgosolo

Quan fa uns quants anys vaig visitar Orgosolo, a Sardenya, vaig pensar que aquest lloc extraordinari havia de sortir un dia en una novel.la meva. Abans d'arribar a aquest poble, situat al cor de la Barbàgia, em va cridar l'atenció el mural d'un bandit, pintat sobre una roca, com si estigués apostat al peu del poble a punt d'interceptar els forasters. Em vaig interessar pel passat violent d'aquella contrada, la reacció dels pastors a l'agressió, a la fam, a la violència. Al cap de més de cent anys, els artistes han canalitzat aquesta violència per omplir el poble de murals (ja ho deia Freud: l'artista és capaç de canalitzar la frustració i el desig, sublimant-lo i convertint-lo en art; així s'allibera de la neurosi, dit d'una manera molt simple). Els murals havien de sortir també a la meva novel.la. Parlant amb l'amic i pintor Miquel Jassans, vaig descobrir que ell i l'Agnès Padró també havien estat a Orgosolo i la novel.la d'en Miquel sortiria abans que la meva. Quan la vaig llegir, Diari d'un artista, em vaig adonar que, tot i que sortia la població, no tenien res a veure: ell s'esplaiava en la pintura. Jo tenia intenció d'acostar Orgosolo al joc literari. Després vaig conèixer les històries que s'havien portat al cinema, a la televisió, els estudis que n'havien fet els antropòlegs: Franco Cagneta, per començar, però n'hi ha tesines i tesis a la UB, al Canadà... I he anat teixint el meu relat en sintonia amb el concert de veus que al llarg dels anys s'han centrat a parlar d'Orgosolo. A través de la literatura. A través de la ficció.

Aquí enganxo un àlbum amb algunes fotos del meu viatge: àlbum.

Escriure, tornar "al lloc del crim"

Aquest inici de setmana, per motius de feina, he hagut de tornar a Perpinyà. No m'he sabut estar de passar per davant de la Llotja i entrar pel carreró de les Fàbriques d'en Nabot, on els paraires de Perpinyà teixien els draps més fins d'Europa a la di de l'Edat Mitjana. Al carrer encara hi queda un enorme edifici d'una fàbrica (casa Julià, em sembla que diu al rètol), que està en procés de restauració, com a mínim en una fase inicial, perquè des que vaig començar a escriure "La maleta sarda" no hi he vist progressos. En aquest edifici enorme és on situo un dels protagonistes principals, en Ferdinand Torrentà, que vol que el casal, a la seva mort, sigui convertit en museu i casal per a la ciutat, per a la qual cosa prepara una Fundació. És un enigm saber què hi acabarà havent en aquest lloc, i si finalment acabarà fent-se la restauració, o aquest enorme edifici, amb una torre baixmedieval (o potser una mica més moderna) compacta i altíssima al capdamunt, acabarà aterrat per la desídia o la crisi econòmica. La germana del protagonista hi voldria un bloc de pisos, apartaments o un hotel. La la novel.la pugnen les dues opcions, l'especulació i el filantropisme. Aneu a saber, a la pràctica, quina desenvoluparà la història real.

Vam passar per davant de l'hotelet on es va allotjar en Manu Uriarte. L'home gras de la recepció no es veia des del carrer, i tampoc els gats perses. I la plaça Aragó, on en Manu Uriarte esperava en Torrentà per sopar, que al final no es va presentar, era plena de perpinyanesos i perpinyaneses que començaven vacances. Com a la novel.la, ens vam regalar amb una esplèndida amanida de vieires... que a la braseria en diuen saint Jacques. La creperia Delfau estava tancada per vacances. I colles de gitanes joves, amb una munió de criatures, amb cotxets o de la mà, passejaven pels carrers calorosos. Totes i tots parlaven gitano: és a dir, català...