Mercè Rodoreda: "La meva Cristina" o el desig sense esperança

"La meva Cristina" és un relat molt ric de l'escriptora Mercè Rodoreda, que suporta múltiples interpretacions, tal com exposava fa alguns dies en aquest bloc.

Aquesta setmana, a Andorra, he explorat alguns d'aquests camins interpretatius  en el marc de l’Any Rodoreda, en un acte organitzat pel Centre de la Cultura Catalana d’Andorra.

En faig un breu resum: al llarg de "La meva Cristina", es poden trobar punts de confluència amb algunes obres modernes i es pot assajar la lectura des de la perspectiva de la guerra i l'exili, com també des de la maternitat i del gènere. Però, sorprenentment, també es pot anar fent una lectura en paral.lel amb la Bíblia: Antic Testament (Gènesi, Llibre de Jonàs), Nou Testament (Evangelis: sant sopar, eucaristia, passió i resurrecció de Crist, Apocalipsi). I sobretot amb la Divina Comèdia del Dant, pel que fa als recorreguts pels Llimbs, l'Infern i el Purgatori. No és desencaminat trobar-li punts de contacte amb la història mítica del Leviatan, que té el seu origen a la Bíblia, però que té un desenvolupament propi en la tradició jueva.

La conclusió de la conferència és que l'home-perla protagonista del conte, així com Virgili a la Comèdia, ha estat cridat a travessar els més diversos graus de turment (l'infern i el purgatori/ el ventre de la balena, el poble on ningú no l'accepta quan torna del naufragi), però que li falta alguna cosa essencial (a Virgili, el baptisme, al nàufrag una identitat amb la resta: papers) per poder gaudir dels privilegis del Paradís/el poble d'acollida: per això estan abocats, un i altre, a viure en un estat de desig sense esperança.

TEXT SENCER de la conferència (amb el resum del relat)

"La mort i la primavera" i l'infern del Dant

Dijous passat, en un col.loqui sobre Mercè Rodoreda, la professora Maria Campillo va parlar d'algunes fonts bíbliques en la narrativa de Mercè Rodoreda. En la seva intervenció, i referint-se a la novel.la "Quanta quanta guerra", va fer notar que, a més a més de referències bíbliques, hi havia punts de contacte amb l'Infern, de la Divina Comèdia, de Dant. Arribant a casa vaig agafar "l'infern" (tinc la traducció de Josep Maria de Sagarra i, tot i que n'hi ha de més modernes, em va semblar que feia al cas) amb la intenció de trobar-hi alguna cosa que em cridés l'atenció i m'evoqués lectures de la Mercè Rodoreda. I, efectivament, n'hi vaig trobar un munt.

Ja fa temps havia comentat que a la novel.la pòstuma i inacabada de l'autora, "La mort i la primavera" hi trobava imatges que em recordaven les meves lectures de JV Foix, en concret Gertrudis i KRTU. Certament, els escenaris d'aquesta novel.la són de somni, i sovint de malson. D'aquí que imatges surrealistes ens hi puguin semblar properes. Em va sorprendre, però, la proximitat d'imatges i referències entre el bosc dels morts de la novel.la i la selva dels suïcides del Cant XIII de l'infern del Dant: "Cercle setè, rotllo segon: la selva adolorida". Aquí, Virgili, que fa de guia al poeta, ja l'avisa:

I ara guaita ben bé, que allò que es veu
semblaria mentida en el teu món.

Els arbres, retorts, es queixen, però no es veu que hi hagi ningú amagat entre les branques: el poeta, a instàncies del seu guia, n'esqueixa una branqueta i aleshores el damnat que viu a l'arbre li mostra obertament que aquells troncs són habitats per suïcides:

Homes fórem, i avui som plantes dures

Virgili insta al tronc on viu el condemnat a explicar la seva pena:

parla encara si pots, que tenim ganes

de saber com arriben dins del tronc,

i si en surten, les ànimes humanes.

I aleshores li respon el condemnat des de dins de l'arbre:

Quan surt l'ànima, encesa de follia,

del cos que ella mateixa s'ha llevat,
al cercle que fa set Minos l'envia.

Cau dins la selva en lloc que no ha triat,

i tant si és un grumoll destre o maldestre,

allì germina com un gra de blat.

Creix plançó i esdevé planta silvestre,

i en picar les Harpies els seus brots,
fent-li dolor, fan al dolor finestra.

