Amb paciència he aconseguit acabar de llegir (diria que amb disciplina) la darrera novel.la de Bernardo Atxaga, Set cases a França.
És la novel.la que m'ha interessat més poc de les que he llegit d'aquest autor. Tot i que no és llarga, se m'ha allargassat durant setmanes. Les aventures dels oficials de l'imperi de Leopold II de Bèlgica al Congo (a Yangambi) se m'han fet absurdes, insulses i llunyanes. Com llunyans els interessos i els caràcters dels seus protagonistes.
Potser ja anava d'això, la novel.la. Posats a buscar-hi tres peus al gat, potser anava del fracàs de qualsevol aventura colonial. Dels nadius irreductibles (protagonitzats per en Livo), que a còpia de degradar i degradar-se, aconsegueixen sempre minar les forces de l'invasor i corrompre'l... i derrotar-lo a còpia de petites batalles en una guerra que no sembla acabar-se mai.
Ja dic, és agafat pels pèls. La fantasmada argumental que sosté la novel.la m'ha semblat poc creïble, no m'ha despertat l'empatia en cap moment. Però ja se sap, no es pot demanar que cada novel.la d'un autor ens descobreixi horitzons insospitats... O no es pot demanar que els vulgars i mortals lectors estiguem sempre a l'alçada dels capricis ficcionals dels genis.
I m'he quedat tan ampla. Al capdavall és agost, i a Valls plou.
