dissabte, 29 de novembre del 2008

La novel.la i l'autor

Que la persona que escriu una novel.la i la novel.la tenen alguna mena de relació és indiscutible. Però, tal com comentàvem en la darrera sessió de fòrum de lectura, una de les coses més atractives per als lectors és imaginar què hi ha de "cert", d'autèntic, a cada llibre de ficció.

Per això les rutes literàries tenen tant d'èxit.

Suposar que a través de la finestreta d'una novel.la accedirem a zona secreta de la personalitat d'un autor, a les intimitats de la seva vida, és una de les fantasies més gratuïtes i alhora més gratificants que ens podem concedir quan abordem una novel.la.

Tinc dos casos recents a la memòria: Narcís Oller, amb Vilaniu, quan presenta el personatge del jove advocat nascut a la vila. O Khaled Hosseini, l'autor de El caçador d'estels, del qual parlava ahir. El protagonista afganès, que acaba essent escriptor, i un punt de vista narratiu adequat (el relat en primera persona i un registre lingüístic molt reeixit) fan creure el lector ingenu que està assistint a una revelació íntima.

Però l'autor sempre menteix, almenys sobre si mateix. Cosa que no vol dir que molt del material que utilitza en el relat de ficció no sigui autèntic. Però és el seu art el que li permet capgirar, tergiversar, reutilitzar, recrear, fer un món nou amb materials antics. I és aquest mateix art el que li permet crear la il.lusió de realitat.

No us cregueu que la novel.la és la vida. Tot i que una bona novel.la ens parla de la vida i, a través de la lectura, ens retorna a la vida.

És com les pintures de Marc Chagall: la recomposició en el somni.

Potser va ser per això que en una de les primeres novel.les que vaig publicar, quan encara els autors triàvem els motius de les portades, vaig elegir  un gall d'un dels quadres de Marc Chagall.

Els fòrums de lectura: el caçador d'estels

La darrera obra que hem comentat al nostre fòrum de lectura del Palau de la Generalitat és El caçador d'estels. Vam començar parlant del tòpic que hi ha a totes les cròniques, crítiques i comentaris del llibre: sobre l'amistat.

I aviat vam arribar a la conclusió que els nens protagonistes de la novel.la, en realitat, no són amics. 

La seva relació es basa en una altra cosa i té unes arrels profundament culturals, pròpies de la "seva", de cultura, però no pas transplantables a la nostra, tot i que hi ha sentiments i sensacions que són universals. Però el que els uneix no és pròpiament el que aquí coneixem com a amistat.

També ens vàrem fixar en un detall per trobar el sentit de la lectura. I que consti que no teníem intenció de seguir les pautes crítiques de la desconstrucció, de Derrida.
En realitat estàvem passant una molt bona estona a la cafeteria-restaurant de l'Auditori, prop de la Plaça de les Glòries, a Barcelona, amb unes safates d'encenalls de pernil ibèric i de foie, acompanyades d'un vi adequat.

Però enmig dels topics ens vàrem fixar en el detall d'un personatge secundari: per què el nen mimat de bona família, el torturador (fins i tot dels seus pares), el violador, el futur dirigent del règim talibà, esgrimeix el Mein Kampf i la seva veneració per Hitler a l'Afganistan dels anys 70?

El missatge no va adreçat als afganesos. Ni tan sols, només, als que han emigrat als USA, com el protagonista. 
És un missatge als lectors, als occidentals acuals, una mena de crida en un codi que els occidentals podem entendre.

El petit tirà és un genocida en potència quan és un nen. Arriba a genocida quan és gran. l'Afganistan és una qüestió de tots. Els aliats van aturar Hitler a la segona guerra mundial. Els occidentals amb un mínim de consciència som cridats a alliberar l'Afganistant de les urpes d'alguna mena de feixisme, admirador d'aquells genocides del segle passat, que només el món democràtic aliat va ser capaç d'alliberar amb la segona guerra mundial.

És aquest el missatge subliminal del llibre? O només és literatura?
Ens vam esgarrifar una mica.
Però el foie i el pernil eren boníssims i el vi i l'amistat (el que vam començar dient que era el tòpic de la novel.la) van fer la resta.

Al capdavall, ens vam dir, només és literatura.

