Avanço pel Montseny a cavall de la meva novel.la "La porta del Gorg Negre" i, a la recerca d'objectes màgics, vaig a buscar l'espasa d'en Soler de Vilardell, el cavaller de Sant Celoni. No entro en la discussió sobre si l'espasa Vilardella és la mateixa o no que l'espasa Tisó, perquè sembla que són dos objectes diferents, l'una en un museu de París i l'altra a Madrid, però peces mítiques de la història comtal catalana.
La gràcia del cas és aquesta versió celonina de la llegenda de sant Jordi. Molt semblant i alhora amb desenllaç diferent de la llegenda del cavaller de Montblanc.
Al Montseny, qui mata el drac no és un sant, sinó del cavaller de Vilardell. Però, tal com diu la llegenda (en aquest bloc enllaça un document word amb el resum de l'evolució històrica de la llegenda), precisament perquè no era sant, qui sap si per arrogància, un cop mort el drac, els regalims de la sang del monstre que s'escorrien de l'espasa li van ocasionar la mort.
Diu que la culpa la va tenir el recitat del conjur. En lloc de dir
"Espasa de virtut,
braç de cavaller,
has migpartit la roca
i el drac també"
es va equivocar, emocionat, i va dir:
"Braç de virtut,
espasa de cavaller,
has migpartit la roca
i el drac també"
I com que la virtut era a l'espasa i no al seu braç, cataclac!, precisament braç avall li regalima la sang verinosa de la bèstia i el mata. Per pretensiós... No es va poder casar amb la princesa, ni va lligar el drac pel coll com un corderet, tal com va fer el sant Jordi de Montblanc.
Humà, molt humà, aquest cavaller de Sant Celoni empunyant l'espasa Vilardella, de la nostra nissaga comtal, que va tenir a les mans el malaguanyat comte Cap d'Estopes, quan era al castell de la Força de Vilamajor.
