Sovint, quan he estat treballant al llarg d'uns quants mesos en una novel.la, quan arribo a la darrera fase de l'escriptura accelero el ritme per tal de recollir tots els fils i pistes que he anat traçant al llarg del camí. És un moment màgic. Però és també un moment perillós. Si ens arrossega la pressa per tancar el relat, correm el perill que la lectura sigui difícil, que el clima que hem anat creant al llarg d'un parell o tres (o més) de centenars de pàgines es fongui per donar lloc a una imatge final plana, de dues dimensions, argumental sense olors ni colors, sense l'amplitud de moviments necèssària.
Aleshores val més deixar-se portar i acabar. Però no donar el final per definitiu. Reprendre el ritme sostingut de les primeres pàgines, rellegir el principi, i tornar al final per esponjar allò que hem dit en poques ratlles.
Acabar una novel.la és tan complicat com començar-la. I la impressió lectora es construeix al llarg de la novel.la, però sobretot amb els principis i els finals.
Recordo que la meva mare, que era una lectora excel.lent, començava sempre els llibres pel final. És una cosa que jo mai no he sabut fer quan llegeixo (i que també faig sempre quan escric). Si li agradava com es resolia la darrera pàgina, donava crèdit al llibre i se l'empassava de cap a cap!
