Podríem parlar de rituals, cadascú té els seus a l'hora de posar-se a escriure. De vegades ens sembla que sense aquells moviments iniciàtics, aquelles rutines, no arrencarem. Amb els anys he descobert que els rituals poden variar i no passa res. Però és molt més difícil canviar el procediment.Diu que Pere Calders agafava un motiu de la realitat fascinant, de vegades incomprensible que havia viscut a l'exili, i li anava bastint un relat al voltant. També diuen que Cortàzar es deixava portar per la seva escriptura sense determinació prèvia, cosa que fa complicat per a la major part de mortals concebre un relat d'arquitectura complexa, com ho és Rayuela. Conec amigues i amics escriptors que em diuen que van avançant amb els seus personatges, descobrint-los a mesura que els van construint i no tenen res previst per endavant. A uns altres, la novel.la històrica (ara de moda) els dóna un marc que van omplint com qui munta un puzzle.
Jo no puc començar una novel.la si no en sé el final: escena inicial i escena final, totes dues vistes d'una manera plàstica, amb tota mena de detalls. Aquesta és la meva arrencada: una idea i dues imatges. Aleshores el relat esdevé un itinerari entre els dos punts: un itinerari d'escriptura. Però no puc arrencar si no he superat la fase llarga, i dura de vegades, de documentació.A La maleta sarda, a mesura que avançava en l'escriptura, m'anava adonant que el final que havia previst seria impossible, perquè no aconseguiria que el relat m'hi portés. I havia previst ja un descabdellament alternatiu, que em semblava força més bo que l'inicial, d'acord ambla documentació recollida i els capítols escrits. Mai no m'havia sentit tan a la deriva. Pressentia que estava canviant la meva manera d'escriure.
Un cop recorregudes les tres quartes parts de la novel.la, els finals alternatius se'm van demostrar irrealitzables i va sorgir, nítida, la imatge primera, que posava de relleu i explicava multitud de petits detalls insignificants que havien anat sorgint al llarg de l'escriptura (l'efecte de realitat de què parlava Roland Barthes referint-se a Madame Bovary de Flaubert). No hi havia res sobrer, tot quadrava. I el final inevitable era el primer que havia pensat.
Segurament, tal com ocorre en la recerca científica, la novel.la va covant al nostre interior un magma d'imatges que no desapareixen mentre estem escrivint. Si aconseguim no desconnectar d'aquest estat de coses de l'imaginari que serveix de canemàs del relat i li va donant vida cada dia que ens asseiem a escriure, cada estona que, passejant, hi pensem, conscient i inconscient s'alien per treballar plegats per la causa de l'escriptura.He canviat d'ordinador, de taula, de balconada que dóna a les muntanyes, de gos amb qui passejo mentre dono tombs als arguments... però continuo construint els meus relats seguint una mateix patró discursiu, sense el qual, descobreixo, no seria capaç ni tan sols d'organitzar el text d'una conferència.
