Fa poc més d'una setmana l'amic Josep Maria Terricabras m'obsequiava amb el volum Breviari de ciutadania. La pena de mort a Girona, de Carles Rahola, amb un estudi preliminar del mateix Terricabras. L'historiador de Girona Genís Barnosell en parlava al seu bloc.
Carles Rahola va ser assassinat, ara fa setanta anys, a la tàpia del cementiri de Girona. D'aquest fet i dels punts més destacats del seu ideari ens podem assabentar en les pàgines inicials en què en Josep Maria Terricabras situa el personatge en el context cultural i polític de l'època.
De mica en mica allunyat de Nietzsche, malgrat els noucentistes i el mateix Eugeni d'Ors, Carles Rahola es construeix a si mateix com un home de sólides conviccions ètiques i una gran dimensió moral, entre altres coses, a través de la publicació de "El Autonomista".
Si amenes són les pàgines inicials, i instructives, tal com sabia de la prosa didàctica de Terricabras, les pàgines de Rahola, que no coneixia en absolut, m'han meravellat.
És cert que es tracta d'un dels estils més àgils i més bells que he llegit en assaig català (malgrat el temps transcorregut el seu llenguatge no se'ns fa gens arcaic). Però també és cert que al darrere d'aquesta fluïdesa del llenguatge hi ha una solidesa de pensament i de valors que me'l fa del tot contemporani.
Recomano la seva lectura. No com la d'un clàssic, que ens parla des del passat amb els valors de sempre. Sinó com la d'un contemporani lúcid, que fa una crida als joves a posar-se les piles en la tasca cívica de construir un país de drets i llibertats.
En els propers posts desenvoluparé algunes de les seves idees que m'han cridat l'atenció i que me'l mostren com rabiosament actual.