O potser no?

dimecres, 26 de novembre del 2008

Angels a voladúries: Verdaguer i Oller




En el decurs de les jornades sobre el Vilaniu de Narcís Oller, En Ricard Torrents, president de la Societat Verdaguer, va fer notar diversos elements de proximitat entre un i altre autor.

Recordo que en un moment donat va fer esment d'un passatge en què el jove advocat Albert Merly acompanya la Isabel Galceran, a petició seva, a l'habitació dels nens.

Mentre la mare despulla una criatura, l'altra es despulla sola. I el que podia haver estat una escena escabrosa, se soluciona amb una cita de Verdaguer.


La carn nua de les criatures suscita l'evocació de la frase verdagueriana "àngels a voladúries" que vénen a trencar (qui sap si a redimir) qualsevol mirada lasciva del personatge o qualsevol tèrbola imaginació del lector.


Feia uns quants dies, per damunt dels núvols i camí d'Estrasburg, vaig fer unes fotos i vaig comentar que allà devien viure els angelets de culet rodó i galtes rosades... 






La Cèlia em demanava que quan trobés els angelets, avisés.

Poc em pensava que els trobaria a les Jornades sobre Narcís Oller.

dilluns, 24 de novembre del 2008

Ja ve el fred, ja vénen els calçots!

Avui me n'he adonat: del fred i dels calçots.

Del fred, ha estat a primera hora, mentre esperava el tren i fins a l'andana baixava un griso acanalat que desvetllava l'esperit, tot i ser dilluns.
Dels calçots, me n'he adonat a l'hora de dinar, quan he demanat verdures a la brasa i m'han portat calçots i carxofes.

M'agraden les verdures d'hivern: les cols arrissades, les carxofes... ara és quan em ve de gust la crema de carbassa, el trinxat de Cerdanya, l'escudella amb bé de verdures.

I la calçotada.

Per tot el que té de festa, de trobada amical a la vora d'una foguera, de gresca amb les mans empastifades de carbonissa, amb una salsa ben feta, tal com la feia la meva àvia i em va traslladar la mare.
Encara que oficialment la temporada comença a Valls el darrer cap de setmana de gener, ja arriba la temporada dels calçots en algunes  taules de restaurant.

És una activitat que ha revolucionat l'economia de la contrada i ha donat estímul a pagesos i comerços, restaurants i particulars.

No em sap greu haver perdut l'exclusiva dels calçots, compartir pràcticament a nivell de país aquesta troballa que és la calçotada: una filosofia de vida, l'aprofitament d'allò que és elemental en una economia de supervivència.

I mentre el "menú" de la calçotada no para de créixer (llonganissa, botifarra, fesols, carxofes, escalivada, pa torrat, crema amb rifaclis, taronja i pastissos, vi, cava i copes després del cafè), és bo recordar que l'essència de l'àpat són ceballots escalivats sucats en salsa feta amb tomàquets i alls escalivats, ametlles i avellanes, nyora o pebre vermell, oli, vinagre i sal... i pa. Un menjar frugal i senzill com la terra on va néixer, acostat a la supervivència, a l'esperit dels avis d'aprofitar-ho tot.

No cal perdre-ho de vista ara que torna a venir la temporada de calçots i la tendència a l'excés.

diumenge, 23 de novembre del 2008

Els topònims de Vilaniu

Aquest cap de setmana la Societat Narcís Oller ha organitzat unes jornades per parlar sobre Vilaniu, la novel.la de Narcís Oller, amb motiu de l'edició d'aquesta obra per part de Cossetània, que s'encarrega d'anar publicant les obres de Narcís Oller.

 Ahir en Jordi Ferré resumia al seu bloc el sentit de les intervencions. Avui hem presentat en societat el llibre, cosa que suposa una fita històrica, donats els desencontres que la novel.la va ocasionar entre l'autor i la seva ciutat natal.

