Les localitzacions a la novel.la

Es pot escriure un relat imaginant els espais, però també es pot construir un relat a partir de la impressió d'uns espais visitats. La maleta sarda es nodreix d'edificis, carrers i paisatges vistos i després convenientment modificats. Tot i així, un cop escrits els espais, mantenen encara un cert aire de família (tal com deia Wittgenstein) amb els seus homònims reals. Avui resseguia la galeria de fotografies d'Orgosolo, de quan hi vàrem anar, l'estiu que vaig assistir a la trobada anyal de l'IRS a Paulilatino, un indret nuràgic singular.

Ressegueixo un dels fragments escrits, quan en Manu Uriarte i en Giacomino, el bibliotecari de Nuoro, arriben de nit a Orgosolo. Quan vaig fer la fotografia d'aquest rètol cosit de bales encara no sabia que acabaria escrivint això:

Varen pujar poble amunt per un carrer d’escales baixes, empedrades, lliscós i boterut. No es veia ni una ànima. Semblava un poble fantasma. Només els orientava la claror somorta dels petits quadradets de llum de les finestres de porticons ajustats. De tant en tant entraven en un rodal il.luminat per la resplendor groguenca dels fanals escassos, que més que fanals semblaven focus, com si algú anés a interrogar els transeünts. Aquí i allà hi havia culdesacs foscos, per on en Manu Uriarte es movia quasi a les palpentes, amb ombres glaçades que levitaven darrere les cortines sense deixar-se veure.
-Mira, és el que et deia!
Tot i la fosca, en Manu es va fixar en el que li assenyalava el bibliotecari.-Ho veus? -li remarcava amb un dit ossut, com un ganxo, indicant el rètol d’un carrer-, tots estan cosits de bales.

Tampoc no recordava haver buscat la casa que en Ferdinand Torrentà té a Orgosolo a partir d'un espai vist, però aquest fragment té la seva correspondència al meu àlbum de fotografies:

S’arribava a la casa d’en Torrentà des d’un carreró que arrencava del mateix Corso della Reppublica, al bell centre d’Orgosolo. L’home havia començat a pintar un mural a la banda baixa de la façana, una dona de línies esquemàtiques i colors terra, que semblava que volia integrar un grup que mai no havia arribat a dibuixar. Potser no havia tingut temps, o potser aviat havia descobert que es proposava una obra massa important per al seu geni o les seves forces. El cas és que aquell esbós de dona solitària en un racó de façana, a tocar de l’entrada, tenia alguna cosa de desolat.

Una novel.la és un relat que es va forjant a l'imaginari de la persona que escriu al llarg del temps, fins que es converteix en llenguatge. Quan això succeeix, sovint ens sorprenen els camins que han fet els materials originaris fins a convertir-se en frases.