A la recta final de les eleccions nordamericanes, a poques hores de saber-se el resultat, més de mig món ha fet la seva porra a favor d'Obama. El seu partit, el Demòcrata, té com a símbol un ruc des de 1928 (segons llegeixo), des d'un any abans del famós crack a la borsa.
Ningú, al llarg d'aquests vuitanta anys clavats de la història del logotip demòcrata nordamericà, no s'ha escandalitzat que candidats i presidents es fessin la foto al costat de la imatge d'un ruc.
Amèrica és un altre món. Els catalans ens hem hagut de sentir de tot perquè molts hem optat per enganxar-nos al cotxe la imatge d'un ruc, un senyal que ha fet forat entre la gent del carrer, precisament perquè la bèstia és simpàtica, treballadora, tossuda, i no engega cap coça fins que no se la provoca durament... Provincians, desgraciats, gent derrotada... de tot. El ruc català no és una invenció: és la representació d'un tarannà, d'una manera de veure les coses.
I ara, urbi et orbe, estan preparant castells de focs discursius i dels altres, si no hi ha un daltabaix electoral de darrera hora, per llorejar l'home de moda, el gran triomfador, el primer negre nordamericà que ha aconseguit el que en altres temps semblava impossible. L'home del ruc. Encara que no guanyés, el punt on s'ha arribat és extraordinari.
Sí senyor, home, què caram!, visca el ruc!, jo també vull l'impossible. I que ningú no em digui mai més que fa pobre d'esperit, que el que jo somnio no pot ser.