Una de les coses curioses de la lectura és la identificació dels topònims de la novel.la, que donen lloc a la ruta literària. Topònims que vaig relacionar al llarg de les jornades i que adjunto aquí, perquè siguin d'utilitat a tothom que els vulgui aprofitar (els mapes sobre els que he dibuixat són de l'Institut Cartogràfic de Catalunya):
  1. Portal de Baix..................Portal Nou
  2. Can Galceran...................Cooperativa agrícola
  3. Plaça de les Monges........Plaça del Carme
  4. Carrer de Santa Maria....Carrer del Carme
  5. Can Rodon........................Ca Mercadé
  6. Casino................................al carrer Major: ca Meriquildo
  7. Ca Montellà......................Can Sagarra
  8. Porta de les Campanes
  9. Entrada posterior a ca Montellà
  10.  Hostal (a la Muralla)
  11.  Can Merly...............Ca Moragas (carrer Forn Nou)
  12. En blau: arribada a Vilaniu: un carruatge a l’Hostal i l'altre carruatge a can Galceran

    En vermell: anada a Ofici i al Casino (queda pel camí)

    En morat, de can Merly a can Galceran

Del Portal de Dalt, els Galceran van a la Maiola (Els Boscos), a estiuejar (ruta marcada amb blau).

Detall de la zona dels Boscos amb els topònims de la ficció en vermell
Més ampliat, per adonar-se dels voltants

Més amunt, el recer de la muntanya de Miramar (Bondelit a la novel.la), que cresteja entre l'Alt Camp i la Conca de Barberà


Amb un fragment més extens de terreny, els topònims de la Valls de Flors, la plana que s'estén al peu de la serra de Miramar entre el riu Francolí i la Rasa del Serraller

Aquesta exactitud en els topònims contrasta amb la manera com l'autor capgira les referències als personatges reals. Algunes fotos aquí.

divendres, 21 de novembre del 2008

Crema per a tothom!

Avui, a Girona, després de l'acte institucional en què els 25 socis de l'Espai Català Transfronterer s'han compromès a començar el procés estatutari i d'acords de governança d'una Agrupació Europea de Cooperació Territorial, tècnics i responsables catalans i europeus dels organismes de cooperació transfronterera hem anat a dinar (hora catalana del sud).

Després de la glòria d'un acte oficial, la veritat és que teníem gana i molts teníem un llarg recorregut fins a casa.

Travessant la Devesa, que estava esplèndida en un migdia assolellat de tardor, hem buscat un lloc per menjar (érem una dotzena) i hem confraternitzat al voltant de la taula. A les postres hi ha hagut unanimitat a l'hora de demanar crema per a tothom. A la fi, la crema no ha arribat, i una companya del nord s'ha quedat sense.

Hem acordat que això no tornarà a passar.

La cooperació transfronterera començarà per procurar que en el futur no ens asseurem enlloc sense garantir que hi haurà prou crema per a tothom.

dijous, 20 de novembre del 2008

Les fronteres a Europa busquen solucions

Ahir, per motius de feina, vaig ser en una reunió a Estrasbourg, al Parlament Europeu, on es parlava dels processos que ciutats i conurbacions urbanes transfrontereres estan seguint per tal de trobar formes de governança comuna que ajudin els ciutadans a pal.liar els efectes de la frontera: perquè en una Europa en què sembla que han desaparegut les fronteres físiques, la gent que viu a la vora d'aquestes línies virtuals que dissenyen àmbits legals i administratius sovint incompatibles, busca formes de resoldre una realitat que només justificaven segles de guerres.

Ara, l'Europa dels pobles ofereix la possibilitat d'organitzar ens territorials de gestió comuna on es puguin beneficiar d'ajuts econòmics a programes europeus i on puguin implementar mesures que permetin, per exemple, que una empresa pugui treballar en l'àmbit de la frontera a cavall de les administracions de diversos estats, o que els ciutadans no es vegin penalitzats a l'hora de rebre serveis com la sanitat, els transports, les comunicacions, que sovint veuen duplicats i encarits els preus en un espai de gran proximitat.

Strasbourg i Ortenau a l'Alsàcia, Slubice i Frankfurt, separats per l'Oder, Lille-Kortrijk-Tournai entre francesos, valons i flamencs, Chaves i Verín, entre Galícia i Portugal, l'eurocitat basca, etc. són alguns exemples de les moltes ciutats que es mouen.

L'alcalde polonès de Slubice, Ryszard Bodziacki (a l'esquerra, a la foto de dalt), deia al costat d'un somrient alcalde de Frankfurt (Oder), Martin Patzetlt :

"La història ens ha separat amb fronteres, però estem en condicions de demostrar que som perfectament capaços d'entendre'ns". I tot seguit deia: "volem ser un exemple per als altres".

