Avui comencen a Barcelona unes jornades sobre l'obra de Mercè Rodoreda que organitzen la Fundació Mercè Rodoreda de l'IEC i la Institució de les Lletres Catalanes. També he rebut avui un programa molt interessant que començarà ben aviat al Palau de la Virreina, de la mà del PEN Club. Com que jo mateixa m'afegeixo a l'any del centenari de Mercè Rodoreda amb una conferència a Andorra aquest proper 15 d'octubre, avui he començat el meu exercici particular d'homenatge i m'he emportat al tren el volum de contes de la Mercè Rodoreda, per anar-los rellegint.
Els relats de la Rodoreda suporten múltiples i diverses lectures, com en general ocorre amb les obres sòlides de tots els temps. He començat a rellegir "La meva Cristina" tan aviat com ha arrencat el tren. El conte dóna títol a un volumet de relats certament singulars, que marquen un abans i un després en la trajectòria de l'escriptora. I, amb llapis i llibreta, anotava allò que ja sabia que hi trobaria i el que m'ha fet descobrir aquesta nova lectura.
Per qui no l'hagi llegit encara, resumeixo quina és la història del conte: un mariner, nàufrag del "Cristina", és qui explica una peripècia certament extraordinària, a partir del moment que es troba a la cua d'una finestreta per aconseguir papers, perquè quan ha "tornat" del naufragi ha descobert que no en té. El cas no és banal, perquè entre el naufragi i la tornada va ser engolit per una balena i va viure a la panxa de l'animal un temps indeterminat... anys, tant de temps com per canviar la seva naturalesa: es va adaptar a respirar per les orelles (una mena de brànquies) per viure sota l'aigua i la balena, maternal, el va anar recobrint de nacre, fins a convertir-lo en home-perla. Lluitant amb la balena des de dintre, com un infant que vol néixer des del ventre de la mare (igual que Ahab lluitava, des de fora amb Moby Dick), alimentant-se de la seva sang i la seva carn, aconsegueix sortir-ne en un esforç titànic que mata... anava a dir "la mare".
Retornat al món que no reconeix i que no el reconeix, convertit en un foraster, ha d'anar a pidolar papers, viure de la caritat pública i suportar el "torni demà" que ja escrivia Larra. El mariner, que no ha volgut viure presoner de qui el va arrabassar del seu medi, allunyat dels seus, incapaç d'assimilar el retorn, acaba el conte enyorat d'un miratge, d'aquell espai impossible (ell senyorejant la balena, solcant la mar pels camins de la lluna reflectida a l'aigua).
És un conte que dóna molt de si per als clubs de lectura. De seguida se li troba punts de contacte amb el relat bíblic de Jonàs (qui conegui l'Antic Testament), però també amb contes clàssics: Pinotxo, el Soldadet de plom. I relats com Robinson Crusoe (dóna nom al seu únic company, marca els dies que passen...), sense ignorar el contrapunt de Moby Dick.
Al tren, pensant en els programes d'homenatge a l'escriptora, en concret el que ha organitzat el PEN Club sobre l'autora i l'exili, he pensat que, a més d'aquestes òptiques clàssiques de la lectura, el relat es pot llegir també des de la perspectiva d'algú que, a conseqüència dels estralls de la guerra, perseguit per la dictadura, ha viscut el desarrelament d'un exili... lluitant per tornar a un món que, quan hi arriba (el bigotet del funcionari és molt franquista) ni el reconeix ni li dóna cap facilitat.
Lectores, lectors de "La meva Cristina", proveu aquesta nova aproximació lectora. Falten quatre mesos per commemorar els 70 anys del final de la guerra i la fugida a l'exili de milers i milers de republicanes i republicans, de l'inici d'una nit fosca, irrespirable, per als catalans, que va durar massa i que encara no ha estat convenientment reparada.
