Una de les virtuts que valgué a la novel.la Tirant lo Blanc de ser salvada de la crema de llibres amb què s'inicia el Quixot és que allà els cavallers mengen i beuen, dormen i fan l'amor, i afegeixo jo, són capaços de trencar-se una cama.Fa molts anys, l'amic Jaume Fuster, que havia estat també un gran lector i admirador del Tirant lo Blanc, em va fer observar, enmig dels plaers de la lectura dels relats ben tramats, el plaer de la descoberta d'altres petits (o grans) plaers amagats en les bones novel.les, com són els del vi i de la bona taula. Jo mateixa, en una època vaig treballar en l'edició crítica del Calaix de Sastre del Baró de Maldà, que al llarg dels més de setanta volums manuscrits encara en bona part inèdits reflectia les maneres de menjar i beure i divertir-se de la gent de la segona meitat del segle XVIII.
Si les novel.les són imatges de món, d'un món complex que la persona que llegeix ha d'imaginar d'una manera completa per tal de poder participar plenament de la màgia de la ficció, l'hedonisme i el goig de la taula en formen part d'una manera imperiosa, sobretot per a nosaltres, que som gent mediterrània i venim d'una tradició mil.lenària.
Són moltes les novel.les que, a part de recrear un món, ens recreen aquests plaers. Les d'en Jaume Fuster, per descomptat. Però també en podreu resseguir pàgines suculentes, posem per cas, a les de la Donna Leon, o Andrea Camillieri, Vázquez Montalbán i tutti quanti. Algun dia en parlaré. Se'n podria fer un bloc sencer...
A La maleta sarda, el protagonista arriba a Sardenya amb el somni d'uns moscardini a la diavola que espera menjar-se si arriba a temps per dinar a Nuoro... Abans, a Perpinyà, s'havia cruspit una amanida de vieires colossal, acompanyada d'un Rivesaltes fresquet a la braseria Viena de la Plaça Aragó.... Passa dies a Sardenya, dies sencers, amb els àpats corresponents.
A la novel.la no recomano mai cap àpat que no m'hagi agradat a mi...
