Val a dir que he llegit d'una tirada Una dona Jerusalem, d'Abraham Ben Yehoshua. Sens dubte una part de l'eficàcia del relat resideix en la traducció àgil i llisquent de la Roser Lluch.
Després de llegir la contraportada, imaginava una història trepidant, apta per a lectures al tren. I, per sorpresa, em trobo amb una història minimalista, feta de culpes i expiacions, que gira al voltant de la identitat de la dona morta, una estrangera (qui sap si il.legal) en una Jerusalem fa molts anys trasbalsada, un lloc on la dona ha volgut viure i treballar al preu d'haver de renunciar a tot el que té (la capacitació professional, però fins i tot la família i la vida).
Mor en un atemptat absurd i d'una manera també absurda, es converteix en l'instrument del pelegrinatge d'un cap de recursos humans d'una empresa panificadora (cap antiheroi no podia aspirar a tan poc glamour), assetjat per un periodista d'un setmanari... d'anuncis!, que anirà obrint petits interruptors de sensacions petites però delicades dels replecs de les ànimes humanes que es va posant pel camí.
M'ha convençut? Sí, malgrat que no és gens el tipus de lectura de tren que buscava. La lleugera ironia a l'entorn de les idees de culpa, càstig, reparació (i què diran) molt propi, segurament, d'alguna societat jueva, però també de sectors que conec bé de la societat de cultura cristiana laica (al capdavall compartim la Bíblia), m'ha acabat guanyant.
És una història petita, de gent petita en un món on les grans aventures ja només passen a la borsa... i mireu com els va. Tota una garantia de plaer plàcid, d'una punta d'humor mentre ens examinem la consciència, motor indiscutible de totes les coses, sobretot les més absurdes.