Demà al matí,  i també per motius de feina, assistiré a Girona a la reunió de 25 socis institucionals d'una banda i altra de la frontera per començar el procés de redactar els estatuts de l'Eurodistricte de l'Espai Català Transfronterer, que posarà a casa nostra, entre catalans del nord i del sud, les bases d'aquesta cooperació que recorre les fronteres de la vella Europa. És un privilegi assistir al naixement d'una nova època.


dimarts, 18 de novembre del 2008

Desigs de tardor


Trepitjar les fulles que l'aire arremolina a les voreres, sentir-les encara tendres sota els peus, ensorrar les mans, els braços, fins als colzes, en un matalàs de fulles acabades de caure com si fos un cossi de bugada tèbia... 

rodolar per les muntanyes d'escuma de núvol que floten sota l'ala de l'avió. Submergir-me en aquesta cotonada flonja on diu que habiten els angelets de cul rodó i galtes rosades.


Tot això pensava avui, revisant les fotos que he anat fent al llarg de la tarda, mentre menjava un plat combinat en una braseria, lluny de casa.

La majoria dels clients érem dones, estrangeres, que sopàvem soles. He pensat: va malament el món. I tot de sobte, mirant les fotos, m'he corregit: no, és ara que começa a anar bé.

diumenge, 16 de novembre del 2008

La clotxa a la tardor

Tot i que diu que la clotxa es menja pel temps de la verema, nosaltres ens l'hem menjada avui.

La Loreto, que quan hem arribat preparava les arengades, diu que és un menjar de la Terra Alta, però estic segura que passa com amb la calçotada: tot i que és de Valls, ara com ara no ens la podríem pas reservar per a nosaltres sols.

La clotxa, com els calçots, neix com un àpat de pobre, de treballador pagès que aprofita el que té i ho prepara de la millor manera, al camp, perquè la menja li permeti continuar el treball. A Valls sempre hem menjat arengades pel temps de la verema, més que res perquè el salat combina bé amb la dolçor del raïm madur, si pot ser moscatell millor. 

I les acompanyem a amb tomacons fregits, una cabeça d'alls i patates fegides. Per beure, xampany (que el mercat i la correcció lingüística ens obliga a dir cava).

Doncs bé, la clotxa és més o menys això però en auster, i fet en colla, és dir, una menja que comporta una festa col.lectiva, com la calçotada. 
Potser és per això que, encara que no havia tastat mai la clotxa, de seguida m'hi he sentit com a casa.

L'hem preparada així:
Calen pans de pagès mitjans, tallats per la meitat i buidats de molla, que es reserva a part. També una tomaca escalivada per cap (o més, si us agrada molt), uns quants grans d'all escalivats, hi ha qui hi posa ceba escalivada, i un parell d'arengades a la brasa per persona, a les quals traurem les espines un cop cuites. I oli d'oliva de la terra ben bo.

Preparació: es reparteix el tomàquet per tot l'interior de la clotxa i, tot seguit, s'hi afegeixen els alls xafats i l'arengada esmicolada, un bon raig d'oli cru i a tapar la clotxa.

Com que orginàriament el pa podria ser sec, es fa revenir al forn o a la brasa, i així es torra una mica la crosta mentre s'amoroseix el contingut. Nosaltres l'hem fet a la brasa.

Un cop treta la clotxa del foc, s'hi tira un altre raget d'oli cru, per amorosir la molla, i es comença a mosegar per un cantó, mirant de repartir la molla amb el contingut.


Tal com a l'Odissea, qui menja clotxa es menja el plat i tot, perquè el crostó fa de plat.
No cal dir que un menjar així, saladet, fa set, i la companyia d'un vi adequat no és una cosa gens suplementària. Nosaltres ens hem begut uns Pedralets, del Priorat.

Us ho recomano. I us recomano també que feu l'àpat en colla, sense presses i com un pretext per compartir l'amistat.

divendres, 14 de novembre del 2008

La Moreneta de Tíndari i la mare de Déu de Montserrat de Tratalias

Avui, llegint l'escrit que en Tià Bennassar dedica a les novetats editorials d'Andrea Camillieri al seu bloc, m'he recordat del meu viatge a Sicília i com, sense voler-ho, ens anàvem trobant amb els indrets que surten a les novel.les de Camillieri, amb els menjars que saboreja el seu personatge Salvo Montalbano, la sorruderia dels seus personatges, les rutes literàries possibles, i la complicitat dels sicilians quan els explicàvem que ens agradava Camillieri, i ens ensenyaven secrets, fotografies i paisatges de novel.les que encara no havíem llegit.