Condemnats a buscar sempre les despulles mortals, les ànimes presoneres dels arbres són condemnades a no abastar-les mai, perquè no els és permès recuperar allò que s'han llevat, i pengen el seu cos a l'ombra de l'arbre:

(...) on cadascú el seu cos

penjarà a l'esbarzer de l'ombra seva.

I conegut això, el poeta s'allunya, amb el seu guia, mentre gossos i senglars irrompen a la selva.

Vist aquest passatge de l'infern, rellegiré amb més plaer "La mort i la primavera", amb la satisfacció de trobar en els textos d'aquesta gran autora motius per al viatge literari cap als clàssics, que em retornen a les seves novel.les.

Múltiples lectures de "La meva Cristina", de Mercè Rodoreda

Avui comencen a Barcelona unes jornades sobre l'obra de Mercè Rodoreda que organitzen la Fundació Mercè Rodoreda de l'IEC i la Institució de les Lletres Catalanes. També he rebut avui un programa molt interessant que començarà ben aviat al Palau de la Virreina, de la mà del PEN Club. Com que jo mateixa m'afegeixo a l'any del centenari de Mercè Rodoreda amb una conferència a Andorra aquest proper 15 d'octubre, avui he començat el meu exercici particular d'homenatge i m'he emportat al tren el volum de contes de la Mercè Rodoreda, per anar-los rellegint.

Els relats de la Rodoreda suporten múltiples i diverses lectures, com en general ocorre amb les obres sòlides de tots els temps. He començat a rellegir "La meva Cristina" tan aviat com ha arrencat  el tren. El conte dóna títol a un volumet de relats certament singulars, que marquen un abans i un després en la trajectòria de l'escriptora. I, amb llapis i llibreta, anotava allò que ja sabia que hi trobaria i el que m'ha fet descobrir aquesta nova lectura.

Per qui no l'hagi llegit encara, resumeixo quina és la història del conte: un mariner, nàufrag del "Cristina", és qui explica una peripècia certament extraordinària, a partir del moment que es troba a la cua d'una finestreta per aconseguir  papers, perquè quan ha "tornat" del naufragi ha descobert que no en té. El cas no és banal, perquè entre el naufragi i la tornada va ser engolit per una balena i va viure a la panxa de l'animal un temps indeterminat... anys, tant de temps com per canviar la seva naturalesa: es va adaptar a respirar per les orelles (una mena de brànquies) per viure sota l'aigua i la balena, maternal, el va anar recobrint de nacre, fins a convertir-lo en home-perla. Lluitant amb la balena des de dintre, com un infant que vol néixer des del ventre de la mare (igual que Ahab lluitava, des de fora amb Moby Dick), alimentant-se de la seva sang i la seva carn, aconsegueix sortir-ne en un esforç titànic que mata... anava a dir "la mare".

Retornat al món que no reconeix i que no el reconeix, convertit en un foraster, ha d'anar a pidolar papers, viure de la caritat pública i suportar el "torni demà" que ja escrivia Larra. El mariner, que no ha volgut viure presoner de qui el va arrabassar del seu medi, allunyat dels seus, incapaç d'assimilar el retorn, acaba el conte enyorat d'un miratge, d'aquell espai impossible (ell senyorejant la balena, solcant la mar pels camins de la lluna reflectida a l'aigua).

És un conte que dóna molt de si per als clubs de lectura. De seguida se li troba punts de contacte amb el relat bíblic de Jonàs (qui conegui l'Antic Testament), però també amb contes clàssics: Pinotxo, el Soldadet de plom. I relats com Robinson Crusoe (dóna nom al seu únic company, marca els dies que passen...), sense ignorar el contrapunt de Moby Dick.

Al tren, pensant en els programes d'homenatge a l'escriptora, en concret el que ha organitzat el PEN Club sobre l'autora i l'exili, he pensat que, a més d'aquestes òptiques clàssiques de la lectura, el relat es pot llegir també des de la perspectiva d'algú que, a conseqüència dels estralls de la guerra, perseguit per la dictadura, ha viscut el desarrelament d'un exili... lluitant per tornar a un món que, quan hi arriba (el bigotet del funcionari és molt franquista) ni el reconeix ni li dóna cap facilitat.

Lectores, lectors de "La meva Cristina", proveu aquesta nova aproximació lectora. Falten quatre mesos per commemorar els 70 anys del final de la guerra i la fugida a l'exili de milers i milers de republicanes i republicans, de l'inici d'una nit fosca, irrespirable, per als catalans, que va durar massa i que encara no ha estat convenientment reparada.