Aleshores vam fer una petita crònica del viatge al bloc del Jordi.

També m'ha vingut a la memòria que vam anar a Tíndari, amb un cotxe llogat, no amb l'autocar com els personatges de la novel.la. I allà vam descobrir que hi ha una verge negra...



Doncs bé, enllaçant records, he anat a parar en un altre indret on hi ha una altra verge que no és negra però li diuen de Montserrat (que aquesta, la nostra, sí que és negra). Per més detalls: a l'illa de Sardenya, a pocs quilòmetres de Càller (on es pot arrribar amb avió de baix cost des de l'aeroport de Girona tres dies a la setmana), hi ha un poble que es diu Tratalias, amb una antiga i monumental església dedicada a la Mare de Déu de Montserrat.

Fa poques setmanes vaig conèixer el vicesíndaco de Tratalias i el propietari d'un restaurant obert a la zona monumental del poble, que volen recuperar per al turisme en memòria dels catalans que hi varen construir la basílica de Montserrat fa segles. Fins i tot han confegit un menú catalanosard, que és molt atractiu de llegir... i que encara no he tastat.

Els vaig recomanar que incorporessin mel i mató a la carta... aneu a saber si ja li hi han posat!

Ves com, dels blocs he anat a parar als llibres, dels llibres a Sicília, de Sicília a Montserrat i d'allà a Sardenya. Illes i pobles germans, tot i que s'han estossinat de valent al llarg de la història!

dimecres, 12 de novembre del 2008

Diàleg de cigonyes

Participa al 82è joc literari d'en Jesús Tibau
-Fes-te enlla, no sé com dir-te que si la cosa es decanta prendrem mal.
-Oh, quin cel més blau!
-Mira que se'm destapa un ou, mira que naixerà borni!
-I quin aire més pur, i quina transparència que em dilata l'esperit.
-Deixa d'eixarramplar les potes, quietes les ales, estic a la branqueta i caurem!
-Ah, la plenitud de l'ésser lliure. Ah, el temps deturat en l'instant sublim de la felicitat.
-Tots dos, tots dos ous destapats! Agafaran un corrent d'aire...
-Ara mateix lliscaria per l'aire, em deixaria anar fins en aquell puntet llunyà... i remuntaria el vol amb el món sencer aferrat al bec.
-Doncs que sigui una ració doble. Amb birra i patates. Va, cuita, que torno a abrigar els ous.
(l'au emprèn el vol)
-Cony de somniatruites!

dimarts, 11 de novembre del 2008

Rafael Caria

Avui al vespre, a l'Institut d'Estudis Catalans es farà una sessió en memòria del filòleg alguerès Rafael Caria (l'Alguer 1941-2008). Va ser especialista en onomàstica i lexicografia algueresa i, a més a més, un patriota de pedra picada, dels que s'anomenen "del morro fort". L'Andreu Bosch, que el va tractar, en dóna prou informació en un post que li va dedicar amb motiu de la seva mort. Jo, mentre em preparo per anar a l'acte, no puc deixar de pensar que la tarda del seu enterrament, mentre tornava de l'Alguer encara emocionada per la quantitat de persones i emocions que el vàrem acompanyar en l'adéu, va ser quan el Jordi em va telefonar (encara no havia baixat de l'avió) per dir-me que acabava de morir el meu pare. La mort i la pàtria ens uneixen en el record i en l'homenatge.

dilluns, 10 de novembre del 2008

Viure de la bombolla

Hem passat mesos sentint parlar de "la bombolla" i la cosa ha petat com ha petat.


Avui, sortint de la feina, un xicot instal.lat al carrer del Bisbe de Barcelona feia bombolles i tot de gent s'ho mirava embadocada. Jo també.


Qui no ha provat mai de fer bombolles de sabó?


Hi ha qui toca instruments de música pels carrers per tal de viatjar pel món o, senzillament, anar tirant. Hi ha qui fa l'estàtua, hores i hores d'immobilitat a les Rambles, en una plaça famosa d'alguna ciutat del món.

Ell feia bombolles.











He pensat en el gran mestre de les bombolles: en Pep Bou. I per un moment, he deixat volar la imaginació amunt amunt... 

Quan l'una petava, en naixien tres de noves.